KULT, comunitat de cultura radical

“Què és la cultura?”

Relatoria de la primera conversa del Cicle de Debats KULT, amb la participació de Míriam Cano, Helios F.Garcés, Xisca Homar i Adrià Pujol.

Comparteix

“Què és la cultura?”

Relatoria de la primera conversa del Cicle de Debats KULT, amb la participació de Míriam Cano, Helios F.Garcés, Xisca Homar i Adrià Pujol.

L’Ateneu L’Harmonia va acollir el dijous 16 de setembre la primera conversa del Cicle de Debats KULT, que se celebren durant la tardor del 2021 en quatre espais comunitaris i culturals de Barcelona. Aquests debats volen ser un espai temporal de pensament per compartir reflexions i experiències que contribueixin en el debat sobre el model cultural i les noves formes de la participació de les comunitats en la creació i difusió de continguts culturals.

Sandra Vicente, Adrià Pujol, Míriam Cano, Xisca Homar i Helios F. Garcés al debat a l’Ateneu l’Harmonia.

Aquest primer debat volia abordar tot allò relacionat amb la definició, límits i possibilitats de la cultura, amb la participació de Xisca Homar – professora de filosofia -, Adrià Pujol – antropòleg, escriptor i traductor -, Míriam Cano – poeta, escriptora, articulista i llicenciada en Humanitats – i Helios F. Garcés – escriptor, poeta i articulista-, moderat per la periodista Sandra Vicente.

La cultura dona forma a com habitem el món, va començar Xisca Homar, “i són totes les experiències i pràctiques humanes”.  Si existeixen fronteres sobre què és i què no és cultura és per una raó interessada de les elits. “El problema és la convenció occidental i la tendència a associar que la cultura és la producció cultural, i a allunyar-nos de tot allò que travessa les nostres vides. Una coral, una paella popular pot ser cultura, això genera vincles i dels vincles en poden sortir moltes coses”, va apuntar Míriam Cano.

Helios F. Garcés va insistir en la importància del context social i històric dels estats contemporanis blancs i europeus que defineixen les fronteres sobre la cultura. “És fonamental entendre qui són les persones a qui s’adrecen les polítiques de promoció de cultura, les seves condicions materials i la seva posició en una societat jerarquitzada”. 

“La divisió entre alta i baixa cultura és un debat desfasat, és una dicotomia superada, el deixaria de banda. Al segle vint, moltes experiències culturals de l’àmbit privat, familiar o popular han passat a ser béns de consum”, va cloure Adrià Pujol.

Sobre la utilitat de la cultura i el paper “paternalista” de les institucions de l’estat, Míriam Cano va assenyalar que “les pràctiques proteccionistes de les subvencions no van acompanyades d’un estudi de necessitats ni d’acompanyament a la comunitat a qui van dirigides”. “Quantes vegades hem vist equipaments culturals que han quedat deserts?” es va interrogar.

Adrià Pujol va assenyalar com a exemple positiu les guixetes de cultura en ciutats com Berlin o Londres: diners a fons perdut per a la producció cultural, “un concepte liberal de patrocini o mecenatge però que s’escapa del xec pagaré paternalista de l’estat”.

“La cultura és el medi on donem sentit a la vida”

Ara bé, “si la cultura és el medi on donem sentit a la vida”, va advertir Xisca Homar, “en tant que subvencionada i a mercè d’altres interessos, el sentit serà el que donin les institucions”. En aquest sentit, Helios F. Garcés va recordar que la cultura és el lloc on “es disputa el sentit comú” i, per tant, “on es reforça l’status quo o també on s’organitza la cultura per a l’emancipació”.

“S’ha d’anar amb compte a constrènyer el debat en postures localistes o eurocèntriques”, va alertar Garcés. Al seu torn, Míriam Cano va assenyalar el film ‘Fitzcarraldo’ de Werner Herzog com a “metàfora perfecta de com la cultura imperant i elitista trepitja el fet cultural i el lloc on es crea”.

Sobre l’abast i l’accés a la cultura, Adrià Pujol va ensumar-hi dues utopies, d’acord amb les seves paraules. La primera, l’accés universal: “No a tothom li interessa anar al Liceu. Hauríem de donar autonomia als cossos socials. Una cosa és entrar totes al Liceu i l’altra que no totes hi vulguem anar”. És a dir, preparar les condicions de possibilitat.

La segona, fer arribar la cultura arreu dels Països Catalans. “A mi no em cal un Liceu al costat de Begur. Recordeu aquella febre de les sales polivalents, pobles de 300 habitants amb sales on cabien 1.500 persones? És la deriva grotesca d’aquesta utopia”.

“Una cultura transformadora ha d’afavorir la llibertat per crear, sense dirigisme i amb els diners destinats allà on han d’anar. Ens hem de treure la por que si donem diners a la cultura vindran tots els aprofitats. Fer cultura pot ser molt feixuc i no tothom en té ganes, per molt bé que ho facin”, va alertar.

La cultura i els creadors

Sobre les polítiques de creació, Míriam Cano va subratllar com a problemàtica l’exigència d’un retorn en forma de producte cultural, com la publicació d’un llibre. “El retorn ha de ser social, ha de ser explicar-la, comunicar-la al públic i a la societat. Un dels grans problemes que impedeix la funció transformadora de la cultura és que el missatge va només en una direcció, no hi ha ningú que escolti. Perquè sigui transformadora hi ha d’haver capacitat de diàleg, i no amb vocació evangelitzadora”

“La Judith Butler parla la potència de les assemblees per xerrar en comú, per crear comunitat. La precarietat com a identitat és important, pot ser un nexe d’unió més fort que d’altres ítems. Hem de cooperar i construir teixits comuns. L’exemple són els ateneus, són i fan política cultural”, va afegir Xisca Homar. 

Helios F. Garcés va insistir en què “la cultura és generada i transformada en funció dels condicionants de classe, racials, de gènere, etcètera. La globalització dels productes culturals traspassa aquestes barreres, però les deixa intactes”. “Potser sona dirigista però vivim en societats molt denses i cal una direcció. A la babalà no pot arribar a transformar res la cultura”, va polemitzar Adrià Pujol.

Les bretxes en l’accés a la cultura

Com a professora de filosofia a secundària, Xisca Homar va alertar que les biblioteques dels instituts estan “devastades”. “Per una banda, és normal que no siguin un reclam pels alumnes que hi circulen, no hi ha res que els cridi l’atenció. Per altra, els espais estan copats, les ràtios són altíssimes, les sales d’actes són aules improvisades, les assignatures culturals cada vegada són més optatives i s’hi destinen menys hores lectives. Amb el confinament vam perdre molt alumnat, des del seu entorn social no tenen possibilitat a aquest accés”.

“Hi ha d’haver una garantia de benestar universal per permetre l’accés a la cultura”, va manifestar Míriam Cano. “No tothom té  accés a una educació superior ni un lloc per deixar les criatures quan vol consumir cultura. És una bretxa que condiciona enormement l’accés a la cultura i la relació posterior que genera. Si amb prou feines tens per arribar a finals de mes, moltes ganes de llegir un llibre potser no tindràs. Les dues coses van molt lligades: recursos materials i acompanyament”, va continuar.

Helios F. Garcés va estirar del fil amb què no només hi ha una bretxa en l’accés a la cultura, si no que “els llocs on es produeix la cultura estan segregats”. “Més enllà de la barrera econòmica, en el si de quina comunitat neixes o en quin barris vius vas assimilant que hi ha determinats llocs que no et pertanyen. Ara ve, també fan cultura des dels seus espais i també desafien aquests vetos. La perifèria és rebel, així com la seva cultura”.

Quina cultura i per a què?

La cultura pot transformar la societat o ha d’acompanyar el canvi? Quin és el model de cultura transformadora que volem? Aquests van ser els interrogants que va llençar la periodista Sandra Vicente als participants per cloure el debat.

“La cultura per si sola no transforma res, ha d’acompanyar aquells moviments que són explícitament transformadors”, va expressar Adrià Pujol.

“La cultura que és capaç de generar aquests moviments transformadors és una cultura conscient, per tant s’investeix d’autoritat i de pensament crític. Llavors és capaç d’exercir com a agent transformador”, va enunciar Míriam Cano.

“La cultura transformadora sempre és contracultura, encara que a vegades sigui contra la civilització”, va indicar Xisca Homar.

“No existeix una cultura al marge d’una comunitat. Per tant, el model de cultura que somio es produeix en el si d’un model social diferent al que tenim”, va cloure Helios F. Garcés.

A la Fila Zero de la sala hi havia convidades persones de tres entitats actives en la cultura: Berta Galofré, redactora del digital cultural Núvol; Víctor Jiménez, de la XES de Sant Andreu, i Pep Espelt, d’El Konvent, que van contribuir amb reflexions al voltant dels temes abordats durant la conversa.

Berta Galofré, redactora de Núvol, va posar de manifest el tractament de la cultura des dels mitjans de comunicació “com a agents facilitadors” dels productes culturals i va alertar de la “infantilització” dels públics a qui es dirigeixen.

Víctor Jiménez, de la XES de Sant Andreu, va posar l’accent en la forma en què es produeix la cultura. “Hem de produir en primera persona del plural. La cultura és treball, hi ha d’haver l’accent en el procés de producció”. També va fer-se seu el paradigma de la democràcia cultural i va reclamar la renda bàsica universal per garantir les condicions materials a qui produeix cultura, “posant l’accent en el procés i no en el producte”.

Pep Espelt, d’El Konvent, es va interrogar sobre com estendre la cultura als entorns on es produeix. “Entre cures, sous baixos, etcètera, la cultura està a la cua de les prioritats. Primer afrontem els preus dels lloguers, després fem que la gent tingui temps per anar al teatre. La cultura no és en si una eina emancipatòria”, va respondre Adrià Pujol.

Una conversa que ha obert molts fils per continuar el debat durant la tardor. Recupera el contingut sencer de la conversa en aquest podcast.

>> La propera trobada serà el dijous 21 d’octubre a les 19h a la Nau Bostik.