ANDRÉ BRETON, LEV TROTSKI I DIEGO RIVERA

Podem afirmar sense exagerar que mai com avui la nostra civilització ha estat amenaçada per tants perills. Els vàndals, usant els seus mitjans bàrbars, és a dir, extremadament precaris, van destruir l’antiga civilització en un sector d’Europa. En l’actualitat, tota la civilització mundial, en la unitat del seu destí històric, és la que es trontolla sota l’amenaça de forces reaccionàries armades amb tota la tècnica moderna. No al·ludim només a la guerra que s’acosta. Ja avui, en temps de pau, la situació de la ciència i l’art s’ha tornat intolerable.

En allò d’individual que conté en la seva gènesi, en les qualitats subjectives que posa en acció per revelar un fet que signifiqui un enriquiment objectiu, un descobriment filosòfic, sociològic, científic o artístic, apareix com a fruit d’un atzar preciós, és a dir, com una manifestació més o menys espontània de la necessitat. No podem obviar aquesta aportació, ja sigui des del punt de vista del coneixement general (que tendeix al fet que s’ampliï la interpretació del món), o bé des del punt de vista revolucionari (que exigeix per arribar a la transformació del món tenir una idea exacta de les lleis que en regeixen el moviment). En particular, no és possible desentendre’s de les condicions mentals en què aquest enriquiment es manifesta, no és possible cessar la vigilància perquè el respecte de les lleis específiques que regeixen la creació intel·lectual sigui garantit.

No obstant això, el món actual ens ha obligat a constatar la violació cada vegada més generalitzada d’aquestes lleis, violació a la qual correspon, necessàriament, un enviliment cada vegada més notori, no només de l’obra d’art, sinó també de la personalitat «artística». El feixisme hitlerià, després d’haver eliminat a Alemanya a tots els artistes que expressaven d’alguna manera l’amor a la llibertat, encara que aquesta fos només una llibertat formal, va obligar els que encara podien sostenir la ploma o el pinzell a convertir-se en lacais del règim i a celebrar-lo segons ordres i dins dels límits exteriors del pitjor convencionalisme. Deixant de costat la publicitat, el mateix ha succeït a l’URSS durant el període de reacció furiosa que avui arriba al seu apogeu.

No cal dir que no ens solidaritzem ni un bri, sigui quin sigui el seu èxit actual, amb la consigna: «Ni feixisme ni comunisme», consigna que correspon a la naturalesa del filisteu conservador i espantat que s’aferra als vestigis del passat «democràtic». El veritable art, és a dir aquell que no se satisfà amb les variacions sobre models establerts, sinó que s’esforça per expressar les necessitats íntimes de l’home i de la humanitat actuals, no pot deixar de ser revolucionari, és a dir, no pot sinó aspirar a una reconstrucció completa i radical de la societat, encara que només sigui per alliberar la creació intel·lectual de les cadenes que la lliguen i permetre a la humanitat sencera d’elevar-se a les altures que només genis solitaris havien aconseguit en el passat. Al mateix temps, reconeixem que únicament una revolució social pot obrir el camí a una nova cultura. Perquè si rebutgem tota la solidaritat amb l’actual casta dirigent a l’URSS és, precisament, perquè a parer nostre no representa el comunisme, sinó el seu enemic més pèrfid i perillós.

Sota la influència del règim totalitari de l’URSS, i a través dels organismes anomenats organismes «culturals» que dominen en altres països, s’ha difós en el món sencer un profund crepuscle hostil a l’eclosió de qualsevol espècie de valor espiritual. Crepuscle de fang i sang en el qual, disfressats d’artistes i intel·lectuals, participen homes que han fet del servilisme el seu mòbil, de l’abandó dels seus principis un joc pervers, del fals testimoniatge venal un hàbit i de l’apologia del crim un plaer. L’art oficial de l’època estalinista reflecteix, amb una cruesa sense exemple en la història, els seus esforços irrisoris per dissimular i emmascarar la seva veritable funció mercenària.

La sorda reprovació que suscita en el món artístic aquesta negació desvergonyida dels principis a què l’art ha obeït sempre i que fins i tot els estats fundats en l’esclavitud no es van atrevir a negar d’una manera tan absoluta, ha de comportar una condemna implacable. L’oposició artística constitueix avui una de les forces que poden contribuir de manera útil al desprestigi i a la ruïna dels règims sota els quals s’enfonsa, al mateix temps que el dret de la classe explotada a aspirar a un món millor, tot sentiment de grandesa i fins i tot de dignitat humana.

La revolució comunista no té por de l’art. Sap que al final de la investigació a què pot ser sotmesa la formació de la vocació artística en la societat capitalista que s’esfondra, la determinació d’aquesta vocació només pot aparèixer com a resultat d’una connivència entre l’home i cert nombre de formes socials que li són adverses. Aquesta conjuntura, en el grau de consciència que en pugui adquirir, fa de l’artista el seu aliat predisposat. El mecanisme de sublimació que actua en aquest cas, i que la psicoanàlisi ha posat de manifest, té com a objecte restablir l’equilibri trencat entre el «jo» coherent i els seus elements reprimits. Aquest restabliment s’efectua en profit de l’«ideal de si», que alça contra la realitat, insuportable, les potències del món interior, del si, comuns a tots els homes i permanentment en procés d’expansió en l’esdevenidor. La necessitat d’expansió de l’esperit només ha de seguir el seu curs natural per ser conduïda a fondre’s i enfortir en aquesta necessitat primordial: l’exigència d’emancipació de l’home.

En conseqüència, l’art no pot sotmetre’s sense decaure a cap directiva externa i omplir dòcilment els marcs que alguns creuen poder imposar-li amb finalitats pragmàtiques extremadament curtes. Val més confiar en el do de prefiguració que constitueix el patrimoni de tot artista autèntic, que implica un començament de superació (virtual) de les més greus contradiccions de la seva època i orienta el pensament dels seus contemporanis cap a la urgència de la instauració d’un ordre nou.

La idea que tenia el jove Marx de l’escriptor exigeix en els nostres dies ser reafirmada vigorosament. És clar que aquesta idea s’ha d’estendre, en el pla artístic i científic, a les diverses categories d’artistes i investigadors. «L’escriptor», deia Marx, «ha de guanyar diners naturalment per poder viure i escriure, però en cap cas ha de viure per guanyar diners… L’escriptor no considera de cap manera els seus treballs com un mitjà. Són fins en si; són tan escassament mitjans en si per a ell i per als altres, que en cas necessari sacrifica la pròpia existència a l’existència d’aquells… La primera condició de la llibertat de premsa consisteix en el fet que no és un ofici». Mai no serà més oportú brandar aquesta declaració contra els qui pretenen sotmetre l’activitat intel·lectual a fins exteriors a ella mateixa i, menyspreant totes les determinacions històriques que li són pròpies, regir, en funció de presumptes raons d’estat, els temes de l’art. La lliure elecció d’aquests temes i l’absència absoluta de restricció pel que fa al seu camp d’exploració constitueixen per a l’artista un bé que té dret a reivindicar com a inalienable. En matèria de creació artística, importa essencialment que la imaginació escapi a tota coacció, que no permeti amb cap pretext que se li imposin camins. Als qui ens incitin a consentir, ja sigui per a avui, ja sigui per a demà, que l’art se sotmeti a una disciplina que considerem radicalment incompatible amb els seus mitjans, els oposem una negativa sense apel·lació i la nostra voluntat deliberada de mantenir la fórmula: tota llibertat en l’art.

Reconeixem, naturalment, a l’Estat revolucionari el dret de defensar-se de la reacció burgesa, fins i tot quan es cobreix amb el mantell de la ciència o de l’art. Però entre aquestes mesures imposades i transitòries d’autodefensa revolucionària i la pretensió d’exercir una direcció sobre la creació intel·lectual de la societat hi ha un abisme. Si, per desenvolupar les forces productives materials, la revolució ha d’erigir un règim socialista de tipus centralitzat, pel que fa a la creació intel·lectual ha d’establir i garantir des del començament un règim anarquista de llibertat individual. Cap autoritat, cap coacció, ni el menor rastre de comandament! Les diverses associacions d’homes de ciència i els grups col·lectius d’artistes es dedicaran a resoldre tasques que mai no hauran estat tan grandioses, poden sorgir i desplegar un treball fecund fundat únicament en una lliure amistat creadora, sense la menor coacció exterior.

De tot el que hem dit, se’n dedueix clarament que en defensar la llibertat de la creació no pretenem de cap manera justificar la indiferència política i que és lluny del nostre ànim voler ressuscitar un pretès art «pur» que ordinàriament és al servei dels fins més impurs de la reacció. No; tenim una idea molt elevada de la funció de l’art per a refusar-li una influència sobre el destí de la societat. Considerem que la suprema tasca de l’art en la nostra època és participar conscientment i activa en la preparació de la revolució. No obstant això, l’artista només pot servir a la lluita emancipadora quan està penetrat pel seu contingut social i individual, quan ha assimilat el sentit i el drama en els seus nervis, quan busca encarnar artísticament el seu món interior.

En el període actual, caracteritzat per l’agonia del capitalisme, tant democràtic com feixista, l’artista, encara que no tingui necessitat de donar a la seva dissidència social una forma manifesta, es veu amenaçat amb la privació del dret de viure-la i continuar la seva obra, a causa de l’accés impossible d’aquesta als mitjans de difusió. És natural, llavors, que es giri cap a les organitzacions estalinistes, que li ofereixen la possibilitat d’escapar al seu aïllament. Però la seva renúncia a tot el que pot constituir el seu propi missatge i les complaences terriblement degradants que aquestes organitzacions exigeixen d’ell, a canvi d’uns certs avantatges materials, li prohibeixen romandre-hi, per poc que la desmoralització es manifesti impotent per destruir el seu caràcter. És necessari, a partir d’aquest instant, que comprengui que el seu lloc és en una altra banda, no entre els qui traeixen la causa de la revolució alhora, necessàriament, que la causa de l’home, sinó entre els qui demostren la seva fidelitat indestructible als principis d’aquesta revolució, entre els qui, per aquest fet, continuen sent els únics capaços d’ajudar-la a consumar-se i garantir a través d’ella la lliure expressió de totes les formes del geni humà.

La finalitat d’aquest manifest és trobar un terreny en què reunirà els mantenidors revolucionaris de l’art, per servir la revolució amb els mètodes de l’art i defensar la llibertat de l’art contra els usurpadors de la revolució. Estem profundament convençuts que la trobada en aquest terreny és possible per als representants de tendències estètiques, filosòfiques i polítiques, fins i tot una mica divergents. Els marxistes poden anar aquí de bracet amb els anarquistes, a condició que els uns i els altres trenquin implacablement amb l’esperit policíac reaccionari, estigui representat per Ióssif Stalin o pel seu vassall García Oliver.

Milers i milers d’artistes i pensadors aïllats, les veus dels quals són ofegades per l’odiós tumult dels falsificadors regimentats, estan actualment dispersos pel món. Nombroses revistes locals intenten agrupar al seu voltant forces joves, que busquen nous camins i no subsidis. Tota tendència progressiva en art és acusada pel feixisme de degeneració. Tota creació lliure és declarada feixista pels estalinistes. L’art revolucionari independent ha d’unir-se per lluitar contra les persecucions reaccionàries i proclamar altament el seu dret a l’existència. Un agrupament d’aquestes característiques és l’objectiu de la Federació Internacional de l’Art Revolucionari independent (FIARI), la creació de la qual considerem necessària.

No tenim cap intenció d’imposar totes les idees contingudes en aquesta crida, que considerem un primer pas en el nou camí. A tots els representants de l’art, a tots els seus amics i defensors que no poden deixar de comprendre la necessitat de la present crida, els demanem que alcin la veu immediatament. Adrecem la mateixa crida a totes les publicacions independents d’esquerra que estiguin disposades a prendre part en la creació de la Federació internacional i en l’examen de les tasques i dels mètodes d’acció. Quan s’hagi establert el primer contacte internacional per la premsa i la correspondència, procedirem a l’organització de modestos congressos locals i nacionals. En l’etapa següent caldrà reunir-se en un congrés mundial que consagrarà oficialment la fundació de la Federació internacional.

Heus aquí el que volem:
La independència de l’art – per la revolució;
La revolució – per l’alliberament definitiu de l’art.

// Mèxic, 25 de juliol de 1938