KULT necessita 2.000 sòcies per a seguir creixent

Ja som 1.400!

#DebatsKULT: Vertebrar culturalment els Països Catalans

Relatoria del debat "Quin model cultural per als Països Catalans?" amb Jordi Oliveras, Eunice Romero, Rosa Cerarols, Eloi Aymerich i Nando Cruz

KULT

Comparteix

#DebatsKULT: Vertebrar culturalment els Països Catalans

Relatoria del debat "Quin model cultural per als Països Catalans?" amb Jordi Oliveras, Eunice Romero, Rosa Cerarols, Eloi Aymerich i Nando Cruz

KULT

El passat 2 de desembre vam cloure el cicle de debats “Cultura, Comunitat, Revolució” a un espai que ens vincula històricament amb la nostra proposta política: la Lleialtat Santsenca, un edifici aixecat per una cooperativa obrera fundada fa cent anys al barri de Sants. En aquest quart debat vam plantejar la revisió del model cultural per als Països Catalans des de les perspectives de la creació, la programació, els vincles amb l’administració i la participació dels públics. Amb la moderació del periodista cultural Nando Cruz, hi van participar l’Eloi Aymerich, director audiovisual, productor cultural a Clack i professor universitari; la Rosa Cerarols, geògrafa, antropòloga, escriptora i cofundadora del Konvent – o, com va dir el Nando, el CCCB del Berguedà -;  Eunice Romero, politòloga, investigadora i directora General de Migracions, Refugi i Antiracisme; Jordi Oliveras, animador cultural, coordinador d’Indigestió i de la revista Nativa.

Nando Cruz va llençar als participants la reflexió que cada cop és més difosa la separació entre cultura i societat. Jordi Oliveras va considerar que s’han de trobar alternatives més “modestes” a l’imaginari de cultura transformadora: “El que ens hem de plantejar és quina relació tenim amb la cultura que ja s’està fent, no considerar-nos com a constructors de cultura transformadora. Tot això pressuposa una sola cultura que hem de fer arribar a la societat. Però en lloc de crear de nou, hem de remenar en allò que tenim”.

Eunice Romero va continuar que allò que transforma la cultura són les subjectivitats: “la manera com em relaciono amb el món, amb les persones i amb mi mateixa”. Segons el seu punt de vista, el fet que el capitalisme converteixi la cultura com a un bé que ens fa “més distingits”, provoca que es legitimin algunes subjectivitats per sobre d’altres: per tant, el que s’ha de transformar és la manera capitalista de fer cultura que reprodueix aquestes relacions socials. 

Al seu torn, l’Eloi Aymerich va respondre que no s’ha de parlar de cultura sinó de “cultures”, en plural. “És molt infantil i condescendent parlar de cultura bona i cultura dolenta – la capitalista, alienadora i mercantil -. En la mateixa indústria audiovisual hi ha exercicis de resistència mediàtica brutals. Ens hem de carregar la cultura hegemònica? No, jo crec que el que hem de defensar és un ecosistema més divers i que contempli el que hi ha fora del mercat capitalista i de l’estat”. 

Per cloure aquest bloc, la Rosa Cerarols va insistir en què el terme “cultura transformadora” és un eslògan buit i va posar en dubte l’agència de projectes com el Konvent per expandir aquest imaginari. “Hem de ser sincers quan definim aquest concepte. I hem de tenir en compte que els creadors tenim una gran precarietat material. La cultura està vinculada allà on som, l’interès creatiu s’acciona des d’on ets, i cap a on treballes. Això ja planteja l’agència de la transformació”. 

“Hem de treure’ns la cotilla de cultura nacional i estat”

Així, quan parlem de quin model cultural volem per al país, potser caiem “en el mateix error uniformador”, com va advertir Cruz. “En realitat patim de presentisme, en el passat no érem uniformes, sempre hi ha hagut tensions, d’això viu la vida social”, va respondre Romero. I va començar a enfilar la idea que Catalunya i els Països Catalans, com a país “amb les vores inacabades”, s’han de treure la cotilla del binomi cultura nacional – estat i deixar que la cultura sigui permeable i no causi jerarquies entre el que és autòcton i el que no ho és. “Si trenquem la cotilla, hi veurem diversitat, fins i tot en la uniformitat. I hem de tenir en compte les desigualtats, el termòmetre de si és democràtica la nostra praxi cultural”.

Seguint el fil d’una de les entrevistes KULT, en què la Marina Garcés reflexionava que “la batalla cultural és la batalla contra el temps capturat per la producció”, Aymerich va reinvindicar el món digital i va afirmar que Internet ha suposat una “disrupció” en la producció cultural del país. “Sense anar més lluny, amb Verkami s’han finançat 2.900 projectes culturals”. Sobre la relació entre cultura i societat, va defensar que la mateixa cultura està travessada pels conflictes, el malestar i les desigualtats. “Demanem a la cultura que ho solucioni tot, quan la cultura és precària. La cultura no ens ha d’il·lustrar ni ser els superherois del malestar, ha d’acompanyar-nos i dialogar amb els moviments socials per tal d’imaginar nous futurs possibles”. I va advertir: “La cultura ens permetrà resistir, però ens costarà molt transformar”.

Cruz va  lloar el Festival 4 raons, que trenca la barrera entre creadors i públic. Un dels seus promotors, el Jordi Oliveras, va dir que en relació amb la cultura “ens hem de suposar com a iguals”. Però si el problema de viure la cultura és de temps i de poder material, “la millor política cultural tant en la producció com en la recepció hauria de ser la Renda Bàsica”.

“Barcelona no ho estructura tot”

Rosa Cerarols, del Konvent va manifestar que vol defugir de les jerarquies territorials de perifèria-centre i del paradigma de la cultura des dels marges. “Estem cansats de no ser “allò”. Barcelona no ho estructura tot, no estructura el territori. Si no posem l’element territorial al debat cultural, amb les crisis que venen no anirem enlloc. El Konvent ha demostrat que la geometria nacional amb relació a Barcelona s’ha de superar, perquè és un model cultural caduc”.

En aquest sentit, l’Eloi Aymerich va apostar per vertebrar culturalment els Països Catalans, des del domini lingüístic. “No existeix la xarxa on intercanviem i dialoguem culturalment des de Perpinyà fins a Mollerussa, passant per Alacant i Mataró. Hem de reivindicar un territori simbòlic compartit, que depengui de la gent i de la comunitat, i que sigui policèntric. Què són els Països Catalans més enllà de la llengua? La comunitat”. 

Eunice Romero va replicar que cal actualitzar els imaginaris sobre el “nosaltres”, i abandonar l’ambició “xovinista” del domini lingüístic. “Quan dius comunitat, has de pensar en tota la varietat que hi ha, però normalment no s’hi pensa. Què vol dir ser ‘nosaltres’? Des de la cultura majoritària no es pensa en tots els imaginaris culturals de la societat. I amaga realitats materials de desigualtat. Una treballadora domèstica que només té tres hores lliures els diumenges, com voleu que intervingui en un procés creatiu? O que accedeixi a una subvenció, si la llei d’estrangeria li impedeix “ser”?”. 

“El sector cultural no és tan necessari com diu ser”

Sobre la institucionalització de la cultura, Cerarols va explicar que una de les decisions unànimes que va prendre el Konvent com a projecte va ser quina relació mantenien amb les administracions públiques. “Presentar una subvenció i redactar un projecte ens condicionava en negatiu, implicava deixar de fer tot allò que volíem fer. No tot són flors i violes en l’autogestió, però vam preferir les estretors econòmiques per la llibertat d’allò que volem fer”. 

Jordi Oliveras va seguir el fil de les subvencions públiques. Tot i defensar que són la forma de distribució de diners menys condicionada, va dir que el problema està en com s’administren, amb un model més semblant al management empresarial. “No és l’ideal per afavorir processos culturals, perquè els calendaris i les circumstàncies administratives són irreals”. I va plantejar un model més dialèctic, on es pugui parlar amb l’administració dels mateixos projectes i veure com encaixen amb la política cultural, a més d’incorporar la veu de la gent en la resolució de subvencions juntament amb els criteris tècnics. I va advertir: “No crec que el sector cultural sigui tan necessari com diu ser. No hi ha tanta demanda per tanta producció cultural, és una fal·làcia i hem de deixar de vendre la moto a la gent”. 

En acabar el debat, des de la fila zero, el Xavi Urbano (cooperativa QueSoni) va plantejar que està a favor dels espais petits, els espais protagonistes i del territori. Però els va llençar la pregunta: “què fem amb les grans institucions culturals del país?”. Romero va respondre que s’ha de trencar amb la barrera simbòlica d’accés que tenen. “Les grans institucions es queixen de la crisi de públics, però segueixen copant els fons culturals. Però crec que no hem de fer el punki i dir “fem-ho tot al carrer”, també és bonic actuar en un teatre”. Aymerich va apuntar que els grans equipaments provoquen un “efecte Guggenheim”, és a dir, que la seva activitat no té impacte en les comunitats del seu voltant. Per això és partidari de fer cultura des d’allò micro i des dels espais protagonistes. 

Agus Giralt, coordinador de la Lleialtat, va apostar per la facilitació d’espais que creïn cultura i comunitat, com el mateix espai cooperatiu. Ander, del Casal Jaume Compte de Sants, va posar en relleu que la xarxa de casals i ateneus és “de les poques estructures nacionals que tenim com a Països Catalans”. Amb aquestes reflexions tanquem aquest espai temporal de pensament, que des del seu inici ens ha obert més preguntes que respostes, i agraïm a totes les participants aquest intercanvi de reflexions i d’experiències sobre la cultura al nostre país.

Recupera el debat sencer:

Amb la col·laboració de Bitlab i les eines de PlataformESS