kult cultura i transformació social

Cultura i transformació social

Relatoria de la segona conversa dels debats KULT, amb la participació de Mercè Pérez, Xavier Antich, Judit Font i Fernando Paniagua

KULT

Comparteix

Compartició en twitter
Compartició en telegram
Compartició en whatsapp

Cultura i transformació social

Relatoria de la segona conversa dels debats KULT, amb la participació de Mercè Pérez, Xavier Antich, Judit Font i Fernando Paniagua

KULT

La Nau Bostik va acollir el dijous 20 d’octubre passat el segon dels debats KULT, on es va abordar el paper de la cultura en la conformació de comunitats crítiques, democràtiques i participatives i com a element articulador de projectes per a la transformació social. En el debat hi van participar Judit Font, sociòloga i membre de l’Ateneu Popular Coma Cros de Salt; Xavier Antich, doctor en filosofia i professor d’Estètica; Mercè Pérez, editora i cooperativista a Sembra Llibres; Fernando Paniagua, agitador cultural i membre de No Callarem. La periodista Marta Molina va moderar el debat i va assenyalar com a exemple d’articulació de comunitats a través de la cultura aquest mateix cicle de debats KULT i la seva inclusió en la proposta “Tardor Transformadora”.

El debat el va iniciar la Judit Font i es va remetre a l’anterior conversa on ens vam preguntar “Què és la cultura?”. “La cultura és un fet col·lectiu, com a espai d’expressió i de conflicte. No és neutra ni deixa d’estar travessada per altres conflictes”, va manifestar.

Sobre el valor instrumental de la cultura i la seva utilitat, va assenyalar que no tenir una resposta absoluta sobre la qüestió, sí que va coincidir que “té un valor instrumental”. “Pot ser un mitjà per assolir objectius, té capacitat per generar relació i vincle i té una capacitat d’expressar continguts. Però després penso que té valor per ella mateixa, en aquesta lògica de procés, què és el que passa mentre passa un fet cultural. Una festa major, una trobada al voltant de la música, la literatura, una paella”.

La cultura hegemònica i la buidor de la paraula “transformadora”

Xavier Antich va agafar el relleu de la conversa i va enunciar el paper estratègic de la cultura i la seva capacitat per transformar la noció de cultura hegemònica. “Partim d’un model de cultura hegemònica que malauradament funciona i té poc a veure amb el que apuntava la Judit”, va advertir.

La seva definició sobre cultura hegemònica és una síntesi entre el model romàntic i el model fordista: “sorgeixen en contextos històrics diferents, però de la seva barreja sorgeix el monstre a què ens enfrontem”. El model romàntic entès com una idea burgesa de la cultura:

  • Cultura com a productes culturals, marcats per la seva excepcionalitat, una cosa separada de la vida, la societat i la comunitat.
  • Agents com a creadors, com a genis, dotats d’un talent excepcional que no tenim la resta dels mortals.
  • Institucions culturals que se sustenten en la preservació de les coses exquisides de la societat – teatres, museus, òperes -, com si fossin “catedrals del nostre temps”, amb un caràcter sacral.
  • Cultura individualista, excloent i elitista.

I el paradigma fordista del capitalisme, “més democratitzador que l’anterior però igual de pervers”: els productes culturals com a objectes de consum, els agents culturals com a productors en un sentit empresarial del terme. I les institucions com a indústries culturals.


Fernando Paniagua va decidir posicionar el debat des de la cultura de l’experiència viscuda, i va recitar uns versos de Maribel Andrés Llamero (“De los yugos”):

todo lo que no es silencio, hija,
acaba por ser aullido.

“Aquestes paraules em permeten pensar que la cultura no es pot escindir de la realitat viscuda. És un punt de partida que m’ha permès arribar on soc i rebel·lar-me contra aquest sistema que imposava el silenci, la submissió i l’obediència. La cultura sempre és subversió”, va clamar.

Seguidament, va advertir de la buidor del concepte “transformador” vinculat a la cultura: “És un mantra ens ha acompanyat en el desert dels 80, 90 i 2000 i que repetim perquè ens fa por posar-li altres paraules com revolució, comunitat, compromís, lluita, subversió”. “Ara toca abandonar-lo i generar nous termes, perquè la cultura no transforma la societat, sinó les persones que han de canviar la societat”, va cloure.

Per últim, la Mercè Pérez va situar la seva visió sobre la cultura i la transformació des de la cruïlla com a dona, veïna d’una ciutat dormitori de l’àrea metropolitana de València, de llengua i nació oprimides i dels marges dels països catalans. “Per mi, la cultura és un llenguatge, ens proveeix de la capacitat per a comunicar-nos, és un mirall que reprodueix la realitat. Però també és un martell que destrueix i reconstrueix coses noves. Per mi la cultura que transforma és la que es fa en comunitat. Sempre es fa pensant en algú, encara que no es vulgui admetre: ho fem perquè algú ens escolti, ens llegeixi, ens senti, per tant es fa en comunitat”, va exposar.

Va citar com a exemple la dansa del velatori, una manifestació cultural valenciana, per definir també la cultura “com un pòsit de la memòria, que ens retroba en aquest “què vam ser”, ens troba en el present, “què som” en les nostres cruïlles, i ens troba en el futur, cap a on volem anar”.


Les institucions com a provisores de drets culturals: oportunitat o amenaça?

La segona part del debat va versar sobre el paper del mercat i les institucions públiques en la provisió de la cultura. La Judit Font va assenyalar que “el model de cultura que passa pel mercat la converteix en un producte que intercanviem” i per això va apuntar cap al rol de les institucions: “Hi ha una lògica de dret com a conquesta que hem de portar en aquest terreny i generar una obligació a garantir-lo. Necessitem i hem de reivindicar polítiques públiques que acostin la cultura amb la noció de dret, des de la perspectiva universal, amb valors del que és públic, democràtic, de justícia social”. Sense oblidar, certament, els riscos d’estandarditzar les expressions culturals des de les institucions.

El Xavier Antich va apuntar que, en la noció de drets culturals, l’aspecte nuclear és l’accés en la cultura. “Quan parlem de cultura com a dret la situem com els altres drets, com una cosa que n’és prèvia. Per pensar en cultura transformadora l’accés no ha de ser una qüestió afegida si no una qüestió constitutiva”, va sentenciar. I sobre el paper de les institucions, va assenyalar que el seu paper ha de ser “garantir la preservació d’aquests drets”. “No només els culturals, perquè els drets sabem que per inèrcia no es preserven, sinó tots els drets, l’habitatge, un salari digne, la renda bàsica universal… Maleïda sigui la institucionalització de la cultura quan només serveix per al manteniment de la cultura i l’statu quo. Les institucions han de subvertir l’estat de les coses per garantir l’exercici de drets, els hem d’exigir aquesta obligació”.

El Fernando Paniagua va aprofitar la introducció del paper de les institucions per polemitzar sobre la suposada independència dels projectes culturals “transformadors”. “Hi ha un debat cíclic sobre la institucionalització de la cultura, la funció pública i la subvenció. És pràcticament impossible trobar un projecte cultural que sigui pur i autònom al cent per cent. Moltes vegades es repeteix aquest mantra i per mi no és una contradicció: si la majoria de projectes es relacionen amb l’administració pública d’una forma més o menys coordinada, perquè hem de mantenir aquesta postura de puresa, en lloc de detectar les nostres febleses i potenciar la capacitat transformadora dels nostres projectes?”.


I va continuar la Mercè Pérez, parafrasejant el conegut aforisme de Joan Fuster. “Tota cultura que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. Quan estem fent cultura sense suport institucional també es passa molt malament, perquè tens una realitat material que és la que és, no tens temps a dedicar als teus projectes culturals. Està malament que hi siguin les institucions? Sí i no. Mentre no fagocitin i es facin els protagonistes, està bé. Vivim en el món que vivim, necessitem espai, temps i recursos, i aquests venen a vegades de les institucions”.

I va aprofundir en la dimensió de les condicions materials dels creadors culturals. “El que crec que ens falta és temps, temps per poder dedicar a la cultura després de treballar. Amb el dret a l’accés a la cultura hi ha d’haver el dret a produir cultura. Com deia un tuit, “menys premis i més beques”. Els premis sempre acaben premiant qui ha tingut temps per crear. En canvi les beques, aquí entra la institucionalització, és on hauríem d’implicar-nos. Sense beques no hi ha dret a accedir a la cultura des de ser-ne protagonista, d’estar creant-la.”, va cloure.

Si no s’inverteix la lògica del mercat, és una falsa democratització”

El tercer bloc del debat va iniciar-se amb la pregunta de la periodista Marta Molina: com ens vinculem en aquesta cultura crítica i transformadora amb el panorama que heu dibuixat? La Judit Font va apuntar que si la cosa pública és una garantia de drets, l’accés a la cultura no ha de restringir-se a poder creuar una porta sinó a decidir sobre la proposta cultural d’un territori. “Les institucions públiques han de generar les condicions de possibilitat en l’àmbit comunitari: que puguin passar les coses, que hi siguin els recursos, els equipaments, els llocs i el temps”.

El Fernando Paniagua va continuar: “Entenem la cultura transformadora com a canvi, o com a recanvi? Volem ser els que actuen al Liceu o volem fer del Liceu una zona verda o altres espais de cultura? És una mica provocador, però evoca a la gran contradicció interna: moltes vegades critiquem els grans festivals, però et trobes que en el fons el que vol la gent és ocupar aquest espai, no subvertir-los o destrossar-los”. També va assenyalar el risc de generar comunitats culturals autorreferencials i va proposar el potencial de les infraestructures del comú, com l’escola pública, com a espais de creació comunitària.

La Mercè es va agafar al “canto a la vida plena” d’Ovidi Montllor per manifestar que la cultura transformadora ha de subjectar-se “en la cultura viscuda, en els espais democratitzadors de la cultura com són els ateneus i els casals”. “Com fer que aquests espais siguin autònoms és el més complicat, moltes vegades necessiten el suport de l’administració. Ens fa falta temps per fiançar projectes, si el tenim podrem construir molt i col·lectivament”.

El Xavier Antich va exposar per finalitzar que on es juga la partida és en la democratització de la cultura, en la reconversió de la ciutadania en productora cultural, “on no hi ha la distinció simple de creadors i públics, si no aquella en què la ciutadania és la creativa i la productora”. “La democratització de la cultura no té a veure amb el fet que estigui estesa i sigui accessible a tothom quantitativament, perquè aquí les indústries culturals es freguen les mans si augmenten els públics. Si no s’inverteix la lògica del mercat, és una falsa democratització”, va cloure.


La pugna per transformar el terme cultura

Des de la fila zero del segon debat KULT, el Jorge Sànchez – equip gestor de la Nau Bostik – va expressar que el concepte de la cultura està en pugna. “Quan nosaltres tenim la necessitat de posar l’adjectiu de transformadora en la cultura és perquè n’hi ha una que no ho és. Per tant, caiem en aquesta endogàmia d’espais culturals en què tots parlem el mateix llenguatge i significants, ens tanquem i trenquem la possibilitat de jugar aquesta pugna per transformar el terme cultural en el seu sentit més ampli”.

Daniel Gasol, artista visual i doctor en Estudis avançats en produccions artístiques, va voler subratllar en paper de la classe social en l’accés a la cultura: “No es parla de la classe, en qui pot generar cultura, els fills de classe proletària és difícil que ens hi puguem dedicar plenament, en produir-la i crear-la. Crec que el paradigma actual s’assembla més al taylorisme, és més capitalista que el cognitiu. Els artistes ja no som artistes, intentem ser assalariats, quan passa tot per l’esfera del treball deixem de ser lliures, si és que alguna vegada ho hem estat”. I sobre el paper de les institucions, va avisar sobre el perill d’acceptar la posició paternalista de l’estat en relació amb la cultura.

Des de l’Ateneu Cooperatiu de la Catalunya Central, l’Alba Rojas va explicar que una de les seves prioritats és aprofundir en els espais culturals com a vertebradors de comunitats que emancipin les persones. “Tenim una responsabilitat en què la cultura no només sigui un instrument per acostar-nos a un públic, com a acte de celebració o de reclam, sinó en com garantir-ne l’accés des de l’economia social i el cooperativisme i ajudar a consolidar aquests projectes”.

L’equip de Quepo Produccions va aportar des de l’experiència en l’acompanyament de projectes per la transformació social que el repte és que les comunitats liderin el procés de creació i a omplir el “codi font” d’una nova cultura perquè l’hegemònica ja ha construït el seu relat. “El repte no ha de ser convertir-nos en autorreferencials, si no a fer una cultura subversiva, que ompli aquest buit que la cultura hegemònica ha deixat de relat, de veu. Com ens posem al servei de les comunitats perquè tinguin el dret a l’accés a aquells espais de difusió i producció de cultura”, va cloure la Raquel Bonell.

Una conversa que va entomar els fils iniciats amb el primer debat KULT i que continuarem estirant en el proper debat del dia 4 de novembre al voltant de la cultura, la llengua i la identitat.

Pots recuperar el debat sencer en aquest vídeo:

Amb la col·laboració de Bitlab.cat amb les eines PlataformESS