Ja som 1.000!

KULT necessita 2.000 sòcies per a seguir creixent

Rosa Cerarols: «Les subvencions marquen una línia editorial centralitzada, blanca i burgesa»

Rosa Cerarols és una de les impulsores de l'espai cultural Konvent, un antic convent de monges al Berguedà transformat en una llar per l'experimentació artística de proximitat i independent dels circuits oficials.

SANDRA VICENTE

Comparteix

Share on twitter
Share on telegram
Share on whatsapp

Rosa Cerarols: «Les subvencions marquen una línia editorial centralitzada, blanca i burgesa»

Rosa Cerarols és una de les impulsores de l'espai cultural Konvent, un antic convent de monges al Berguedà transformat en una llar per l'experimentació artística de proximitat i independent dels circuits oficials.

SANDRA VICENTE

CONVERSES KULT

Rosa Cerarols (Calders, 1979) és doctora en geografia i professora del grau d’Humanitats a la UPF. També va ser impulsora i fundadora el 2005, juntament amb Pep Espelt i Eduard Finestres, de l’espai cultural Konvent. Aquesta gran nau, on hi conviuen artistes d’arreu, ha transformat de dalt a baix l’antic convent de monges, instal·lat al Berguedà en el marc d’una colònia industrial avui abandonada. Entre pràctiques artístiques contemporànies hi conviuen verges, imatges religioses i capelles dessacralitzades. Aquesta proposta transformadora treballa la cultura de proximitat, arrelada al territori i tenint ben present el seu llegat.

La periodista Sandra Vicente entrevista Rosa Cerarols a la Nau Bostik (Barcelona).

Aquesta idiosincràsia ha fet que Konvent s’hagi allunyat (volguda o inevitablement) dels circuits culturals oficials i de les subvencions que, segons Cerarols, imposen “una línia editorial cultural i marquen un cànon estètic i narratiu”. Aquesta dinamitzadora cultural té ben clar que la cultura té un preu, però aposta per un model autogestionat, que posi el focus en la gent i en la llibertat dels creadors.

Quin paper creus que té la cultura en la transformació social?

La cultura és vertebradora i fonamental per existir. Però per respondre’t hauríem de començar definint a què ens referim quan parlem de cultura. El concepte és ampli i allò que entenem per estàndard de cultura no sempre és motor de transformació social. Tenim una alta cultura, que tradicionalment ha estat en mans de certs sectors polítics i econòmics, que no emancipa la població. Per això, hem de ser conscients que la cultura és política i hem de polititzar-la per emancipar-nos, per fer una cultura que ens serveixi a nosaltres per gaudir, però també per posicionar-nos al món.

A Konvent decidiu renunciar a les subvencions i finançament oficial. Aquesta decisió forma part de l’emancipació?

No és que hi haguem renunciat, és que mai no hi hem entrat. Al principi no ens ho vam ni plantejar, perquè ens vam concebre com un espai petit, autogestionat, orgànic i que creix a través de l’assaig error. Però després, al llarg d’anys de picar pedra i de veure com funcionen les subvencions i els processos que organitzen la producció cultural, vam decidir que no entraríem mai en aquest joc i que ja buscaríem la manera de ser nosaltres mateixos i dur a terme allò que volíem fer. Potser de manera més lenta, però més tranquil·la, segura i lliure.

Com creus que us hagués condicionat entrar dins aquests circuits de finançament. En què hagués canviat Konvent respecte el que és ara?

És que crec que, d’entrada, hagués estat una relació impossible pel simple fet de ser on som. Som en una antiga colònia industrial abandonada i, per tant, som lluny d’allò que s’entén com a espai cultural. A més, estem donant una segona oportunitat a un espai que s’esperava que només fos una ruïna. Això ja és un acte de militància territorial molt fort, perquè la nostra pràctica artística està vinculada a l’espai que volem recuperar. No ens agrada dir que som als antípodes del sistema, perquè el sistema ha d’existir i existeix, però crec que sí que tenim altres maneres de fer, molt vinculades al territori.

Rosa Cerarols és una de les impulsores del Konvent.

La localització per vosaltres és importantíssima. PlayGround us va fer un vídeo en què es parlava del naixement de la fàbrica Cal Rosal, que s’havia posat a Berga per fugir de les influències sindicals de Barcelona. Vosaltres beveu de la mateixa tradició de voler estar lluny dels epicentres, en aquest cas culturals?

Sí, però és relatiu. No estem lluny, sinó que estem fora. Cal Rosal va ser una de les primeres colònies industrials al Riu Llobregat, establerta el 1858. Hi ha qui diu que la van posar allà perquè es necessitava descarregar el pes del treballador unificat, però també és cert que a la comarca ja hi havia un coixí anarquista. Que existia per si mateix, sense necessitat de ser en contraposició a Barcelona. I nosaltres som més fruit de la ruïna de l’espai que no pas de la militància política. Som un espai obert, lliure i transversal que s’articula a través de la consciència de ser on som, de recuperar un espai abandonat, de donar vida a allò que ningú no volia rescatar i havia estat deixat de banda en un territori que va ser deixat de la mà de Déu arran de la reconversió econòmica.

A Catalunya tenim un problema greu: la gestió política urbanocèntrica, que potencia els estereotips territorials”

Quines conseqüències té que la cultura, igual que la política o l’economia, funcioni amb una lògica centralitzadora?

A Catalunya tenim un problema greu, que es basa en una gestió política urbanocèntrica. Entenem la pràctica cultural en majúscules com quelcom associat a les ciutats, deixant enrere molt país. A més, encara vivim molts estereotips territorials, que diuen que el món no urbà, o món rural, encara està en una fase inicial de civilització i modernització. Per això nosaltres estem fora d’aquest circuit que reprodueix unes polítiques centralitzadores. A això cal sumar-hi que venim d’un context no tan llunyà en què l’administració només subvencionava grans institucions: es posava els diners en un parell de museus o iniciatives que s’ho enduien tot i no deixaven més calés per repartir. I, arran d’això, tampoc no hi havia voluntat d’estructurar el territori. Podem comparar la cultura amb allò que passa amb els transports públics: tot està centralitzat a Barcelona o, amb sort, a les grans capitals, deixant desemparada la resta del país.

Creus que aquestes dinàmiques de subvencionar només grans institucions van dur a una escena cultural heterogènia en la qual tothom volia assemblar-se a aquell projecte que ja rebia diners, per intentar entrar al circuit?

La producció cultural és idèntica. I aquesta és una línia editorial cultural marcada per les institucions, en la qual la resta de narratives no hi entren i no hi entraran mai. Tenim una producció cultural centralitzada molt blanqueta, convergent i burgesa, poc sensible a la diversitat cultural i territorial. Però això comença a canviar.

Des de Konvent dieu que feu cultura arrelada al territori. Quin territori és aquest: el Berguedà, el món rural en general…

Primer estem arrelats al context del Konvent, una colònia industrial que va ser abandonada. Després ens arrelem a la Catalunya central, on hi ha unes particularitats que reafirmen el fet de sentir-nos perifèria, però des d’on ens agermanem amb les altres perifèries. Som un projecte local, en un espai concret, però treballem en xarxes locals i internacionals. Rebem artistes de Moçambic, Dubai o Brasil que traspassen la realitat del món local. I el més important de tot això és que per arribar on som no hem hagut de passar per Barcelona.

Ocupeu un convent de monges i el transformeu. Al vídeo de PlayGround expliqueu que alguns artistes es veuen impactats i condicionats pel passat religiós de l’espai, on conserveu imatges i capelles. Això es dóna per la potència estètica de la religió o pel seu pes polític i social?

El Konvent és l’espai en què s’ubica. No hem volgut transformar res. Hem dignificat les estances per poder-hi treballar, però no hem fet cap reforma integral, com sí que es veu en altres espais en què es nota que hi ha molta inversió però falta xixa. Al Konvent, allò que es respira es transpira i el nostre ADN està marcat per aquest passat religiós i industrial. I mantenim aquesta herència volgudament, com un acte de militància. La capella està dessacralitzada, però és una capella. Crec que l’impacte visual i estètic d’aquestes imatges ens remet irremeiablement al poder i impacte polític de la religió, però aquí hi ha la clau: hem de recordar d’on venim, encara que el que siguem nosaltres avui no tingui res a veure amb el que va ser l’espai.

Hem parlat del vincle amb el territori, però quin és el vincle amb la gent? Si seguim pensant en aquesta lògica urbanocèntrica, en què tot és a prop, vosaltres sou lluny de la gent?

Fa molts anys que ens dediquem a dinamitzar culturalment la Catalunya central. No som tants i ens coneixem, creem sinergies i acabem treballant plegats perquè passin coses per la nostra gent. És veritat, però, que al principi, costava una mica de fer entendre el Konvent a la gent. No entenien què hi fèiem, en un lloc que queia a trossos, on no hi passava res. Érem okupes? Quina finalitat teníem? Però ens va ajudar molt que en Pep Espelt, un dels impulsors del Konvent, és fill de Cal Rosal: es va escolaritzar al convent i s’ha anat apropant a tothom per explicar el projecte. Així, el nostre primer àmbit d’influència va ser local, però de seguida ens vam obrir a artistes contemporanis de tot el món que entenen el Konvent com una oportunitat i treballen amb la comunitat.

Vosaltres treballeu per establir vincles, però també hi ha propostes culturals que s’allunyen d’allò que passa al territori i a la vida de la seva gent i que, d’alguna manera, justifiquen aquesta visió de l’art com a quelcom elevat i fora de l’abast del poble. Què en penses?

A la nostra residència artística hi predomina l’art contemporani com a llenguatge i pràctica, però paral·lelament volem fer art de proximitat. És veritat que a nivell de discurs i narrativa, l’art contemporani té un llenguatge que no és del tot fàcil ni assequible per molta gent, però crec que amb una bona educació en la pràctica cultural es faria evident que no cal ser historiador ni expert per gaudir de l’art. Perquè et remogui. L’art és emoció.

La manera com s’ha tractat la cultura durant la pandèmia evidencia el poc respecte de la institució pels artistes i la dependència de les subvencions”

Creus que ens manca una bona educació artística?

Mirem les estadístiques de la gent que va als museus. Què és cultura? Què han fet els grans museus de Barcelona durant la pandèmia? Com s’ha tractat la cultura aquests mesos ja ens fa una idea del poc respecte per la cultura i pels artistes. L’administració ens ha abandonat moltíssim i, a la vegada, hi ha una gran dependència de les subvencions. La cultura subvencionada té molts defectes, però el principal és que marca un cànon discursiu i estètic. I això és evident.

Ara parlàvem dels diners. Amb algunes persones que hem entrevistat prèviament, com en Feliu Ventura, hem parlat sobre el debat de si la cultura ha de ser gratis o no. De com garantir l’exercici digne de la pràctica cultural i a la vegada no establir preus prohibitius. Del fet que no ens tremola el pols a l’hora de demanar drets pels treballadors, però ens costa pagar una entrada.

Nosaltres som militants radicals de l’art per l’art. Som autogestionats i ens mobilitzem per dignificar-nos. I això ho fem sense diners i des del voluntariat. Per això crec que la cultura ha de ser propera, però no pot ser gratis. Encara que no hi hagi una entrada, la cultura es paga, d’una manera o una altra, com les emissions de CO2. Evidentment, un rider ha de cobrar. Igual que un trompetista o un tècnic de llum. L’art s’ha de pagar, però això tira enrere molta gent. Fa anys, quan no teníem una plataforma cultural pròpia, organitzàvem festivals brutals a bars. No necessitàvem gaires diners, però havíem de posar una petita entrada. I la gent no volia. Que què vol dir pagar per un concert? Però entraven al bar i eren capaços de pagar 5 euros per un cubata. O 100 per altres concerts o festivals. Però una entrada de 3 euros és cara. I aquí és on t’explota el cap.

Encara que no hi hagi entrada, la cultura es paga, d’una manera o una altra”

Ho deies abans: al Konvent ets voluntària. Treballes a l’acadèmia. Tant aquest com el cultural són sectors masculinitzats i amb masclisme arrelat. Com ho vius?

Al món universitari no hi ha igualtat ni de bon tros. La majoria d’aules s’omplen amb dones, però als llocs de poder només hi ha homes. A la universitat, la política de gènere és efímera i basada en un genderwashing que desespera. Tinc molta fe en les generacions que pugen, perquè ho tenen tot bastant més clar, però les que ja hi som hem de negociar cada dia per introduir una mínima perspectiva de gènere. Però és complex i frustrant perquè hi ha qui fa que sí amb el cap, però no s’ho creu i no ho aplica i qui, directament, és reaccionari a les polítiques d’igualtat. I és que si construïm una societat igualitària algú perdrà poder. I qui té poder no el vol deixar anar.

Pel que fa al món artístic, el masclisme dependrà de l’espai. Al Konvent crec que hem superat el gènere i no l’hem de tenir en compte de manera forçada o explícita als debats per organitzar-nos. Però a la institució cultural encara li manca molta feina per fer: fa res quasi vam haver de muntar una festa perquè la nova directora del MACBA és dona i és negra. Encara estem a aquest punt, que ens hem de felicitar per fer aquestes petites passes, però en canvi veiem que el sector està plagat d’actituds matxirules i masclistes a les altes esferes d’institucions com Massana o l’Institut del Teatre.