GUY DEBORD

1.

La fi tradicional de l’estètica és fer sentir, en la privació i l’absència, alguns elements passats de la vida que escaparien de la confusió de les aparences a través d’una mediació artística, sent per tant l’aparença la que pateix el regnat del temps. L’assoliment estètic es mesura per una bellesa que és inseparable de la durada i tendeix fins i tot a reclamar l’eternitat. La fi dels situacionistes és la participació immediata en una abundància passional de vida mitjançant la transformació de moments efímers conscientment disposats. La realització d’aquests moments només pot donar-se com a efecte passatger. Els situacionistes consideren l’activitat cultural, des del punt de vista de la totalitat, com un mètode de construcció experimental de la vida quotidiana que pot desenvolupar-se permanentment amb l’ampliació de l’oci i la de desaparició de la divisió de la feina (començant per la del treball artístic).

2.

L’art pot deixar de ser una relació de les sensacions per esdevenir una organització directa de sensacions superiors: es tracta de produir-nos a nosaltres mateixos i no coses que no ens serveixin.

3.

Mascolo té raó al dir (Le Communisme) que la reducció de la jornada laboral per la dictadura del proletariat és “la millor prova que pot donar de la seva autenticitat revolucionària”. En efecte, “si l’home és una mercaderia, si és tractat com un objecte, si les relacions generals entre els homes són relacions entre coses, és perquè es pot comprar el seu temps.” No obstant això, Mascolo s’afanya massa al concloure “que el temps d’un home lliurement empleat” s’empra sempre bé, i que “el comerç del temps és l’únic mal.” No hi ha llibertat en l’ús del temps sense la possessió dels instruments moderns per a la construcció de la vida quotidiana. L’ús d’aquests instruments marcarà el salt d’un art revolucionari utòpic a un art revolucionari experimental.

4.

Una associació internacional de situacionistes pot considerar-se com una unió de treballadors d’un sector avançat de la cultura, o més exactament de tots aquells que reivindiquen el dret a un treball ara impedit per les condicions socials. Per tant, com un intent d’organització de revolucionaris professionals de la cultura.

5.

Ens trobem separats en la pràctica del control real dels poders materials acumulats en el nostre temps. La revolució comunista no ha tingut lloc i ens trobem encara en el marc de la descomposició de les velles superestructures culturals. Henri Lefebvre veu correctament que aquesta contradicció és al centre d’una discordança específicament moderna entre l’individu progressista i el món, i diu romàntic-revolucionària a la tendència cultural que es funda sobre aquesta discordança. L’error de la concepció de Lefebvre consisteix a fer de la simple expressió del desacord un criteri suficient per a una acció revolucionària dins de la cultura. Lefebvre renúncia per endavant a qualsevol experiment que tendeixi a un canvi cultural profund, i queda satisfet amb un contingut: la consciència del possible-impossible, que pot expressar-se sense importar quina forma adopti dins el marc de la descomposició.

6.

Els que volen superar el vell ordre establert en tots els seus aspectes no poden lligar-se a el desordre present, ni tan sols en l’esfera de la cultura. Han de lluitar sense demora, també en el camp cultural, per l’aparició concreta de l’ordre mòbil del futur. Aquesta possibilitat, present ja entre nosaltres, desacredita tota expressió dins de les formes culturals conegudes. Totes les formes de pseudo-comunicació s’han de dur fins a la seva completa destrucció, per arribar un dia a la comunicació real i directa (a l’ús, en la nostra hipòtesi, de mitjans culturals superiors: la situació construïda). La victòria serà per als que sàpiguin crear el desordre sense estimar-lo.

7.

En el món de la descomposició cultural podem provar les nostres forces, però no emprar-les. La tasca pràctica de superar el nostre desacord amb el món, de vèncer la descomposició mitjançant construccions més elevades, no és romàntica. Serem “revolucionaris romàntics”, en el sentit de Lefebvre, precisament en la mesura que fracassem.

// Publicat al número 1 d’Internationale Situationniste (1-VI-1958)