KULT necessita 2.000 sòcies per a seguir creixent

Ja som 1.400!

Més enllà de la crítica cultural

Capítol d''Un món comú', de Marina Garcés. Aquest llibre és un clàssic on l'autora esbossa les bases del seu pensament filosòfic. És la primera vegada que es publica en català.

Marina Garcés

Comparteix

Compartició en twitter
Compartició en telegram
Compartició en whatsapp

Més enllà de la crítica cultural

Capítol d''Un món comú', de Marina Garcés. Aquest llibre és un clàssic on l'autora esbossa les bases del seu pensament filosòfic. És la primera vegada que es publica en català.

Marina Garcés

L’art forma part d’un sistema cultural que no pot ocupar un lloc a banda ni extern respecte del sistema de dominació mateix. Quan la cultura s’ha convertit en el principal instrument del capitalisme avançat, té sentit plantejar la necessitat d’una nova relació entre política i cultura? Podem argumentar que sí, sempre que violentem el sentit mateix d’aquestes dues paraules i les portem més enllà de la gestió cultural, pública o privada, que administra béns i productes considerats culturals. Això significa fer possible l’expressió autònoma a través de la qual una societat pot pensar-se a si mateixa. La cultura no és un producte per vendre ni un patrimoni per defensar. És una activitat viva, plural i conflictiva amb què homes i dones donem sentit al món que compartim i en què ens impliquem. Per això una relació entre política i cultura només pot apuntar cap a la necessitat de «desapropiar la cultura» per fer possible una altra experiència del nosaltres.

No té sentit lamentar-se, avui, que la cultura és o ha estat instrumentalitzada o colonitzada per les forces polítiques i mercantils. Els protagonistes mateixos de «la cultura» celebren avui amb joia la seva condició d’instrument, la seva utilitat i la seva rendibilitat. En comptes de ser una amenaça per a l’ordre social o el tresor privilegiat d’uns quants, la cultura avui pot mostrar-se «sense avergonyir-se» davant del conjunt de la societat perquè serveix per a tot i per a tothom. La seva raó de ser: crear llocs de treball, augmentar els índexs del PIB, oferir diversió i entreteniment per a tots els gustos i per a totes les capes socials, cohesionar el país i fer-lo competitiu en el mercat mundial. La cultura, amb més o menys retallades econòmiques, és en definitiva una activitat d’alt valor afegit que serveix tant a l’economia com a l’enginyeria social: ofereix competitivitat i cohesió social a la vegada. En l’àmbit cultural, cadascú troba el seu lloc per participar en l’àmbit social, a través del consum de productes, de temps i d’esdeveniments, i sense entrar en conflicte amb els altres.

Per això podem dir que la cultura és avui l’instrument que ofereix una experiència despolititzada de la llibertat i de la participació. Els dos principis de la política democràtica s’experimenten de manera no política des de l’esfera cultural: la llibertat se’ns ofereix com a llibertat d’elecció entre gustos, estils i visions del món que coexisteixen els uns al costat dels altres, en la més completa indiferència. I la participació consisteix a assistir, ser convocat o haver consumit aquelles propostes que se’ns ofereixen, amb més o menys èxit. Així ho recull la crítica quan una proposta cultural ha funcionat: «èxit de participació». Però participar, en aquest sentit, no és implicar-se. Participar, com l’exercici del vot, és ser comptat sense comptar per a ningú. És ser convocat sense poder convocar. Encara que l’àmbit cultural ja no sigui passiu ni homogeneïtzador, com en la societat de masses, continua sent un camp de possibles tancat. Té infinites opcions, però les regles de joc estan clarament establertes. Hi ha lloc per a tothom, però cadascú té el seu lloc. Una experiència despolititzada de la llibertat i de la participació és aquella en què les opcions no posicionen i les representacions del món no es discuteixen, sinó que es consumeixen. No hi ha posicions sinó segments de mercat i perfils de públic. Les idees, els noms i les referències suren en un contínuum en què tot pot ser igualment consumit i integrat.

El problema per a l’àmbit de la cultura mateix és que aquesta dinàmica funciona, però no és creïble. El mateix passa amb el sistema de partits. Continua funcionant però ningú no hi creu. Així com votem un partit o un altre, o ens quedem a casa sense anar a votar, de la mateixa manera anem al cinema o al teatre, fins i tot ens emocionem o ens desvivim per una proposta musical determinada. Tenim els nostres autors preferits, cursem un màster rere l’altre, ens apuntem a cicles de conferències, estem al dia de les darreres novetats, editem els nostres propis vídeos, les nostres pròpies revistes… Però no ens hi va res, en això. No ens passa res, no ens hi juguem res. Per què? Per què tanta activitat en què no passa res?

Ja als anys cinquanta del segle passat s’analitzava com la cultura s’espectacularitza i entreté, com crea una esfera separada que aïlla els conflictes de la seva realitat social, de la vida concreta. Des d’aleshores, els mecanismes s’han sofisticat molt. Però no només això: també ha canviat l’horitzó polític i ideològic sobre el qual es desenvolupen. El món global és en si mateix aquest camp de possibles en què estem condemnats a triar sense poder plantejar cap alternativa decisiva. El món és com és, però cadascú hi pot dissenyar la seva pròpia vida. Aquesta és la cultura que les democràcies capitalistes ofereixen al món. La idea mateixa de llibertat i de participació despolititzades que identificàvem com a pròpies de l’esfera cultural. La mateixa obvietat presentada sota forma d’aventura personal. Per això la cultura és avui l’instrument perfecte d’aquest capitalisme avançat. Però per això mateix el que ofereix, tant els seus valors com els seus productes més concrets, és cada vegada menys creïble, més obvi, més retòric.

Hi ha una remor que busca altres coses, que intenta parlar d’una altra manera, que murmura altres llenguatges. És el so d’una veu que no vol participar sinó implicar-se en el que viu, en el que crea, en el que sap, en el que desitja. Per a aquesta veu, anònima i plural, la cultura no és un instrument sinó una necessitat. Per a aquesta veu no es tracta d’instrumentalitzar la cultura sinó de fer-la servir. La cultura no és un producte o un patrimoni. És l’activitat significativa d’una societat capaç de pensar-se a si mateixa. Això és en el que sí que podem creure: en la possibilitat oberta de pensar-nos amb els altres. Com podem donar-nos aquesta possibilitat? Aquesta és la pregunta amb què política i cultura tornen a trobar-se. I es troben no per neutralitzar-se sinó per redefinir, simultàniament, els llocs del polític i del cultural. On ens estem pensant i fent avui com a societat? Com podem entomar aquest repte, aquest pensament viu i conflictiu a les nostres mans? I com podem fer-ho sense posar-nos al marge, sinó fent-ne un problema comú?

Més enllà de la gestió cultural, pública o privada, que s’ocupa d’administrar un tipus de béns i de productes i el seu consum, el que ens fa falta és una veritable política i una veritable cultura que assumeixin com a pròpies aquestes preguntes. Però aquesta política i aquesta cultura, perquè són de tots, no poden ser de ningú, ni tan sols dels poders públics. El seu repte és el de desapropiar la cultura per fer possible una altra experiència del nosaltres.

‘Un món comú’, de Tigre de Paper | Informació del llibre