Ja som 1.000!

KULT necessita 2.000 sòcies per a seguir creixent

Pol Guasch: «La cultura no ha de donar respostes, sinó que ha de ser l’espai per pensar i problematitzar conflictes»

El poeta Pol Guasch entoma el procés de creació des de l'estima per l'obra i pel fet d'escriure, però critica allò que la politització fa amb la cultura. Rebutja els motlles i la comercialització de la seva figura com a jo-marca.

SANDRA VICENTE

Comparteix

Share on twitter
Share on telegram
Share on whatsapp

Pol Guasch: «La cultura no ha de donar respostes, sinó que ha de ser l’espai per pensar i problematitzar conflictes»

El poeta Pol Guasch entoma el procés de creació des de l'estima per l'obra i pel fet d'escriure, però critica allò que la politització fa amb la cultura. Rebutja els motlles i la comercialització de la seva figura com a jo-marca.

SANDRA VICENTE

CONVERSES KULT

Pol Guasch (Tarragona, 1997) té una veu suau i serena, que deixa reposar força estona abans de contestar cada pregunta. Després dels silencis, reprèn la paraula amb fermesa. Però el poeta respon sense donar respostes. Sense fer afirmacions taxatives (excepte en algunes comptades i més que necessàries excepcions), Pol Guasch entoma les entrevistes amb la mateixa actitud que li demana a la cultura: no resoldre, sinó obrir espais de pensament en què es plantegin més preguntes que respostes. I és això allò que li demana a la cultura transformadora: obrir mires i debats.

Has definit diverses vegades la literatura com un espai complex, però també de cures. Quin paper té aquesta literatura en una transformació social?

Quan dic que la literatura és un espai de cures, vull dir que és un espai d’acompanyament. La cultura i la literatura transformadores no han de ser sinònim de cultura pamfletària ni resolutiva. La cultura no ha de donar respostes, sinó que és l’espai per pensar i problematitzar conflictes. I aquí hi ha la clau: quan es representa una experiència que des del cànon es considera massa política, ràpidament s’acusa aquesta representació de pamfletària. Però pamfletari és aquell text que proposa una solució fàcil. I la literatura transformadora és aquella que, lluny de resoldre res, eixampla els marges d’allò possible.

Aquest Sant Jordi, l’Ajuntament de Barcelona et va convidar a fer una ponència. Allà vas dir que “encara ha d’arribar el text que faci amb el món allò que hem estat capaços de fer a Urquinaona”. Creus que ens manca el text o bé ens falla el sistema que posa la cultura en un lloc determinat?

Quan evocava Urquinaona em referia, de fet, a qualsevol espai i temps en què no cal demanar permís ni perdó. En què no cal organitzar-se a través de jerarquies clares ni definir una fita per escollir què volem activar. Quan dic que falta un text que faci això amb el món, em refereixo que ens manquen aquestes mobilitzacions, aquestes dinàmiques literàries que permetin fer emergir coses noves. Sobre si ens manca el text o ens falla el sistema, crec que són dues qüestions que van juntes. És fàcil pensar que hi ha uns afores, però habitar aquests afores i aquests espais de transformació no és tan fàcil: considerar i ser conscient que hi ha un fora del món, un fora del text i un espai fora de la representació hegemònica no ho és gens, de fàcil.

És fàcil pensar que hi ha uns afores, però habitar aquests afores i espais de transformació no és tan fàcil”

A les entrevistes que hem fet anteriorment amb Julià de Jòdar o Feliu Ventura hem abordat, de diferents maneres, els temps passats. Ells diuen que amb la Nova Cançó ja es va remoure la societat des d’aquests afores. Creus que ara no som a l’alçada?

La mirada cap al passat és tan important com perillosa. Sempre cal tenir un gest conscient amb la tradició a la qual t’inscrius, un gest clar de memòria històrica, de no oblidar i, si cal, de no perdonar. Però hi ha un gran perill en aquesta mirada al passat, que pot dur a la caiguda en la nostàlgia. Jo sóc molt partidari d’allò que diu Jack Halberstam que, contra tot pronòstic, comença L’art queer del fracàs dient que hem d’oblidar. Per què? De vegades cal oblidar, tot i que sempre amb el retrovisor present, per poder crear coses noves, altres espais de conflictivitat, de diàleg i de respostes. En aquest sentit m’agrada molt una cosa que diu en Perejaume, quan afirma que “crear no dura”. I és que viure no dura. Necessitem multiplicar constantment les nostres consciències: la memòria és important per no oblidar d’on venim, però no hem d’obsessionar-nos amb un passat ni posicionar-nos d’esquena al futur.

Entrevista de la periodista Sandra Vicente a Pol Guasch a la Nau Bostik (Barcelona).

Mirar enrere potser ens fa romantitzar un passat que, sovint, s’acaba instrumentalitzant. Amb això vull parlar de la politització que es fa de la cultura des de la institució. Tu has criticat molt com l’administració s’apropia de la cultura, però creus que pot ser al revés? Creus que la cultura dels marges es pot apropiar d’aquests espais ‘oficials’?

Crec que hi ha un fenomen que ha passat, passa i passarà sempre que és que el poder i els espais d’hegemonia institucionals s’interessen per tot allò que no succeeix dins seu per diversos motius. El més important és que volen desactivar tots aquells processos que no passen pels seus codis. No es tracta només d’anul·lar el perill que poden suposar els moviments que no formen part de la norma, sinó també aquelles maneres de pensar que s’activen i que no van amb aquestes burocràcies. Hi ha un gest clar de fagocitar i desactivar les dinàmiques potencials. Per això, considero que un text o una proposta cultural que es formula des de la idea del contrapoder no ha de tenir cap interès en el poder, en l’administració, ni en la institucionalització.

Jo escric des del privilegi de no tenir cap interès en l’interès i, per tant, renuncio a tot un seguit d’espais de visibilització i difusió”

Tu escrius des d’aquí?

Jo escric des del privilegi de no tenir cap interès en l’interès. És una cosa que ens han fet entendre els feminismes de la tercera onada: el no-interès és un privilegi que implica renunciar a tot un seguit d’espais de visibilització, representació i difusió. Però són espais que no t’importen perquè el que t’importa és una altra cosa. En el meu cas, allò que m’interessa és el text, i el que passi després pot anar cap a una banda o una altra, però ja no forma part del meu procés de creació.

Quins són els privilegis que et reconeixes per poder escriure des de la manca d’interès en l’interès?

Pensem que crear i imaginar són capacitats humanes universals, com si ho pogués fer tothom, com si formés part d’una essència que no sé ben bé què representa, quan en realitat pensar, imaginar i crear són actes travessats per una qüestió material, per una dimensió pragmàtica. Som víctimes del relat romàntic de l’art com a inspiració. Crec que per crear, imaginar i pensar cal poder fer-ho, cal tenir el medi, els mitjans i el suport necessaris.

De vegades es pot pensar que la creació és elitista, reservada per unes quantes persones que tenen les necessitats materials cobertes.

Sí, però tampoc crec que sigui bo per crear el fet d’estar en una comoditat absoluta. De vegades crees millor des de la incomoditat. Però tampoc podem romantitzar la incomoditat, la incapacitat i les dificultats. Jo, per crear, vull tranquil·litat i calma per dedicar-me a la creació de manera completa. I quan dic ‘completa’ no vull dir que no em dediqui a mil coses més, sinó que vull dir que necessito tenir una sèrie de necessitats cobertes per poder activar els processos de pensament.

Napalm al cor figurava a la llista de llibres més venuts abans de Sant Jordi. També vas participar a l’acte de l’Ajuntament de Barcelona. Dius que no tens interès en l’interès però se’t crida a aquests espais i, d’alguna manera, l’administració s’apropia d’allò que fas. Et suposa això algun tipus de contradicció?

Totalment. Per començar: llibre més venut no és sinònim de llibre més llegit ni de llibre més bo. També caldria definir què vol dir mainstream. Que els mitjans s’interessen per tu? Que el teu llibre es ven per sobre de les expectatives? Que passes a estar en boca de persones que, teòricament, no haurien de dir el teu nom? A mi no m’interessen aquests fenòmens, m’interessa el text. Però sí que veig que gran part de les crítiques que s’han formulat, no anaven dirigides al text, sinó a allò que jo he dit o fet. A la persona. A la idea d’identitat que jo desperto. I això tampoc m’interessa i no hi vull participar ni militar, de la idea d’identitat.

Hi ha una tendència a la cultura que, sovint, demana més presència de l’autor que de la seva obra. Importa més el jo-marca que el contingut”

Creus que quan escrius t’exposes com a creador, com a persona?

En el procés de creació no, però quan es publica la novel·la, surt publicada amb el meu nom. Existeix una tendència al món cultural que exigeix que les formes d’estar al món vinguin acompanyades de la creació d’un jo-marca. Quan surt un llibre, sovint es demana més presència de l’autor que no pas del text. I això no és exclusiu de la cultura, sinó que cada vegada es demana més a qualsevol àmbit de les nostres vides: no importa el contingut ni el fons, sinó el continent, la representació, l’aparença. El jo-marca (que encunya i teoritza Santiago López Petit).

Un dels trets que s’atribueix al teu jo-marca és que ets molt jove i sembla que, moltes vegades, els joves només siguin això: joves. Com et fa sentir que se’t reclami per això?

Penso que la gent jove està condemnada a la invisibilització, a la criminalització o a ser un ninot del sistema. No crec que hi hagi gaire marge per poder escollir quina d’aquestes tres categories encarnes. A mi m’interessen els espais ambigus que s’obren entre aquestes categories: contra la invisibilització, autorepresentació. Contra la criminalització, autodefensa. I contra la utilització, plantar cara. Hem d’aprofitar aquestes oportunitats que sorgeixen per activar processos que no s’esperaven o no es desitjaven.

La cultura, com altres àmbits, estan marcats per uns cànons adultocèntrics i, sovint, arcaics. Creus que algunes mostres de cultura consumides pels joves escapen a la seva lògica i són condemnades a l’ostracisme? Parlo dels videojocs, de Twitch, d’una sèrie web, del trap…Creus que això és cultura?

Crec que hem de començar a fugir dels maniqueismes i dels binomis fàcils. No hem de pensar que només és cultura allò canonitzat, hegemònic i poderós. Però tampoc podem caure en el relativisme i afirmar que tota manifestació que se situï en contra d’això és cultura de qualitat. Entomar el repte de desactivar les hegemonies, els cànons i les normes, però també autoexigir-nos qualitat i dispositius que ens permetin pensar el present com un espai de complexitat. Hem de desplaçar la norma i entendre la cultura de manera molt més eixamplada, però sense caure en consols que ho solucionen tot. Crec que hauríem de transitar aquesta corda fluixa: és un gest valent que requereix de cura i autoexigència.

És molt perillós fingir convivència, concòrdia i cohabitació entre llengües quan no n’hi ha”

Sobre propostes que se surten dels cànons. No sé si recordes les polèmiques que es van donar, ara fa un any, amb la sèrie Drama. Va apostar pel bilingüisme, cosa que no s’havia fet abans a grans cadenes. Què en penses tu, essent que la llengua per tu, com a escriptor, és important?

Crec que és molt perillós fingir convivència, concòrdia i cohabitació entre llengües quan no n’hi ha. Ens agradi o no, una cultura i una llengua han de tenir un seguit d’estructures que la defensin i la mantinguin. Recordem Joan Brossa, que escrivia que “volem viure plenament en català”, però per fer-ho cal que les estructures de país defensin la llengua. I no em refereixo només a les estructures del contrapoder, sinó que cal que l’administració i la institució deixin de fingir una falsa convivència entre llengües. Perquè el pitjor enemic és aquell que no es defineix com a enemic i el pitjor aliat és aquell que se situa en una postura de falsa moderació i neutralitat, sense lluitar per res.

Per tant, sobre la qüestió de Drama, penso que és molt perillós fingir que entre les dues llengües hi ha un equilibri quan, darrere d’aquesta aparent neutralitat, n’hi ha una de les dues que està en crisi i perseguida, i n’hi ha una altra d’hegemònica a la qual pertanyen tots els espais de representació. Per què hem de seguir representant l’hegemonia?

També hi va haver polèmiques pel català que s’hi feia servir. Cert que no era canònic, però s’assembla més al català que els joves fan servir al carrer. Creus que aquesta aposta pot ajudar a apropar als joves la cultura en català o que, per contra, fa un pobre favor a la llengua?

Són dues coses diferents: cal pensar la llengua com una qüestió dinàmica, en moviment i construcció constant. Qui la fa són els parlants. I una altra cosa molt diferent és naturalitzar, normalitzar i representar la castellanització del català i, per tant, la destrucció d’una llengua i una cultura. No crec que sigui bo per cap llengua normalitzar que vagi disminuint el seu potencial, imaginari i estructura en favor d’una altra que se la menja. Hauríem de pensar per què tots els moviments i desplaçaments del català són per influència del castellà i no per qualsevol de les altres tres-centes llengües que conviuen a una ciutat com Barcelona, per exemple.

Quan la cultura és gratuïta se li demana que sigui un entreteniment que et desactivi dels problemes del present. I la cultura no ha de ser això”

Canviant de tema. Tu has dit sovint que la cultura no ha de ser gratis, sinó solidària. Per què?

Crec que la cultura no ha de ser gratuïta perquè no ha de ser concebuda com un entreteniment, un consol o una manera de fer la vida més fàcil o més vivible en temps de crisi. No hauria de ser un espectacle que et desactiva dels problemes del present i, tot sovint, quan la cultura és gratuïta se li demana que compleixi aquestes funcions. Quan dic que la cultura ha de ser solidària és perquè ha d’obrir espais per pensar en el present que volem i en un futur desitjable. I això només és possible si l’entenem com una forma d’ajuda mútua, que permet que s’activin espais de pensament en comú.

Tu dius que no ets escriptor. Per què?

La Clarice Lispector diu que ella no és una professional de l’escriptura, perquè això significaria tenir obligacions amb els altres i amb un mateix. En aquest sentit, quan dic que no sóc escriptor, ho dic perquè vull renunciar a les obligacions, expectatives i a les dinàmiques comercials i editorials que s’exigeixen pel fet d’haver publicat una novel·la. Escric perquè m’agrada escriure, perquè m’ho passo bé i no perquè s’esperi cap rèdit de mi ni de l’obra que faig.

Llavors, com definiries la teva relació amb l’escriptura?

Com una aproximació al gaudi i al plaer. Definir i encapsular què significa per mi escriure no tindria sentit, perquè seria resoldre una qüestió que està en constant moviment. No escric sempre pel mateix i espero no fer-ho. No hi ha sempre el mateix motor ni objectiu, si és que mai n’hi ha hagut algun. No hi ha sempre la mateixa pèrdua ni la mateixa confusió. Aleshores, intentar resoldre aquesta qüestió amb només una frase seria trair l’exercici mateix de l’escriptura tal com l’entenc.