CONVERSES KULT

Feliu Ventura (Xàtiva, 1976) parla amb una veu suau, assossegada i sovint interrompuda pel riure. De la seva calma neixen afirmacions contundents i polèmiques, que descansen sobre la fermesa de trenta anys d’experiència com a cantautor. La seva cançó sempre ha estat compromesa i política, tot i que diu que ell la política la fa en les intervencions que fa durant els seus concerts. No està d’acord amb la definició de «cançó protesta», perquè diu que la protesta pensa en qui rep la queixa. Ell fa «cançó denúncia». Igualment, però, assegura que tota la música és política, ja sigui per acció o per omissió.

Ventura deixa la seva creació en mans de la gent, que és qui pot fer de la cultura una eina per a la transformació social, i té clar que mai no denegarà una invitació a un concert, ja vingui per part del Partit Popular que va fagocitar el seu País Valencià natal durant més de vint anys o, fins i tot, per part de VOX. «No hem de regalar mai eixos espais. Per què no hauria d’estar disponible per a la gent, siga del color que siga el seu ajuntament?», es pregunta. Així, Feliu Ventura ho té clar: la cultura, sempre, al costat i al servei del poble.

Fa trenta anys que et dediques a la música. Ja has passat més temps de la teva vida com a músic que com a «civil». Després de tot aquest temps, quin paper creus que té la cultura en la transformació de la societat?

Jo crec que les cançons no canvien el món, però sí que acompanyen la gent que canvia el món. La cultura és reflexió i té el poder de transformar la societat perquè pot transformar-nos a nosaltres mateixos; els primers, els artistes. Tothom hauria de tenir accés a ser creador de cultura. Fins i tot, quan vas de públic a un concert, crees cultura.

Parlem molt del dret a consumir i democratitzar l’accés a la cultura, però poc del dret a expressar-se artísticament. Creus que aquest dret està delimitat?

Crec que el primer que hem de fer és baixar de l’aparador la cultura i explicar que tothom hauria de tenir accés a eixa capacitat d’expressar emocions, que també són idees. Per la salut mental de la societat i per garantir que la cultura siga un veritable motor de transformació. Però moltes vegades es produeixen intermediacions, públiques i privades, que tendeixen a apartar la gent de certa cultura i menysprear la seua capacitat de crear, gestionar, rebre i produir cultura. Aquest allunyament es dona per part d’una intermediació que ha generat grans rèdits econòmics durant molts anys.

«Totes les cançons són polítiques, però es tendeix a menystenir aquelles manifestacions artístiques que busquen explícitament la transformació, com si foren subcultura»

Abans has dit que «les cançons no canvien el món, però sí acompanyen la gent que canvia el món». Quines són aquestes cançons? Hi ha cançons protesta que s’han quedat als calaixos i d’altres de comercials que han posat la banda sonora a moviments. I això ho decideix la gent. Quin és el poder, doncs, de la gent en la cultura?

Primer, jo no estic còmode amb la definició de «cançó protesta». Preferisc «cançó denúncia», perquè la protesta és des del punt de vista de qui la rep, i la denúncia de qui la fa. Jo faig cançó denúncia. I, a més, crec que totes les cançons són política. Totes. El crític musical Vicent Frechina deia que fins i tot la Movida Madrileña havia creat himnes polítics potents, dissenyats per a la desmobilització. La política es fa per acció o per omissió. Ja n’hi ha prou de la cançoneta de les cançons protesta, perquè tota la música és política, però es tendeix a menystenir les manifestacions artístiques que tenen un contingut que busca explícitament una transformació, com si foren subcultura.

La cultura denúncia acostuma a anar dirigida a un públic molt concret, que és aquell que ja està convençut. Com creus que es podria obrir el focus?

Hi ha moltes cançons que sonaven a Operación Triunfo que parlaven de les relacions entre homes i dones, de parella, de manera fastigosament política. Per què això arriba més a la gent que cançons que tenen una altra manera d’entendre els afectes? Perquè donen més diners. Segurament les pel·lis de Disney acaben d’una determinada manera perquè, econòmicament, funcionen millor. Com podem fer que l’altra cultura arribe a més gent? No renunciant mai a la qualitat, intentant ser exigents i no tocar en llocs on no es cuida ni respecta, per exemple, l’equip de so. Si vols mostrar qualitat en el teu treball, has de mostrar qualitat en la manera com el mostres. Perquè hi ha moltes expressions artístiques que volen donar suport a certes causes, però la manera com es mostren al món entra en contradicció directa amb eixes causes.

Però no podem dir que no haguem arribat mai al públic de masses. La Nova Cançó va ser un moviment de masses als anys seixanta, al marge del poder i contra el poder. Hem de poder explicar que en altres moments de la història vam poder-ho fer i ho podem tornar a aconseguir.

Julià de Jòdar ens deia, en una entrevista recent, que el sector cultural és tan precari que no se li pot demanar que encapçali cap lluita, sinó que s’ha de posicionar al costat del poble. Ser precari ens excusa d’entomar lluites? Tu et consideres precari?

Per suposat, i he lluitat contra eixa precarietat amb el cooperativisme. Però no és la precarietat la que fa que encapçales lluites o no. És que la cultura sempre ha d’estar acompanyant, el protagonisme l’ha de tenir la gent que transforma les coses; les cançons no voten ni van a assemblees. Podem difondre el programa, però no hem de ser el programa.

Parles del cooperativisme. Fa anys que signes amb Propaganda pel Fet i t’has fet cooperativista a Xàtiva amb Neu al Carrer. Com ha canviat la teva precarietat des que et vas sumar al cooperativisme?

Jo era músic i professor. Amb el sou de mestre pagava els autònoms de músic. Hi ha una precarietat molt gran al món cultural, però posant la vida al centre vaig veure que allò important no és fer cançons, sinó estar bé i feliç, trobar un lloc agradable per crear, ajuntar-me amb altres companys i companyes, de disciplines diferents, que treballen perquè les nostres precarietats estacionals no coincidisquen. Jo, ara, per primera vegada tinc una certa estabilitat que m’ha permés trobar espais per a criar i per a criar cançons. Crec que el cooperativisme era l’única manera perquè el meu projecte musical fora possible.

Potser no hem explicat prou que el cooperativisme és una eina vàlida, per això no és més comú en el món cultural. Jo mateix fa trenta anys que cante i no he arribat fins fa poc a eixe món. I ara tinc l’oportunitat d’explicar com m’ha servit, sobretot en el moment de tancament, confinament i pandèmia. El cooperativisme ens ha salvat d’aquesta crisi.

«La cançó d’autor ha marcat el camí de la música que es fa ara, que ha hagut de baixar a una sala amb cadires separades i sense barra, deixant aparcats eixos festivals en què la música ve després de la cervesa»

Fa molt que no es feien concerts i el sector cultural ha quedat molt tocat. Com heu sobreviscut?

Vam decidir que deixaríem de fer vídeos i streamings per Instagram i vam proposar una gira de terrats, anant a les cases de la gent, complint les mesures de seguretat. No ho vam decidir pensant en nosaltres, perquè no ens va salvar res econòmicament. Ho vam fer per la gent, per les persones que estaven tancades i per a treure-les del confinament durant un parell d’hores. I, a més, els vam fer partícips del fet cultural: molts d’ells no havien organitzat mai un concert i, de cop, eren motors culturals. I crec que alguns d’ells han continuat fent servir els seus jardins per fer cicles musicals. Ostres, és que nosaltres estem per això! Per fer accessible la cultura a tothom, inclús als qui han agafat por a sortir de casa. I eixa feina va molt més enllà de crear cançons.

Per tant, no és que nosaltres haguem començat ara a fer concerts. I tenim la sort que la cançó d’autor ha marcat el camí de la música que s’està produint durant aquests mesos, una música que ha baixat a una sala, amb cadires separades i, moltes vegades, sense barra. Que ha hagut d’anar a espais on només s’hi va a gaudir de la música, i ha deixat aparcats eixos grans festivals on la música és allò que va després de la cervesa.

En el debat sobre com fer accessible la cultura, sempre es parla de la cultura gratuïta. Però sovint es confon amb la lliure difusió de la cultura, que implica que els artistes no veieu remunerada la vostra feina. Per què creus que defensem el sou digne de professors, metges i cambrers, però ens costa pagar per una entrada de teatre o decidim descarregar-nos una cançó?

La veritat és que tinc molts dubtes i contradiccions sobre això. Però del dubte metòdic s’aprén. Durant tot el temps que he cantat, més d’una vegada ho he fet per defensar drets laborals d’altres, sense cobrar o pagant jo de la meua butxaca els desplaçaments, en un espai que segurament no havia invertit en un equip de so i jo patia pels meus instruments (es toca la gola). Crec que, per exemple, quan parlem de cultura pública i no hi ha entrada, el producte eres tu. Els Ajuntaments han passat del criteri cultural a l’electoral quan trien els artistes dels concerts que financen. En eixos casos, si no hi ha una entrada, encara que siga simbòlica i accessible per tothom, perdem com a societat perquè permetem que s’eliminen certs discursos dels escenaris. Això és el que va passar amb la Nova Cançó: quan la Movida va pujar als escenaris, se’n va fer baixar Ovidi Montllor.

Hem de garantir que les persones dedicades a la cultura escapen a la precarietat. Per exemple, ara fem a Xàtiva el festival Música i Lletra, que té una entrada de 10 euros i una de simbòlica per a criatures, d’un euro. Gràcies a aquesta entrada podem assegurar que eixes persones tenen accés a una cultura de qualitat a prop de sa casa, no a València ni a Barcelona. Aquesta és la cultura que impacta i per això ha de tenir un preu. Tot i que això no ha de suposar un problema perquè algú hi accedisca. La cultura pública és necessària, tant com la sanitat pública. Però hem de parlar de com es gestiona la cultura pública: no pot ser generada ni gestionada únicament des del funcionariat. I aquí és on entren en joc les cooperatives, que són els artefactes més democràtics i els que millor poden dirigir, des del comú, eixos béns culturals. L’element públic ha de ser el facilitador dels recursos, però la gestió ha d’estar a una altra banda.

Quan parlem de públic tendim a confondre-ho amb institucional o de partit. Amb això lligo amb la teva experiència amb el govern del Partit Popular a Xàtiva. Vas estar molt de temps sense tocar a concerts públics de la teva ciutat. Et vas sentir expulsat, d’alguna manera?

No. Jo em sent molt pròxim als meus veïns i veïnes i, per això, hem fet molts concerts a Xàtiva fora de l’agenda de l’Ajuntament. Però és cert que la intermediació de l’administració ha provocat un esborrat de la cultura i l’expressió valenciana al País Valencià. Això ara ha canviat una mica, però els canvis són reversibles. Necessitem una transformació real perquè eixos intermediaris no tinguen el poder que han tingut fins ara i que la gent puga accedir a la seua música, que puga decidir si vol escoltar un músic que canta en valencià. La lluita és, doncs, contra eixa intermediació que, moltes vegades, dificulta l’accés a cert tipus de cultura.

Si t’hagués cridat l’Ajuntament del PP, haguessis cantat?

Sí. Crec que s’ha d’estar disposat a accedir a tots els escenaris possibles on algú et puga escoltar. Igual que hem anat a moltes ràdios o mitjans de comunicació on no compartíem opinió amb els tertulians que havien aparegut abans o després de la nostra cançó. Però precisament per això hi vas, per no regalar eixe espai.

I si et truqués un Ajuntament de VOX, també hi aniries?

Sí. I diria unes quantes coses que pense que s’han de dir. Igual que he anat, salvant les distàncies, a altres llocs i he aprofitat el micro per estar al costat del públic, salvant la intermediació de les autoritats de primera fila. El concert no l’ha pagat l’Ajuntament, sinó que l’han pagat els ciutadans, cada volta que paguen la taxa municipal de fems o la matrícula del cotxe. Per què no hauria d’estar jo disponible per eixa gent, siga quin siga el seu ajuntament? És per això que done molta importància al retorn social: ara estic fent una gira permanent, que es diu Poemes que es fan cançó, en què compartisc unitats didàctiques que oferisc a instituts i escoles, a preu accessible, per a tornar a l’escola pública tot allò que ella m’ha donat a mi.

«Els joves que van amb el so del mòbil obert, a tot volum, volen compartir la seua música i no se’ls ha donat l’oportunitat de fer-ho d’altres maneres»

Tu que has estat mestre, com creus que tracta l’educació a la cultura? Si pensem en les classes de música ens ve al cap El cant dels ocells amb flauta dolça o el recital de Nadal…

Moltes vegades trobe que hi ha aules senceres que no han anat mai a un concert. I no només ara pel tancament. Per què? Per què els centres i els artistes no s’apropen per fer-se aquest retorn? Degut això, molts joves no han pogut escoltar mai ningú en directe, emocionar-se amb una cançó que ha escrit. Ara mateix estan molt de moda els tallers de vers als instituts, que són una de les coses més boniques i positives per a la cultura i no només per al rap. Quan fas eixe treball amb el rap, el fas amb tota la música perquè si a algú li agrada una música, li agrada tota la música que estiga ben feta. Jo no sóc de rap, però n’hi ha un parell que sí m’agraden. Això és el que han de fer els centres: facilitar l’accés a qualsevol manera d’expressar-se, encara que siga des de l’escolta. Aquests joves que van amb el mòbil, amb el so obert a tot volum, ho fan perquè volen compartir la seua música i no se’ls ha donat l’oportunitat de fer-ho d’altres maneres.

En algunes entrevistes expliques que amb en Xavi Sarrià (Obrint Pas) vau crear la Conselleria Alternativa de Cultura. És amb aquestes accions com es garanteix l’accés a la cultura?

Aquesta Conselleria no la vàrem fer nosaltres: la van fer les associacions de veïns, les assemblees de joves i tots aquells espais que feien coses durant els noranta. Nosaltres només acudíem a eixa Conselleria, que tenia molts consellers i conselleres. I encara segueix, perquè sovint l’administració s’oblida que la cultura no la fan ells. L’única cosa que canviaria del plantejament d’eixa Conselleria és que no li diria alternativa sinó alterativa: l’alternativa és allò que fa alternança, que canvia una cosa per una altra, per després tornar a canviar. Jo no vull alternança, jo vull alterar les coses per sempre. Per això crec que hem de deixar de dir que les nostres festes majors són alternatives. No: venen a alterar les coses. Moltes vegades una festa alternativa ha obligat una d’oficial a portar una sèrie d’artistes que no portaven abans. Per tant, no som alternatius: hem vingut a alterar les coses i hem d’estar-ne orgullosos.