CONVERSES KULT

Marina Garcés (Barcelona, 1973), com a bona filòsofa que és, quan parla i estira d’un fil, obre quatre finestres, cinc portes i t’erigeix un pont. No és dona de respostes simples i ràpides. Les seves respostes són reflexions que dibuixen tirabuixons en l’aire, formant, al final de tot de la conversa, una teranyina que dóna sentit a tot allò que ha estat parlat. Tot està connectat, tot té a veure amb tot i una cosa sense l’altra no s’entén. I de què parlem? De cultura. Així va ser l’entrevista amb la Marina Garcés, la darrera del cicle de converses de Kult.coop, que es va fer durant la primera gran pluja de la tardor.

Comencem amb la mateixa primera pregunta que hem fet a totes les persones entrevistades. Quin paper creus que té la cultura en la transformació de la societat?

Per començar, diria que la cultura és aquell conjunt d’expressions que fan del medi en el qual vivim un món i un món és allò que reconeixem a partir de determinades relacions. Per exemple, si parlem de l’aliment, entenem que el medi ens pot donar un cert tipus de verdures. Però no construïm un món fins que d’aquesta relació amb l’aliment en fem un conjunt de gustos, maneres de cuinar, gastronomies… Això passa en tot els assumptes humans i això és cultura. Per tant, diria que la cultura és un camp de cultiu, però també un camp de batalla. Perquè hi ha molts mons: petits, grans, que s’imposen, acollidors, agressius… Dins aquest conflicte entre mons hi ha la pugna per la transformació social i aquest és un assumpte cultural.

Ara mateix, el món que impera és el del capitalisme. Quin hauria de ser el paper de la cultura transformadora en aquesta pugna? Agafar la cultura que ens imposen i fer-la nostra, o seguir des dels marges?

El capitalisme, a través de la colonització i la globalització, ha imposat un món únic per tothom. Jo reivindico la idea de món comú, que no és el mateix, perquè no és únic: està fet de molts mons que ens poden ser propis amb la condició que també ho puguin ser per un estrany. Tampoc no es tracta de crear molts mons uns al costat dels altres, des de la juxtaposició i la indiferència. Això ho podem fer amb la cultura hegemònica? Jo crec que sí. Podem limitar-nos a rebutjar-la o bé podem travessar-la, apropiar-nos-en de tal manera que mostrem allò que hi ha d’estrany en la norma. Aquesta tergiversació ja s’ha fet des del pensament crític, les avantguardes, des de l’art popular, aquell que es reapropiava de les imatges dels sants. Treure aquestes icones del seu sistema de valor per generar altres sentits és una gran pràctica de transformació.

La cultura hegemònica també imposa una definició de normalitat. Fa alguns anys, el capitalisme cultural va haver d’adoptar alguns dels principis del feminisme, però d’un feminisme soft que convé al mercat. També ens podem apropiar d’aquest feminisme aigualit?

Les reapropiacions van en totes direccions. El capitalisme i la indústria cultural són grans màquines de copsar i neutralitzar, però també d’incorporar i canviar el sentit de les paraules, lluites i significats. Estem parlant d’un mercat que és capaç de deglutir una revolta i uns imaginaris i posar-los a funcionar dins un sistema despolititzat. Més que reapropiar-nos d’això, es tracta de visibilitzar els antagonistes i les cultures en conflicte. Hem de parlar de les lluites perdudes darrere tot allò que ja donem per assumit i de les que encara no s’han lliurat.

Aterrant en l’exemple del feminisme: hi ha un conflicte entre les reivindicacions del moviment i una cultura d’èxit que no es qüestiona. Hem guanyat molt: el dret a accedir a l’educació, a certs càrrecs i certes vides, i tot el que impliquen. Però ningú no qüestiona la cultura de l’èxit que ens diu que per ser algú a la vida has de tenir una bona feina, títols acadèmics i has de tenir una vida estressada. Per molts drets que guanyem, si no qüestionem aquesta forma de subordinació, no avançarem. Passa quan se’ns convida a una tertúlia o una xerrada i no hi podem anar. Els organitzadors diuen que ho han intentat, però no s’han preguntat per què no podem o no volem anar-hi.

És com la famosa foto de la nova junta del Barça, plena d’homes i amb només una dona, que semblava que l’haguessin posada com una cirereta. En veure-la, vaig pensar que allò era una victòria del feminisme. Se suposa que podem ser en aquests espais gràcies a les lluites del feminisme, però la revolta ara és deixar clar que no hi volem ser. No volem una junta del Barça paritària, és que no en volem cap. No és una foto d’una derrota, sinó d’una victòria. Trobo que preguntar-se on volem ser realment és més interessant que no pas reivindicar presència en tots aquells espais que ja estan construïts i que no admeten crítica.

Hem parlat de reapropiar-nos les cultures. Però què en penses de l’apropiació cultural?

És un concepte que ha aparegut sense saber com i que s’ha convertit en una polèmica molt encesa en la qual tothom té posicions molt clares. Jo parlaria més aviat d’instrumentalització per part d’unes figures que construeixen el seu èxit gràcies a prendre, descontextualitzar i recontextualitzar com a capital propi uns determinats trets culturals. Aquesta instrumentalització seria criticable perquè no deixa de ser banalització i capitalització d’una cultura. Però parlar d’apropiació… No hi ha cap cultura que no sigui apropiació, tergiversació i hibridació amb alguna altra. Precisament aquells mons comuns que deia al principi es construeixen en base a la capacitat de fer nostre allò que no ho és i això té un sentit totalment diferent al que ha circulat d’”apropiació cultural”.

Si critiquem aquestes hibridacions, hi ha el risc de caure en el purisme de la identitat. De només poder parlar des d’allò que ha estat reconegut com a meu: la cultura d’un barri, d’una raça, d’un gènere o un grup d’edat. Si això passa, deixarem de parlar en nom propi i passarem a parlar en nom d’una identitat a la qual sempre estarem representant. Potser ens hauríem de desapropiar del que som, més que apropiar-nos-ho tant tot. Així podrem parlar els uns amb els altres d’allò que ens és comú, que al final és gairebé tot.

L’exemple que sempre es posa és el Jazz. És fruit de l’apropiació cultural i ningú no es queixa. En canvi, les crítiques per apropiació sempre van cap a persones que, des del privilegi, treballen una cultura que no és la seva. Les crítiques, doncs, venen d’aquest purisme identitari o bé per protegir la identitat de la ingerència del privilegi?

És precisament aquí on es fa el pas a la instrumentalització. Quan hi ha un ús des d’una relació de privilegi, poder i benefici és quan parlem d’instrumentalització. Llavors entrem en el debat de les desigualtats de condicions materials i simbòliques que resulten d’aquesta apropiació i ens ha de fer preguntar-nos com relacionar-nos amb allò que no és nostre. Hi ha d’haver un compromís, generós i recíproc cap a l’expressió cultural, sense privatitzar res.

A la primera trobada del cicle de debats de Kult.coop, la Míriam Cano deia que tendim a pensar la cultura a través dels productes culturals. Ella era més partidària de pensar-la a través dels processos. Què en penses?

La nostra societat és molt productivista i resultadista, ho hem d’estar avaluant tot constantment. Això ens fa posar la mirada en el final. Per això jo no faig servir la paraula “procés”, que trobo que també està molt enfocada al final, sinó que parlo d’elaboració o d’obrador, paraules que venen de l’artesania i que ens fan pensar en el mentrestant, en activitats que no necessàriament estan subordinades a un resultat. Per mi es tracta d’una qüestió ètica, política, cultural i estètica: no es tant què fem, sinó com tractem amb el món i amb els altres. I això implica aprenentatge i experimentació, que és una de les coses que més s’estan perdent en l’àmbit cultural. Fa vint anys tot era experimentació, perquè veníem de l’herència de les avantguardes, de la contractultura.

Experimentar requereix de temps. Com poden fer això uns artistes precaris que també s’han de preocupar d’arribar a final de mes?

La batalla contra el temps, o a favor del temps, ha estat la clau de totes les reivindicacions culturals. Ho va ser de la classe obrera, quan va voler reduir el temps de treball per transformar-lo en temps de vida, gaudi, amor o diversió. La batalla cultural és una batalla contra el temps capturat per la producció i la reproducció, per tal d’alliberar temps en favor nostre. És molt significatiu que els moviments contraculturals es donessin precisament quan els fills de la classe obrera rebutgen treballar a la fàbrica i marxen als carrers a fer música, drogar-se o pintar. Aquestes pràctiques avui són més difícils, perquè estem lligats al no-temps d’un treball que no és treball i a la precarietat d’haver-nos d’estar guanyant la vida contínuament, sense aconseguir-ho mai. Aquesta és la destrucció del temps que podríem dedicar a la cultura, al coneixement i als afectes.

Quan parlaves ara de la contracultura m’ha vingut al cap la Movida Madrilenya. Salvant molt les distàncies, també era un moviment contestatari, però els seus protagonistes han acabat convertint-se en hegemònics, amb conseqüències poc menys que preocupants. Quin és el risc que una contracultura es converteixi en hegemònica?

La contracultura dels anys seixanta en el cas espanyol va lligat al franquisme i al conseqüent antifranquisme cultural. No sempre clar i explícit, però. Això ens dóna un escenari de tensions que van molt més enllà de la contraposició entre hegemònic o marginal. Avui ja no parlem de contracultura, sinó de cultura independent respecte a les lògiques imperants de la indústria cultural. La contracultura no contestava al mercat, sinó a la cultura burgesa dominant i a una societat disciplinària. La cultura independent vol obrir altres mons possibles en un context de mercat globalitzat. Però els continguts i valors de la cultura independent no han de ser necessàriament diferents als de la cultura de mercat: la diferència està en el com, no tant en el què.

Així, el risc de la cultura independent no és tant que acabi sent hegemònica, sinó que acabi assemblant-se massa a la cultura de mercat. Això ens duu a preguntar-nos, irremeiablement, per què ens explotem, què hi ha de diferent entre escriure per una editorial independent i una de gran? Què hi ha en joc? Penso que avui no tenim una resposta fàcil i això fa que ens fallin les passions, els compromisos i la convicció. Potser, la solució a aquest dilema està en deixar de pensar-nos només en relació al mercat i pensar quins mons generem i fem possibles a partir de la nostra cultura.

És difícil escapar de les urpes del capital quan està en joc la supervivència.

I tant! És cert que hi ha ecos de subsistència d’esferes petites. Amb la pandèmia hem vist com, de vegades, les estructures més lleugeres són les que aguanten millor determinats tràngols. Ser petit, als ecosistemes culturals, pot ser bo. Però de vegades comporta el risc a ser autoreferent i autocomplaent. Fer uns continguts autoreferencials que només agraden als propis, a aquells que es reconeixen en aquesta manera d’estar i viure. Són cultures de circuit tancat. Aquí ja no parlem d’ecosistema, de relació entre elements vius, sinó que parlem de bombolles. I de bombolles ja n’hem patit prou.

Moltes vegades s’ha parlat que la cultura no arriba al jovent. O que el jovent no arriba a la cultura. Creus que és així?

Aquesta idea que la cultura no interessa als joves és esbiaixada i tancada. La indústria cultural ha entès que no és veritat, que precisament són els joves i els infants els grans consumidors de cultura perquè són els que tenen més temps. El problema és que potser allò que consumeixen no ens agrada i no ho considerem cultura, però els videojocs, els vídeos de Youtube, el cine, la música i la moda són cultura. Per què això que el mercat ha entès tan ràpid, ho hem entès tan malament els mestres, els pares i els programadors culturals? Anem queixant-nos que els joves no consumeixen cultura, però què els oferim? Sovint els oferim moral, més que cultura.

Els parlem de llegir com si fos un sacrifici, als museus s’hi ha de parlar en veu baixa… Aquesta cosa quasi religiosa d’una alta cultura que s’entén des del mèrit. Penso que la cultura arribarà als joves quan els proposem quelcom de veritat, sense paternalismes. I quan comencem a veure els joves i infants no com a públic o clients, sinó com a part d’aquests mons que construïm amb la cultura.

Sobre la relació entre el sacrifici i l’alta cultura. Sembla que les generacions més joves han crescut amb una cultura triada i estan lliures de culpes. Però si una persona adulta es fa una marató de sèries té una sensació de culpa, d’haver perdut el temps, que no té si es passa la tarda llegint.

Hi ha una clara jerarquia de la cultura lletrada que ve dels dos o tres últims segles d’història occidental. Això ve també de la religió, de la importància dels llibres sagrats. Jo sóc 100% de cultura lletrada, però hem de poder qüestionar certes coses, perquè la lletra també ha servit per fer mal, per adoctrinar, transmetre valors patriarcals i ensenyar-nos que els prínceps i les princeses sempre són feliços. De lletra també n’hi ha de dolenta, però ens hem quedat amb la idea del llibre com a font de veritat, de sublimació cultural. Potser caldria desacralitzar la cultura una estona. I, després, ja tornarem a llegir, n’estic segura. Però llegirem de veritat, perquè volem llegir, sense sentir la necessitat de comprar el llibre més gruixut que trobem i demostrar al món el nostre mèrit per haver llegit un totxo.