KULT necessita 2.000 sòcies per a seguir creixent

Ja som 1.400!

Manuel de Pedrolo i la descolonització de la cultura catalana

Una part de la narrativa pedroliana es fonamenta en la denúncia de la condició oprimida dels connacionals. Condició que es concreta en el control del poder i , doncs, en la submissió nacional, cultural i política. La lectura de Pedrolo que l'article proposa incideix en el model novel·lístic de l'escriptor entorn d'un discurs alliberador que interpel·la l'alienació nacional.

Xavier Ferré Trill (CATARSI MAGAZÍN)

Comparteix

Manuel de Pedrolo i la descolonització de la cultura catalana

Una part de la narrativa pedroliana es fonamenta en la denúncia de la condició oprimida dels connacionals. Condició que es concreta en el control del poder i , doncs, en la submissió nacional, cultural i política. La lectura de Pedrolo que l'article proposa incideix en el model novel·lístic de l'escriptor entorn d'un discurs alliberador que interpel·la l'alienació nacional.

Xavier Ferré Trill (CATARSI MAGAZÍN)

La novel·lística i l’obra teatral pedrolianes són amarades d’una preocupació per la condició humana. A començaments dels anys cinquanta, quan es començava d’analitzar l’obra de Pedrolo se’n destacava el vessant realista «minuciós», modern, amb protagonistes urbans, definits a través de les seves angoixes i modalitats d’existència. 

Una part de la narrativa pedroliana es fonamenta en la denúncia de la condició orpimida dels connacionals. Condició que es concreta en el control del poder i, doncs, en la submissió nacional cultural i política. La ‘lectura’ de Pedrolo que l’article proposa incideix en el model novel·lístic de l’escriptor entorn d’un discurs alliberador que interpel·la l’alienació nacional. Es tracta d’una situació que perpetua una actitud de mentalitat sucursalitzada, o satèl·lit, respecte d’una cultura (política) assumida com a “central”, però que en realitat actua com a codi legitimador d’un procés de minorització nacional.

Lluitar des del relat novel·lístic, o periodístic, contra el “límit” ideològic dominant, continent de situacions colonials banals, és el que Manuel de Pedrolo (1918-1990) duu a terme amb una pràctica literària amb voluntat decolonitzadora. En aquest sentit, el vessant literari ‘anticolonial’ pedrolià –en el context del que Vicent Partal defineix com a “democràcia ètnica”– se situa en la tradició d’escriptures contra l’anihilació.

Literatura existencial

El context social, cultural i polític acaba explicant l’imaginari literari. Gran part de la narrativa pedroliana aporta elements discursius per a concebre la literatura com a conflicte davant les estructures i els límits de la societat que va viure l’autor de Sóc el defecte i les situacions de colonització i de control de la societat present.
La idea de “novel·la total”,  fou el punt de partença per a comprendre el perquè el subjecte havia de prendre constantment una decisió. A El millor novel·lista del món (1955) –publicada en una plataforma, Editext, que volia integrar les manifestacions narratives de nous escriptors emergents que anaven sorgint als anys cinquanta– el personatge principal al·ludeix a un escriptor que havia escrit una quantitat astronòmica de mecanoscrit original. El protagonista detalla la característica bàsica de la concepció de l’escriptor: l’obra «abraça tota l’experiència de la humanitat. Tots els tipus humans, tots els problemes, totes les situacions possibles hi són descrits. Tot, absolutament tot». El plantejament pedrolià és important perquè conté la base de la trama posteriorment definida al cicle narratiu Temps Obert concebut com el cicle de la “novel·la total”. 

Per Pedrolo l’obra narrativa –pensar infinitud d’opcions que la realitat limitava– esdevenia un lloc ideal, una utopia. La narrativa perdroliana possibilitava l’acte d’alliberament total del protagonista. Es tractava d’un temps obert no pas absurd, sinó viscut: existencial. El protagonista no havia de tenir una actitud passiva, sinó de lluita. Així, es pot entendre com situacions establertes per l’escriptor són històriques perquè per bé que el temps sempre és obert és dotat de sentit a través d’un espai: d’un context. El temps és infinit, però l’espai és una constant. La situació de l’individu acaba essent de revolta, de lluita contra tots els tipus de límit plantejables en un espai i en un context: en un país. 

La novel·la total pedroliana és un quadre de treball que defineix no tan sols un model de narrativa no pas escapçada (o fragmentària), sinó que situa l’individu en el combat per la història: les opcions a què accedeixi acaben essent conflictives i demanen una actitud davant la conradicció. La novel·la total com a escenari de lluita contra tota la càrrega dels límits. El model de “novel·la total” possibilita que els conflictes humans es contextualitzin, en una dimensió, en la situació viscuda, interioritzada, d’ocupació mental, política del propi país, la qual cosa també formava part de l’experiència humana. 

Una part substancial de la narrativa perdoliana es fonamenta en el fet d’ultrapassar el límit, és a dir, el repte de l’individu a superar el convencionalisme social i el cúmul de repressions interioritzades que en deriven: qüestionar el model cultural dominant i la presó “interior” en què vivim. Vegeu sinó la narració, “El límit” i lluita per a “estendre el límit”, d’allunyar-lo. El repte humà és “projectar endavant”, “resistir” contra “aquelles forces que protegien el límit”. Qüestionar el ‘límit’ és el que explica la revolta contra l’ordre imposat: situació d’alliberament individual traslladada a la lluita contra la submissió nacional dels pobles. 

La doble dimensió: el límit, primer assumit, i el límit qüestionat confegeix un sentit «metodològic» per concretar unes situacions derivades de les múltiples lectures filosòfiques i polítiques anticolonials i referents a moviments revolucionaris anticolonials nord-americans i europeus.

La recerca que el novel·lista feia dels contextos a narrar, tot partint del coneixement de l’època a descriure, especificava el compromís real amb la literatura. Perquè aquesta era la seva raó primordial d’escriure: definir marcs de referència en els quals s’entrellacen la revolta individual –que Jordi Arbonés en Pedrolo contra els límits (1980) situa en el període iniciàtic de 1947-1956–, i establir la lluita col·lectiva –en clau, de grups culturals polítics, activistes militars, conscienciats. Comprendre implica assumir el que ens vol dir l’escriptor amb el seu treball literari, la qual cosa remet al plantejament de l’opció per part del subjecte davant una cruïlla que demana una presa de decisió, una autodeterminació. La tetralogia La terra prohibida –o l’independentisme latent en una Barcelona encara de potguerra, a començament dels anys  cinquanta– exemplifica la lluita, com a contestació, contra el límit imposat per l’estat. 

L’actitud de revolta es traduïa en un compromís polític definit, essencialment, a través del treball intel·lectual: en treball literari. L’escriptor mostrava la seva solidaritat i identificació amb plataformes culturals, campanyes d’opinió, legitimava moviments polítics i defensava militants independentistes represaliats. No l’hem de considerar, però, un activista polític, sinó, fonamentalment, un referent moral pel que fa a l’acte d’alliberament com a poble.

Cultura satèl·lit?

El sentit de l’anticipació davant qüestions que començaven de concretar-se, i que, ara com ara continuen essent objecte de debat (en massa ocasions banalitzat), tenia –i té– el mèrit de contribuir a definir què s’entenia, i què s’entén, per escriptor canònic.

Un exemple del compromís pedrolià –fer de la literatura una contribució moral en benefici de la comunitat nacional– resta concretat en un article del qual oferim uns fragments a fi de situar l’escriptor, com a intel·lectual, en un marc més ampli: tot escriptor transmet una concepció del món, una actitud davant la realitat que l’envolta i, en conseqüència, concreta un capteniment –o no– cap a la seva llengua, la qual cosa comporta una transmissió de la realitat viscuda per part d’una comunitat nacional.
L’article que Pedrolo escrigué l’any 1962 per a una revista fonamental de la diàspora republicana de Mèxic, Pont Blau, suposava una resposta als límits repressors culturals de l’estat espanyol franquista vers els escriptors d’una llengua nacional minoritzada. Aquesta circumstància no vol dir que la reflexió pedroliana, seixanta anys després, no deixi de situar, en condicions polítiques que hi són comparables, la concreció d’una dimensió d’opressió nacional.

L’assumpció –lògica– de la tradició (que no és cap invent) no ha de privar el fet de situar l’autor davant el món. Tradició no implica refugi, autisme cultural. En qualsevol cas el bagatge cultural i generacional transmès per una llengua ha de reflectir el conflicte del subjecte, de grup social, vers una estructura social i política repressiva. De poc serveix, doncs, «conservar» una historicitat cultural si no s’aboca –com a dialèctica de contraris– al món que li toca de viure.

El plantejament, projectat en la llengua com a símbol d’una tradició-en-conflicte, porta l’escriptor a plantejar si l’acarament amb la coetaneïtat, amb la societat que vivim (i patim), comporta prescindir de la llengua literària, i, doncs, identificar-se  amb el cosmopolitisme lingüístic. O, si contràriament, la llengua ha de vehicular el pensament literari, el qual, segons l’autor segarrenc, ha de reflectir la lluita entre l’individu, el temps sociopolític i el límit que li resta imposat per l’estat. En definitiva, es tractava –i es tracta– de ponderar la responsabilitat política, en tant que responsabilitat col·lectiva, de l’escriptor i establir en quina llengua calia plantejar el que Pedrolo concep com a «crisi de la civilització». Emprar la llengua minoritzada pot no implicar esvenir mecanisme de construcció d’una cultura nacional. Ha d’existir una conjunció nacional enre llengua i pensament.

L’autor d’Acte de Violència ens ve a dir que per a reflectir una situació de crisi d’un conjunt de referents socials, d’una ideologia que era assumida acríticament com a dominant, no calia –ni cal– canviar de llengua. Que hom no s’esdevé més «mundialista» pel fet de renunciar a la pròpia llengua. 

Els termes en què són plantejats la qüestió central de l’article és prou incisiva: evidenciar que l’autoodi vers la pròpia llengua –ocultar-la, o secundaritzar-la pel fet d’esdevenir més «globals» (ara amb la pinça anglès-espanyol)– palesa una actitud reaccionària que deslegitima i desvirtua una tradició cultural: legitima –en el fet de l’assumpció de la submissió/substitució lingüística– la reproducció de l’ordre social dictat per la classe dominant. El canvi de llengua implica acceptar una convenció social establerta per a defugir el conflicte i acceptar l’estat de coses existent.

La concepció pedroliana de la llengua implica la superació del filologisme, o idealització de la llengua per la llengua (entesa com a variable independent), i en vindica l’ús (literari) com a canal de transformació social. La llengua minoritzada esdevé un factor de ruptura respecte de la identitat «determinada» per l’estat, sempre vinculat a un mercat i a una llengua –substitutòria– que el cohesiona. 

El títol de l’article, «Cultura, llengua i tradició», contextualitza una llengua el passat assumit de la qual ha d’esdevenir corretja de transmissió vers les futures generacions. I, alhora, l’ús minoritzat de la llengua ha de ser un «senyal» de manca d’estatus polític, un referent fonamental de ruptura vers la convenció del poder cultural oficialista. Els elements als quals remet l’escriptor-filòsof de l’Aranyó a l’article mena a la relació– no culturalista– entre literatura i qüestió nacional:

“Però acollir la transformació, el canvi, no equival pas a acceptar l’anihilament de la pròpia personalitat, ben a l’inrevés. Per això l’escriptor català, aquest escriptor que ha deixat de creure en tantes coses i ha vist enrunar-se al seu entorn un món que semblava tan sòlid als nostres pares, no ha renunciat, a desgrat de l’exili, interior o exterior, a les constants fonamentals que fan de la seva cultura una forma definida, distinta en tants aspectes irreductibles que li permeten d’expressar-se substancialment com una entitat particular en el concert de les grans cultures, en col·laboració amb les quals, i perquè cadascuna sap expressar-se diferentment, pot arribar a exhaurir, meta ideal, el coneixement de l’home. Una d’aquestes constants fonamentals, l’única que en aquest moment em sembla pertinent de discutir, és l’idioma, un instrument que ens possibilita el domini de la realitat.

No cal dir, doncs, com em sembla d’equivocat el criteri, que algun cop he vist expressar, d’aquells qui pretenen que un escriptor eludeix de vegades les característiques de la seva comunitat i estudia l’home fora del seu ambient, o en cap ambient, ahistòricament. Jo asseguraria que això és totalment impossible, perquè àdhuc quan les seves criatures (si es tracta d’un novel·lista, d’un contista o d’un dramaturg) pertanyen a d’altres latituds, o semblen arrencades del seu context, l’escriptor les interpreta, les analitza d’acord amb aquelles peculiaritats de la seva expressió, en el nostre cas la catalana, i per tant, vulguis o no, enfoca les seves creacions segons les pautes fornides pel condicionament mental de la seva llengua, seguint una línia que ell es limita a prolongar, a desenvolupar en concordança amb les exigències de l’instant i amb els imperatius d’una sensibilitat que forçosament ha hagut d’evolucionar al contacte de la influència d’altres cultures i dels esdeveniments de tot ordre, social, filosòfic, polític, científic, que són peculiars del seu temps.”

L’article vincula una llengua a allò que hi dóna sentit: una tradició cultural entesa com a memòria projectada en el present, sense la qual una llengua pot esdevenir vehicle, instrument, de comunicació, però sense cap aportació qualitativa vers la civilitat mundial. La llengua concebuda com a «instrument» comunicatiu, pensada segons una funció comunicativa estritament “tècnica”, és un dels principals objectius d’un procés de colonització cultural complementat amb el quintacolumnisme «intel·lectual» interior.

Decolonització

Entre el 28 d’octubre de 1981 i el 4 d’abril de 1982 Manuel de Pedrolo escrigué les 13 Cròniques colonials (Cc) a la secció de “Tribuna”/ “Opinión” de Diario de Barcelona, sota el període autogestionari, aleshores representat per la direcció de Lluís Llobet i Solà, el qual segurament fou l’inductor dels articles.

Les Cròniques colonials tingueren continuïtat, quant a concepció ideològica, en les posteriors Cròniques d’una ocupació, sèrie de vint-i-set articles pensats el setembre de 1987 i publicats al diari Avui entre l’1/2-I- i el 30-XII-1988.

Les reflexions realitzades els anys seixanta sobre la cultura i llengua nacionals serviren com a referent per a desenvolupar, en clau política, la continuïtat d’aquests condicionants sota el postfranquisme, aleshores sota el context d’impuls de la loapa. Cal destacar que la tesi que unifica els articles pedrolians del Diario de Barcelona és el colonialisme interior, concepte emprat per l’historiador occità Robert Lafont –referent llegit per l’escriptor–, a l’assaig Per una teoria de la nació, a l’hora de mostrar el procés annexionista territorial francès. 

Les tretze tesis de Pedrolo exposen una “síntesi” sobre les conseqüències de l’opressió nacional; sobre els processos de violència simbòlica exercits per l’Estat a fi d’estigmatitzar una identitat política sense estat. Tenien, doncs, una coincidència temàtica amb les col·laboracions a l’Avui, però també aportaven monogràficament les raons, essencialment polítiques, per les quals calia tractar de colonial una situació nacional de l’Europa Occidental. 

Cinc anys després d’aquesta sèrie d’articles el seu autor deia que gairebé tots els teòrics que havien analitzat relacions polítiques desiguals es referien a nacions-estat convencionals. Com a resposta, l’escriptor incidí en la colonització política a fi de conscienciar la població: “Jo penso que si una majoria de catalans arribessin un dia a tenir clar que som un país ocupat en tots els sentits, potser la nostra actitud seria una altra i arribaríem a aconseguir alguna cosa”.

 Cròniques emfasitzen sis constants: a) divisió de poder polític legitimat per la metròpoli (l’Estat), b) dependència tàcitament acceptada –via “consens” polític– del rang jeràrquic que hauria de tenir una nació, i que no era altra que ser una part del conjunt territorial en possessió estatal; c) denúncia del procés de substitució lingüística del català per l’espanyol a través de la degradació en grau localista de la llengua nacional i, en canvi, idealització internacionalitzadora de la llengua del ‘poble hegemònic’, és a dir, la llengua política de l’Estat; d) contradicció de pertinença individual a causa de la interiorització de l‘aculturació estatal: allò nacionalment normal (identitat estatal) no és concebut com a polític i, per contra, l’estratègia que vol contribuir a la normalitat nacional –fins aleshores subalterna– és identificada com a política; e) acceptació de la situació de dominació per part de la ‘classe’ política de la part segons un règim de retribucions i privilegis atorgats per l’Estat i f) identitat d’interessos nacionals entre la dreta i l’esquerra (oficial) metropolitanes a l’hora de defensar la cohesió del territori-Estat o, el que és el mateix, identitat d’interessos polítics del pannacionalisme espanyol. 

L’actuació d’aquests condicionants sobre la cultura de les classes populars –amb una altra de consegüent: la instrumentalizació de les capes d’immigració a través de l’existència d’una sola d’identitat i llengua polítiques envers les identitats particulars de les partsfa que hom estigui davant la reproducció dels esquemes neocolonials eminentment polítics. I és aquest factor d’organització jeràrquica d’organització-distribució-aplicació del poder –‘centre’-‘perifèria’– el que determina qualsevol estatus com a perifèric

Les tretze acotacions pedrolianes –no en va elaborades, també, en un context de socialització neofeixista al País Valencià contra un projecte de construcció nacional– adquireixen una certa vigència davant el fraccionament de la identitat de la llengua, la reiterada legitimació autonòmica de les fronteres interiors entre el País Valencià i Catalunya –que obstaculitzen l’emergència d’un mercat nacional–, l’especulació –la venda– del territori en funció del monopoli que hi exerceixen oligopolis turístics i urbanístics i, en conjunt, el model de societat excloent pensat i gestionat per l’oligarquia metropolitana, que no suposa altra cosa que l’etern retorn del nacionalpopulisme sovint traduït en imperialisme cultural i lingüístic. Aquesta darrera concepció servia per a denunciar la imposició estatal de “celebració” d’un fet de colonització com era el simbolitzat el 12 d’octubre (IXa Cc, 15-I-1982).

Pedrolo es refereix en aquests articles a la contradicció existent entre el fet de la nacionalitat “oficialitzada” per part l’estat, que es vol hipotèticament inclusiva als seus ciutadans, i l’exclusió cultural i política de facto dels “connacionals” per raó de llengua, cultura i nació. Aquesta antinòmia denuncia el fet que l’Estat espanyol exclou al seu “interior” la “plurinacionalitat” perquè només reconeix –com a conseqüència de la identitat entre la historicitat de la nació castellana i la construcció estatal d’una historicitat espanyola– el domini d’una sola cultura, llengua i identitat. Hom arriba així a un colonialisme interior la finalitat del qual és “el triomf darrer de la metròpolis”, que en comporta la desaparició, un cop ha perdut la raó de la seva existència: l’opressió  dels altres pobles. O, com l’assassí davant la víctima: “Sense testimonis no hi ha causa” (VIa Cc, 13-XII-1981).

No en va, l’articulista situava algunes d’aquestes reflexions en el context de la reunió d’intel·lectuals catalans i espanyols que va tenir lloc a Sitges el desembre de 1981. Aquest aspecte, tractat, com hem vist, a l’Avui, servia d’excusa per a incitar a la clarificació d’una situació de dependència. Una de les denúncies més comunes era que:

“Més que denunciar la subjecció d’una comunitat als interessos d’una altra, hom es queixa del tracte que se’ns dóna com a ‘espanyols’. No es procura, per tant, un coneixement que al capdavall tampoc no seria acceptat; es llegeixen els acostumats memorials de greuges a aquells que encara s’entendreixen quan, per exemple, mostren l’habitació on Franco abolia l’Estatut del 32 o firmava la pena de mort d’en Carrasco i Formiguera. Són fets que es refereixen a allò que alguns anomenen ‘la història comuna’, oblidant que entre el colonitzador i el colonitzat tots els fets comuns són oposats: per a un poble la victòria, per a l’altre l’opressió” (VIIa Cc, 22-XII-1981).

Les reflexions esmentades sobre l’estructura identitària de les llengües remeten al complex polític – relacions desiguals– metròpoli/colònia. Així, allò que pot perpetuar el missatge pedrolià –intel·lectual activista per desalienador– és que si optem per l’alliberament cal que canviem el codi –talment “capturat”– del (nostre) pensament, que ara com ara 

“ha cedit a la colonització [i] accepta la destrucció en lloc de rebel·lar-se i combatre-la i es resigna a transmetre, com si fossin d’elaboració pròpia, totes aquelles “raons” que segrega el cervell que l’ocupa. És, per tant, un pensament negatiu, com inevitablement succeeix quan la ‘reflexió’ no opera des d’un principi de llibertat. Cedir-la, aquesta llibertat […], ens foragita de nosaltres mateixos i ens converteix en una eina que utilitzaran d’altres mans, i la utilitzaran com és lògic, per a la consecució d’unes finalitats pròpies: l’assoliment d’una ‘grandesa’ a la taula de la qual seuen, davant del seu plat de llentilles (medalles, diners, càrrecs…) els homes desposseïts, i que ho ignoren” (XIa Cc, 11-II-1982).

Les Cròniques evidenciaven la caducitat de la “política” de mínims presentada com a “política” de màxims”. Destacava aspectes rellevants que explicitaven estratègies polítiques que habitualment eren ocultades d’acord amb interessos polítics conjunturals. Potser caldria destacar el qüestionament de l’actitud dels partits d’esquerra estatal que practicaven una concepció prou semblant, pròpia de les organitzacions conservadores de la metròpoli. No s’hi valia, deia l’escriptor, a delimitar la realitat social en fets ‘bons’ i ‘dolents’. Optant per aquesta dicotomia no s’adoptava una política transformadora. La via de síntesi –reforma política/reforma “nacional” dins l’Estat espanyol– no era defensable perquè, segons Pedrolo, continuava sense resoldre el fet de base: el reconeixement de la independència com a via de l’assoliment d’una estructura de poder d’autogovern, de no dependència. És a dir, opció antitètica a la tàctica de reforma (modernitzadora) de l’Estat espanyol, aleshores formulada per Miquel Roca Junyent. No hi havia tercera via reformista (XIIa Cc, 26-II-1982).  

El conjunt d’aquests plantejaments cobrava significat quan l’escriptor establia una identitat entre l’objectiu homogeneïtzador del pronunciament del 23 de febrer de 1981 i el simultani procés d’harmonització autonòmic. La identitat hi era perquè hi havia una concepció ideològica que unificava majoritàriament la política espanyola: allò fonamental era el manteniment de la unitat política a través de l’Estat. El narrador situava, en la darrera Crònica, el context del conflicte, que depassava el temps polític de les tretze reflexions (1981-1982). I apostava per l’alliberament de les nacions, també de Castella.

“en el problema colonialista  de l’Estat espanyol s’enfronten dos nacionalismes falsos que cada dia fan més difícil de resoldre’l: el d’una Castella que a la independència del seu territori ofereix, amb un abús palès, la possessió de les terres veïnes, i el de Catalunya, la qual resta o abstreu aquesta independència d’unes reivindicacions ‘nacionals’ que, ateses i tot que fossin, ens conservarien la condició de colònia. A Madrid es debat allò tan conegut de la corda que lligues curta o lligues llarga, no pas si és convenient o no que hi hagi corda. Per què se n’han de preocupar si aquí tots els partits, de l’esquerra, de la dreta i del centre, accepten perfectament que hi sigui i tots discuteixen fins on és ‘nacionalisme’ tolerable que ens escanyi?” (XIIIa Cc, XIIIa 4-IV-1982).

L’assumpció d’una literatura crítica demana acoblar el doble alliberament d’una societat nacional subalterna, cosa que motivava una doble oposició vers l’ordre «nou» d’un estat (transfranquista) reformat, amb modernitzats procediments repressors, element central de la pregonada “modernització social”. Pensar el context polític contemporani espanyol en termes de denúncia de processos colonitzadors –culturals i ideològics– que perpetuen situacions de colonització material –econòmica, logísitca i control de territori– és una aportació central de l’articulisme pedrolià. Processos colonials que es produeixen en societats industrials avançades, però que alhora són situats a la  perifèria, dependent d’un centre geopolític aliè. 

La proposta de narrativa total pedroliana integrava les decisions nacionals del subjecte.  Constatava que els mecanismes de colonització ideològica no s’adscriuen al “color” dels partits en alternants al govern de l’estat (espanyol), sinó que són consubstancials a l’estat de planta plurinacional no assumida. No ha d’estranyar que definim Cròniques colonials com el testament polític de Pedrolo.

Contingut de Catarsi Magazín