Amb el títol «cultura comunitària per encarar el col·lapse» el cicle de debats Kult ens situa en un escenari, que, malgrat encara sigui especulatiu, no és el futur desitjable. Des del Pirineu vam centrar-nos a debatre sobre «nous imaginaris culturals i resistències rurals» i a reflexionar sobre la cultura com a eina per (re)pensar un futur proper al qual ens haurem d’enfrontar. Amb aquest objectiu ampli, vam intentar situar el nivell d’associacionisme cultural present al Pirineu, reflexionar al voltant d’aquest artefacte com a estratègia per a generar comunitat i autoestima local, i situar la ficció com a eina per albirar futurs desitjables. Tot plegat, ho vam parlar amb Isidre Domenjó, president de l’Associació del Llibre del Pirineu, Rubèn Suriñach, coordinador de la campanya «Futurs impossibles» de la XES i autor de la novel·la «Tot era massa fràgil» i Camila del Mármol, professora d’antropologia social i cultural, amb trajectòria d’investigació al Pirineu.

La trajectòria de l’Associació del Llibre del Pirineu va servir d’exemple per mostrar la importància de l’associacionisme cultural present al territori. Una entitat que engloba escriptores, editores, llibreteres, bibliotecàries, il·lustradores, lectores i impremtes. Amb 13 anys d’història a l’esquena, i amb la Fira del Llibre d’Organyà com a espurna de creació, entre els objectius de l’associació hi trobem el de vetllar per la cultura i el reconeixement i la difusió del que es publica des del i pel Pirineu.

Amb aquest exemple d’èxit sobre la taula, Camila del Mármol va teoritzar al voltant de la importància de l’associacionisme cultural com a estratègia per mantenir les ganes de viure i de mantenir viu el Pirineu. Així doncs, en un context de transformació del sistema productiu al Pirineu, d’una pagesia industrialitzada cap a un model orientat al turisme, un fort despoblament i una hegemonia cultural que situa el progrés a la ciutat, l’antropòloga va interrogar-se sobre l’abandonament dels valors rurals i la vida col·lectiva. Un procés que pot tendir cap a una romantització de la cultura, entenent-la com un element essencialitzat. En aquest context, casos d’associacionisme com el que ha passat al voltant del folklore són l’exemple de la potencialitat d’aquests imaginaris per situar el Pirineu al món a través de repensar la seva història. Alhora també representen la manifestació de que, per molt que la indústria ho intenti, mentre hi hagi vida, la cultura no es pot folkloritzar al cent per cent.

Estirant el fil de l’hegemonia cultural, Rubèn Suriñach va explicar com el neoliberalisme ha aconseguit que haguem interioritzat l’individualisme i la competència, i en l’acceptació que el futur no serà millor que el de els generacions anteriors, ens refugiem en un present continuu: el que s’ha anomenat «cancel·lació del futur». Aquest escenari és el precedent perquè hi hagi un auge de produccions culturals distòpiques que acabin esdevenint un efecte de reforç del sistema. En aquest escenari, el que va plantejar l’autor és la necessitat de trencar amb aquest estereotip i proposar distopies crítiques. En aquesta línia, Suriñach, parafrasejant a Francisco Martorell, va descriure tres elements narratius que caracteritzen aquest tipus de distopies: que el factor distòpic sigui el poder corporatiu i el capitalisme, que la narració tingui elements de causa i efecte que permetin identificar quins elements del present ens han dut a un futur no desitjat, i que el motor de la trama sigui col·lectiu.

Isidre Domenjó, en aquest punt, va fer èmfasi en la potencialitat de la cultura per posar en qüestió el propi sistema, i va especular amb la baixa inversió pública en aquest camp com a eina de control d’una possible revolta cultural. En aquest moment, des del públic es va encetar la reflexió tot proposant com l’enxarxament pot ser un mecanisme per a l’autogestió i l’apoderament de projectes culturals. Es va exemplificar a través de La Traça Cultural, una iniciativa que neix de la intercooperació de les llibreries El Refugi i La Lluerna que pretén connectar les iniciatives culturals del Pirineu a través d’un mapatge, una agenda i un banc de recursos compartit.

Finalment, els ponents van estar d’acord en la viabilitat de fer salts d’escala a través de l’enxarxament, però també van identificar la vulnerabilitat de la dependència de les ajudes públiques, sobretot en àmbits com el cultural. Amb tot, es va assumir el poder de la cultura com a eina generadora de comunitat i artefacte per a imaginar futurs millors en una ruralitat viva.