KULT necessita 2.000 sòcies per a seguir creixent

Ja som 1.400!

Ovidi4: «Vam començar el 2015 quan es podia obrir per baix el que volien tancar per dalt, i ara estan tancant per dalt tot el que volíem obrir per baix»

David Fernàndez, David Caño i Borja Penalba van fer, el març del 2015, el seu primer concert com a Ovidi3 a Vic. Aquest dissabte han fet l'últim, ja amb Mireia Vives, que es va incorporar el 2017, i amb Toti Soler, la mà dreta -i esquerra- de l'Ovidi, que es va incorporar al 2020, també a Vic. L'espectacle transgredeix els formats clàssics i combina música, cançó, poesia, discurs polític i humor.

Sara Blàzquez (Setembre)

Comparteix

Compartició en twitter
Compartició en telegram
Compartició en whatsapp

Ovidi4: «Vam començar el 2015 quan es podia obrir per baix el que volien tancar per dalt, i ara estan tancant per dalt tot el que volíem obrir per baix»

David Fernàndez, David Caño i Borja Penalba van fer, el març del 2015, el seu primer concert com a Ovidi3 a Vic. Aquest dissabte han fet l'últim, ja amb Mireia Vives, que es va incorporar el 2017, i amb Toti Soler, la mà dreta -i esquerra- de l'Ovidi, que es va incorporar al 2020, també a Vic. L'espectacle transgredeix els formats clàssics i combina música, cançó, poesia, discurs polític i humor.

Sara Blàzquez (Setembre)

Gairebé set anys després d’haver començat l’homenatge més canalla que se li ha fet a Ovidi Montllor, David Fernàndez, Borja Penalba, Mireia Vives i David Caño van posar punt final a Ovidi4 dissabte al teatre Atlàntida de Vic. «Només hi havia una forma de tancar això, que era tornant on va començar», diu Fernàndez. I és que Vic va ser, precisament, l’escenari del primer concert dels llavors Ovidi3 el set de març del 2015, abans que Mireia Vives s’hi incorporés el novembre de 2017, i abans que el que va ser «la mà esquerra i la mà dreta d’Ovidi», Toti Soler, els convertís en Ovidi5.

Sembla que, ara sí, l’Ovidi se’n va a Vic i plega?

BP: Sí, pleguem, perquè les anteriors vegades eren finals de gira, entenent que tancàvem cicles, però sempre deixant la porta oberta a una possible tornada si vèiem que era adient. La primera tornada va ser per la incorporació de Mireia, que era Ovidi4, la segona va ser per Ovidi25, que era per celebrar els vint-i-cinc anys de les vacances de l’Ovidi, amb la complicitat de Barnasants, i l’última ha estat tant per la incorporació de Toti Soler com per la publicació del llibre-disc, amb Propaganda pel fet i Sembra llibres.

DF: Seria això, apuntant que l’Ovidi5 amb Toti Soler és una conseqüència directa de l’Ovidi25. Vam anar a Barnasants el gener del 2020, abans de la pandèmia, però el que havia de durar un Barnasants, s’ha allargat fins a les portes del 2022. Després de la primera gira de 53 concerts vam acabar a Vic, també, i ara sí que és la definitiva. Per diverses raons. La primera: després de tocar amb Toti Soler és impossible seguir, qualsevol cosa sense el Toti Soler ja seria un buit enorme; i l’altra és que per la implicació de persones, de col·lectius de base de la cultura autoorganitzada, la feina està feta. Des d’aquell Palau de la Música Catalana l’any 2006 fins ara, Ovidi sí que ha tornat i ja no marxa. I qui sí que pot marxar som nosaltres. I quan ja ho has donat tot i saps que no pots donar més, s’ha de saber parar i marxar i celebrar-ho. Feina feta mai fa destorb, però és impossible que anem més enllà.

MV: Jo crec que estem en el moment més madur en tots els sentits de l’espectacle, i imaginar-se una cosa que puge un escaló més és impossible, és que ara estem tocant el cel.

BP: Millor no ho anem a fer. Hem donat tot el que podíem donar. És un moment perfecte per dir adéu. 

DF: Qui està més emprenyat és Toti (riuen). 

BP: Toti i molta gent, estem sobredimensionats. Una de les coses més boniques és eixa estima permanent que hem rebut per part de la gent fins al punt d’eixa sobredimensió de dir-nos «no podeu plegar, sou necessaris». És fruit de l’escalfor del concert, que surts amb els sentiments a flor de pell, però no som necessaris, tots fem la nostra contribució, igual que la fem nosaltres, la fa el Diluvi, la fa Feliu Ventura i tants altres.

MV: Però sí que és cert que aquesta manera de fer-ho jo no l’havia vista. Amb un polític que reflexiona, un poeta boig, el geni de Borja i una servidora és de veres que es donen com uns viatges emocionals superbèsties, perquè estàs parlant de coses superreals a través de cançons, de poesia, de reflexions i, clar, allà plorem, riem, i això és el que agraïx la gent, que una cosa siga de veritat i que et faça eixe viatge.

BP: No som actors i hem fet un espectacle! És una història única, millor o pitjor, però única.

“És un diàleg permanent, inacabat i inacabable amb l’Ovidi”
Ovidi4 sempre ha estat al costat de les lluites populars i autogestionades. A la foto, amb membres
de Càrnies en lluita, al març del 2018 a Vic. Foto: Dolors Pena

El format de l’espectacle és prou singular. Combina música, cançó, poesia i discurs polític, i humor! Creieu que l’escena dels Països Catalans està faltada d’espectacles que transgredeixin més sovint els formats clàssics?

DF: Tal com ho has dit és la crítica més gran que ens fa el Toti per dissoldre’ns, el vam convidar a fer una col·laboració al Barnasants i deia que feia molt de temps que no veia aquesta combinació, que és com una muntanya russa, per tots els pals de vida. De fet, és molt ovidià, això. Cantar-li a l’alegria i cantar-li a la pena. Vam començar amb aquesta idea inicial d’un poeta xiflat, un músic xiflat i un activista xiflat, i això havia de durar un dia. La part més bonica és que, més que intentar repetir l’Ovidi, el que hem fet és dialogar amb ell. És una generació que no el va conèixer, que se l’ha fet seu, i el porta posat com una samarreta. En comptes de preguntar-nos quin poeta recitava l’Ovidi, ens preguntem quin poeta ha de recitar Caño; o en comptes de fer la cançó de batre que feia l’Ovidi, la Mire fa ‘Cançó de precària’. I sobretot, una cosa que a mi m’agrada molt com ho diu la Jana Montllor al llibre, és «que amb un filet uneixen l’alcalde de la fera ferotge amb Llarena i a les bombes que van embogir a la Teresa amb la infàmia de Gaza». És un diàleg permanent amb l’Ovidi, un diàleg permanent, inacabat i inacabable.

BP: Pel que fa a l’escena catalana, jo no la controle. No sé què es fa. Ni la catalana ni la valenciana. Per sort estic tan ocupat que malauradament no puc estar pendent del que es fa. No sé si hi ha alguna cosa similar o semblant, o si és transgressor. Supose que sí que n’hi haurà coses.

DF: Jo torno al born. Si el març del 2015 ens haguessin dit que sis anys després estaríem amb Mireia Vives i Toti Soler tancant una gira en homenatge irreverent i d’estima a Ovidi, no ens ho creuríem, perquè hem sigut uns inconscients i mai ens ho hem plantejat. Els homenatges que se li han fet a l’Ovidi arreu dels Països Catalans són més aviat des de la solemnitat, i és molt d’agrair, però hem intentat donar-li la volta i entendre millor el món amb els ulls de l’Ovidi, que és el que ens agrada fer a nosaltres. I resulta que aquesta mirada serveix brutalment encara per entendre el món d’avui.

Aquest és un contingut de Setembre | Llegeix l’article complet