has d’entendre
que ningú posa els fills en una barca
llevat que l’aigua sigui més segura que la terra
ningú es crema les mans
sota trens
entre vagons
ningú passa dies i nits a la panxa d’un camió
alimentant-se de paper de diari
llevat que les milles recorregudes
signifiquin alguna cosa més que viatge.
—Warsan Shire, «Home»

L’última setmana de juliol de 2015, a Calais, unes tres mil cinc-centes persones van abordar el túnel del canal de la Mànega, de cinquanta quilòmetres, per intentar entrar a la Gran Bretanya. El Regne Unit va declarar que deportaria qualsevol dels integrants de l’«eixam» que aconseguís passar, i França va desplegar la policia antidisturbis. No obstant això, nit rere nit, migrants i refugiats desesperats i desafiadors van intentar subvertir els controls juxtaposats fent de polissons en camions de càrrega o trens, asseient-se als eixos dels camions o enfilant-se a sota dels vehicles que utilitzaven el túnel per entrar al Regne Unit. A un jove sudanès, en Saleh, el van trobar mort després que un camió que venia en direcció contrària l’aixafés. Només aquell mes hi va haver almenys nou morts més de pakistanesos, sudanesos i eritreus que intentaven travessar la frontera de Calais. D’altres van acabar empresonats, i més de quaranta-set mil persones van quedar bloquejades en centres d’internament francesos. Els que van evitar l’internament van ser considerats «afortunats»; al cap i a la fi, havien sobreviscut a viatges que desafiaven la mort i havien travessat diverses fronteres marítimes i terrestres per arribar al nord. Tots els migrants i refugiats vivien en un campament improvisat en un abocador als afores de Calais, conegut arreu del món pel sobrenom racialitzat «la Jungla». En el seu punt àlgid, entre 2015 i 2016, el campament albergava unes set mil persones en tendes de campanya abarrotades, sense serveis sanitaris adequats, electricitat, calefacció o aliments. La majoria eren de l’Afganistan, Eritrea, el Sudan i Síria, i una cinquena part eren menors no acompanyats. El 2016, enmig del fervor dels ciutadans locals contra els refugiats, les autoritats franceses van declarar que aquell lloc era un «perill» i una «plaga» i van enderrocar el campament. Tal com passa amb les conseqüències de la gentrificació i el desallotjament de barris marginals a tot el món, aquesta comunitat es va dispersar, i milers de persones continuen esperant la seva oportunitat de travessar el canal.

L’any 2015 va ser un punt d’inflexió: els mitjans de comunicació es van saturar amb les imatges del petit Alan Kurdi, set-centes persones sense nom van bolcar en la pitjor catàstrofe d’ofegament de migrants del món i un milió de persones van creuar a Europa. Des d’aleshores, les referències constants a la «crisi» no han fet que s’eliminessin les causes del desplaçament ni que s’obrissin les fronteres, sinó que han ampliat el poder de l’estat per immobilitzar els refugiats i evitar que generin la desaparició fantasiosa de l’hegemonia blanca a Europa. Durant l’època posterior a la Segona Guerra Mundial, la UE va sorgir amb diferents noms per preservar el poder de França i Alemanya i per ampliar els interessos capitalistes europeus. Mentre Europa continua obrint les seves fronteres a les mercaderies —diamants, petroli, urani, coltan— extretes per mitjà del capitalisme, les fronteres tancades als migrants i refugiats provoquen migracions irregulars i tràgicament perilloses. El 2018 i el 2019, fins a 4.184 migrants van morir al Mediterrani, cosa que suposa el 40% de les morts a les fronteres de tot el món. Això equival a gairebé sis vides perdudes cada dia. L’Organització Internacional per a les Migracions (OIM) la defineix com «la frontera més mortífera del món», on 33.761 persones han mort o desaparegut entre el 2000 i el 2017. El 90% de les persones que van intentar fer la travessia procedien de l’Afganistan, Bangladesh, Eritrea, l’Iraq, Nigèria, el Pakistan, Somàlia, el Sudan, Síria i Gàmbia.

Si bé els informes recents dels mitjans de comunicació parlen d’una reducció del nombre de víctimes mortals, l’augment de la militarització ha fet disminuir el nombre de persones que travessaven la frontera d’1.000.573 el 2015 a 84.345 el 2018, i, alhora, ha fet augmentar l’índex de mortalitat. Reece Jones subratlla que una de cada quatre persones que intenten entrar a Europa amb barca mor pel camí. La ruta a través del desert del Sàhara per arribar a Líbia, una de les vies principals d’Àfrica per travessar el Mediterrani cap a Europa, és encara més mortífera. Els controls externalitzats d’Europa a Algèria han fet que la majoria de refugiats de l’Àfrica occidental i central tinguin prohibit creuar a través d’Algèria cap a Líbia. En lloc d’això, els funcionaris algerians obliguen les persones a caminar cap al sud a través del desert cap al Níger, on les autoritats les abandonen perquè continuïn el camí a través del Níger, el Txad i el Sudan cap a Líbia. Per cada persona que mor al Mediterrani, en moren dues al desert del Sàhara en un intent d’arribar a Líbia. Christina Sharpe escriu que els moviments d’africans s’imaginen «com insectes, eixams, portadors de malalties; narratives familiars de perill i desastre indissociables dels nostres cossos negres, sempre convertits en armes» per justificar els despietats controls migratoris i les morts a les fronteres.

Igual que en la cultura de la violació, les respostes que culpabilitzen les víctimes de les morts a la frontera atribueixen la responsabilitat a les persones per haver «decidit» emprendre viatges insegurs. Però les polítiques restrictives que imposen la migració irregular i els poders estatals coercitius —i no els migrants— són en realitat els responsables d’aquestes morts. Fins i tot la terminologia passiva de «morts a la frontera» per descriure el cas d’en Saleh i desenes de milers de casos més oculta el violent panorama bèl·lic de les morts premeditades. La doctrina de la dissuasió necessita morts massives a la frontera per infondre por i impedir la migració. L’asfíxia en camions de càrrega, la deshidratació a causa de la calor abrasadora, la hipotèrmia en les aigües gelades, les fosses sense nom als deserts i els cementiris al fons del mar són el paisatge mortal racialitzat de les persones assassinades per l’imperialisme de fronteres a tot el món. Kazim Ali assenyala amb encert el següent: «La llei marca el cos, el documenta, l’escodrinya, el registra, el permet, el manipula, el suprimeix, el nega, el prohibeix, el mata».

En aquest capítol poso l’accent en els maons legals i polítics de l’Europa fortalesa —incloses les intercepcions marítimes, les missions conjuntes de patrulla fronterera, els acords de readmissió i els controls migratoris deslocalitzats—, en lloc de destacar l’interminable espectre de la mort a la frontera més mortífera del món. Constantment ens bombardegen amb imatges de persones de raça negra i marró que s’ofeguen al Mediterrani o que són esclavitzades a Líbia, imatges que reflecteixen els vídeos virals de tirotejos policials contra negres a l’altre costat de l’Atlàntic. Molts projectes polítics consideren que cal una economia del patiment que publiqui material gràfic de les injustícies per demanar responsabilitats a l’estat i plorar aquestes morts a través d’una identificació empàtica, sense tenir en compte l’impacte traumàtic en les persones negres i racialitzades a través de la perpetuació del sadisme de la supremacia blanca. Sara Ahmed afirma que «l’empatia avala justament la diferència que intenta superar» a través de la creació de l’espectacle i el consum de «l’altre», cosa que Clare Hemmings descriu com a «canibalització de “l’altre” disfressat de preocupació». En escriure sobre l’antinegritud com a centre d’atenció de l’espectacle voyeurista de la violència, Tamara K. Nopper i Mariame Kaba aclareixen el següent: «L’espectacle com a camí cap a l’empatia significa que les atrocitats que s’expliquen s’han de produir més sovint o empitjorar, tornar-se cada vegada més atroces amb l’esperança que quedin registrades». Les escenes de mort a la frontera mantenen les estructures de la violència racial, i a mesura que s’acumulen les estadístiques de morts, no podem evitar qüestionar-nos l’origen d’aquesta violència, configurada a través del control imperial, racialitzat i espacialitzat.

Contenció imperial

Un intricat sistema de seguretat fronterera apuntala l’Europa fortalesa, en la qual la UE té previst gastar 38.400 milions de dòlars entre 2021 i 2027. La UE ja ha destinat milers de milions d’euros a la vigilància, a les patrulles i a més de mil quilòmetres de murs, l’equivalent a sis murs de Berlín. No obstant això, els murs físics no són el mètode de dissuasió principal de la UE. El reglament de Dublín obliga els refugiats a sol·licitar asil al seu primer país d’arribada, i aquesta norma es fa complir mitjançant la base de dades d’empremtes dactilars Eurodac i un sistema biomètric de «fronteres intel·ligents». L’Acord de Schengen és un projecte doble que pretén obrir les fronteres interiors i reforçar les exteriors, i l’entrada de diversos països del sud en l’espai Schengen es va retardar fins que poguessin assegurar millor les seves fronteres exteriors. Els controls fronterers harmonitzats i les polítiques d’imposició de visats en tot l’espai Schengen creen una «àmplia màquina d’il·legalització» en disminuir les vies legals per als ciutadans no comunitaris. Fins i tot per als nacionals de la UE, com els gitanos —imaginats com a éssers racialitzats i desarrelats—, l’harmonització de les polítiques en les fronteres interiors de la UE ha tingut un gran impacte. Els refugiats gitanos, la minoria ètnica més gran d’Europa i atacada per líders de dreta com Viktor Orbán i Matteo Salvini, ja no poden buscar asil a Europa, i també s’enfronten a la interdicció quan busquen seguretat fora d’Europa.

L’externalització i la securitització de les fronteres estan en vigor des de 1992 a través de l’acord de readmissió entre Espanya i el Marroc, que obliga el Marroc a readmetre els deportats tornats des d’Espanya. Des de 2015, l’externalització de fronteres s’ha convertit en una pedra angular de la política de la UE. L’externalització fronterera europea abasta un conjunt de tecnologies i acords extraterritorials per prevenir i dissuadir els migrants i refugiats d’arribar a les fronteres europees. S’apliquen regularment sancions a les companyies aèries que transporten persones que viatgen sense la documentació adequada; Frontex, l’agència fronterera de la UE, ha ampliat les patrulles i intercepcions al Mediterrani, i el Sistema de Vigilància de Fronteres Europeu (Eurosur) ha introduït la vigilància amb drons. Els països que pretenen adherir-se a la UE, com ara Ucraïna i Moldàvia, formen part de l’Associació Oriental i de les Missions d’Assistència Fronterera de la Unió Europea. Ara la Comissió Europea exigeix que la majoria dels acords de desenvolupament, ajuda i comerç amb països de l’Orient Mitjà i Àfrica incloguin acords de readmissió que obliguin els països no europeus a controlar de manera preemptiva la migració i a readmetre tots els deportats.

Els països africans són els que reben més pressió per acceptar la deslocalització dels controls migratoris. Ampson Hagan exposa amb lucidesa com les «polítiques antiimmigració i xenòfobes d’Europa respecte dels negres africans han pogut recolzar sobre els projectes migratoris suposadament “no racials” i “tecnocràtics” d’Àfrica». El 2014, la Comissió de la Unió Africana i la Comissió Europea van establir el procés de Khartum per abordar les migracions cap a Europa des dels països de l’Àfrica oriental, especialment Eritrea, Etiòpia, el Sudan del Sud i el Sudan. Després del procés de Khartum hi va haver la cimera de La Valletta el 2015, en la qual es van prometre recursos econòmics als països africans a canvi que reduïssin la migració cap a Europa. El Marc d’Associació en matèria de Migració integra de manera explícita la política migratòria de la UE en la seva política exterior, i el Fons Fiduciari d’Emergència de la UE per a Àfrica desvia milers de milions d’euros destinats a l’ajuda a vint-i-sis països africans cap a la vigilància i l’equipament militar per evitar que els refugiats abandonin el continent a través del programa —de nom orwel·lià— Millor Gestió de la Migració.

A través del programa Fons de Suport a la Pau a Àfrica, la UE entrena una nova força antiterrorista i antimigratòria denominada Força Conjunta Transfronterera del G5 Sahel amb Burkina Faso, el Txad, Mali, Mauritània i el Níger. A més, l’Institut Transnacional va revelar que els soldats del Regne Unit entrenen les forces armades tunisianes; Itàlia ha redistribuït tropes de l’Iraq i l’Afganistan al Níger, Líbia i Tunísia; França té forces a Tunísia i el Níger; Alemanya forma guàrdies fronterers a Líbia, i militars francesos i alemanys formen agents a Mali. Sobre la base de l’abominable solució del Pacífic australiana, avui dia la UE també envia refugiats a «centres de tramitació de trànsit» extraterritorials en tota la regió del Sahel. L’externalització de la frontera de la UE fa proliferar de manera inevitable aquest tipus de controls interns en països no pertanyents a la UE. L’externalització de les fronteres deslocalitza, per tant, la responsabilitat, i permet a la UE culpar de manera convenient altres països quan apareixen a les notícies atrocitats com les que s’estan produint en els centres d’internament libis. En paraules de Mark Akkerman, aquesta arquitectura d’externalització ha convertit els països africans en «els nous guàrdies fronterers d’Europa».

Rutes de securitització i externalització

Exigim papers per no patir més la humiliació dels controls
basats en la nostra pell, les reclusions, les deportacions,
la ruptura de les nostres famílies, la por constant.
—Manifest dels Sans-Papiers

La UE externalitza els controls fronterers a partir de tres rutes principals. La ruta occidental travessa la frontera entre el Marroc i els enclavaments de Ceuta i Melilla, la propietat dels quals és reclamada per Espanya i que constitueixen l’única frontera terrestre entre Àfrica i Europa, i també travessa l’estret de Gibraltar fins al continent europeu o l’Atlàntic des del Marroc o Mauritània fins a les illes Canàries. La ruta oriental travessa el mar Egeu des de Turquia fins a Grècia i abasta les rutes dels Balcans fins a Hongria. La ruta central implica el trànsit a través de Líbia o Tunísia pel Mediterrani fins a la península italiana o l’illa de Lampedusa. De manera cíclica, els migrants donen resposta a la militarització de les fronteres provant rutes alternatives, la qual cosa fa que es desplacin els controls migratoris, després es tornin a provar altres rutes, i així successivament. Tot i que els mitjans de comunicació les qualifiquen de «noves rutes migratòries» —com si els migrants juguessin a descobrir territoris nous—, aquests camins són en realitat «canals organitzats per la UE». Cap ruta és senzilla: hi ha poques escales i moltes serps. En Taish, un refugiat kurd, ho va descriure així a la BBC News: «Estem entre dues morts». Tots els viatges estan infestats d’extorsions per deutes, invisibilitat forçada, fam, agressions, empresonament, lesions i l’amenaça constant de mort. Sobreviure a la violència sexual és una experiència omnipresent per a tots els gèneres i, com a tal, es troba en la mateixa categoria que la violació en temps de guerra com a estratègia de dominació sexual racial. Malgrat la violència constant, hi ha migrants que superen les pràctiques frontereres. Amb l’augment de la militarització de la ruta central després de 2017, l’oriental i l’occidental van tornar a ser les més actives, ja que el 87% dels desembarcaments del 2019 es van produir a Espanya i Grècia.

Ruta occidental

La ruta occidental va ser la principal durant la dècada de 1990 i principis de 2000, i alguns dels primers esforços europeus de deslocalització dels controls migratoris es van dur a terme al Marroc, Mauritània, el Senegal i Cap Verd. L’enginyeria de l’Europa fortalesa va començar amb la instal·lació de tanques a Melilla i Ceuta el 1993 i, segons els acadèmics, «l’europeïtzació dels dos enclavaments continua sent un objectiu clau a llarg termini de la política de control de fronteres d’Espanya». Al mateix temps que es tancaven els enclavaments, romanien oberts al flux de mercaderies, capitals i treballadors amb salaris baixos procedents del Marroc perquè poguessin mantenir l’economia de contraban dels enclavaments, composta en un 70% per dones. Espanya en va augmentar la vigilància i el tancament amb filferro d’arç el 2005, any en què es va produir un augment de les morts a Ceuta i Melilla. L’Associació Maliana d’Expulsats va emetre una rotunda «Declaració sobre la repressió dels immigrants africans» en la qual responsabilitzava Europa d’aquestes morts i del clima general d’exclusió dels migrants africans.

La història imperial d’Espanya i la seva imbricació amb el projecte civilitzador europeu —construït sobre i contra el món musulmà des de la Reconquesta— converteix el país en un participant àvid de tancar tant de manera física com conceptual els seus enclavaments en territori africà. L’estatus marginal d’Espanya dins de la UE també ha influït en les seves polítiques migratòries. Especialment després de la crisi del deute de l’eurozona el 2010 i la imposició de les polítiques d’austeritat de la UE a Portugal, Irlanda, Itàlia, Grècia i Espanya, aquests països perifèrics s’han vist encara més sotmesos als preceptes de la UE. Finançada per la UE, una tanca de sis metres d’altura, dotze quilòmetres de llarg i tres capes marca ara la frontera entre el Marroc i Espanya, i la Guàrdia Civil espanyola obliga els migrants a retrocedir-hi al darrere de manera il·legal però rutinària. El febrer de 2014, més de cinccents migrants africans van intentar creuar a Ceuta, quinze dels quals van morir després que es disparessin bales de goma contra les persones a l’aigua. Uns quants mesos més tard, desenes de migrants i refugiats es van enfilar a la tanca de Melilla i hi van romandre durant deu hores, i després la Guàrdia Civil els va tornar per la força al Marroc. Les devolucions immediates i sumàries al Marroc es produeixen sense cap procés formal d’admissió a Espanya, la qual cosa, segons molts advocats, vulnera el principi legal de no-devolució i l’obligació legal internacional de no retornar o expulsar per la força els refugiats a la persecució per raó de raça, religió, nacionalitat, pertinença a un determinat grup social o opinió política.

Les persones retornades de manera violenta al Marroc solen patir greus lesions a mans tant de la Guàrdia Civil com de les Forces Auxiliars del Marroc. El 2014, ni més ni menys que set-cents quaranta tres migrants ferits van ser hospitalitzats. Segons una enquesta exhaustiva desenvolupada per Metges Sense Fronteres (MSF) el 2012, prop del 63% dels migrants i refugiats al Marroc havien sofert violència, i la majoria denunciaven agressions per part de les forces de seguretat marroquines. L’Ibrahim, de vint-i dos anys, va explicar a MSF que les forces de seguretat «em van pegar amb les porres. Vaig voler córrer, però em van colpejar i vaig caure. Em van tornar a començar a pegar. Vaig intentar protegir-me el cap i em van trencar els braços». Dels enquestats, el 21% també va denunciar agressions racistes per part de civils i, en un període de dos anys, MSF va atendre sis-cents noranta-set migrants supervivents de violència sexual. A més, les autoritats marroquines assalten i incendien de manera constant els campaments improvisats en els boscs. El 2014 hi va haver dues-centes seixanta-una batudes i, en un sol dia de l’any 2015, es van detenir més de mil persones. Hi ha desenes de milers de migrants i refugiats africans immobilitzats al Marroc que esperen durant mesos i anys intentar emprendre la travessia cap a Europa. El 2018, la UE va aprovar una partida de cent quaranta-vuit milions d’euros per actualitzar el Pla d’Acció UE-Marroc perquè els migrants no hi poguessin entrar, i el 2019, el Marroc va impedir per la força que setanta mil persones creuessin a Espanya.

Poc després que es multipliquessin les tanques al voltant de Ceuta i Melilla, un nombre més elevat de persones va intentar emprendre la ruta atlàntica cap a les illes Canàries. Espanya va reclamar les illes com a territori d’ultramar després que el país colonitzés els indígenes guanxes durant els segles xv i xvi i hi imposés una economia de plantació de canya de sucre i cotxineal a través de l’esclavitud africana, anterior al passatge del mig. El 2006, mil dos-cents migrants i refugiats de Mauritània van arribar a les illes Canàries en un període de trenta-sis hores. Aquell any, més de trenta-un mil migrants i refugiats van desembarcar a l’illa i sis mil més van morir o van desaparèixer en intentar fer la travessia. Espanya i Frontex hi van donar resposta amb l’operació Hera I, destinada a impedir la migració des del Senegal, Gàmbia i Mali a les illes Canàries. Amb finançament de la UE, la Guàrdia Civil també va crear la xarxa Seahorse Atlantic per dur a terme operacions marítimes conjuntes amb el Marroc, Mauritània, el Senegal i Cap Verd que permetessin als vaixells de la UE accedir a les aigües territorials dels països africans i interceptar-hi i retornar les embarcacions al més aviat possible. Seguint el model australià, Espanya va obrir un centre d’internament a Mauritània i va ser pionera en el model humanitari militaritzat de «rescat i devolució». Tal com assenyala Ruben Andersson, «els migrants són rescatats i capturats alhora», i les operacions de repressió dirigides per la UE es blanquegen com a intervenció humanitària. El 2010, només dos-cents migrants i refugiats van arribar a les illes Canàries.

En conjunt, totes les rutes cap a Espanya estaven pràcticament tancades el 2010, i la combinació espanyola de vigilància policial, recopilació d’informació i rescat suposadament humanitari va establir la base conceptual per a futures operacions de la UE. Després de la declaració d’una «crisi europea de refugiats» el 2015, la UE va reforçar la capacitat de vigilància de Mali, Mauritània i el Senegal i va posar en marxa el projecte Sahel Occidental, que capacita els agents de les patrulles frontereres mauritanes per dur a terme patrulles conjuntes contra la immigració amb la Guàrdia Civil. La Xarxa Panafricana en Defensa dels Drets dels Migrants va condemnar aquestes polítiques repressives tot qualificant-les de «polítiques de caça de migrants que creixen arreu del continent africà amb el suport de les institucions europees disfressades de lluita contra la migració “irregular”». Des de 2017, quan la ruta central es va convertir en el centre d’atenció de les operacions de la UE, els migrants i refugiats han tornat a activar la ruta occidental. Durant un cap de setmana del 2019, fins a dues-centes cinquanta persones van intentar creuar a Ceuta i noranta van ser detingudes després que es tallessin amb els filats de filferro espinós de la tanca i que les autoritats els llancessin gasos lacrimògens.

Frontera i llei de Harsha Walia, el 28 de febrer a les llibreries

Harsha Walia és una escriptora i activista índia amb base a Vancouver, Canadà. Els seus interessos se centren en les lleis migratòries, la defensa dels drets de la població indígena, la lluita feminista i els moviments antiracistes, antiimperialistes i anticapitalistes. És autora dels llibres Undoing Border Imperialism (2013), Red Women…