«És exagerada i no és en absolut notícia. Però és la història que hem d’explicar». Amb aquestes paraules tanca la novel·la “Coconut” (Sembra Llibres, 2020) l’escriptora i metgessa sud-africana Kopano Matlwa. Unes paraules que poden semblar innocents però que amaguen tota una visió del món que se’ns ofereix a través d’una veu literària potent i lírica. 

Kopano Matlwa, nascuda a Petròria (Sud-àfrica) el 1984, és una de les veus més importants actualment a Sud-àfrica i forma part d’una de les generacions d’escriptores més rellevants de l’actualitat africana. Metgessa de professió, es va educar en un país que tot just començava a deslliurar-se de les cadenes de l’apartheid i que prometia igualtat a una població que havia conviscut massa dècades —segles— amb les desigualtats socials i el racisme més violent. Un país i una societat que anhelaven canvis però que prompte es van veure abocats a la corrupció, al masclisme imperant i a les desigualtats socials. Una societat corrompuda i amb alts índexs de violència, amb un atur elevat, sobretot entre la població negra, i amb una violència de gènere enquistada. Del somni de Mandela sols havien quedat les paraules, de la casa només hi havia els fonaments. 

La literatura de Matlwa ens trasllada a aquesta societat convulsa i violenta, a aquest país que lluita contra els seus propis dimonis, i ho fa donant veu a les dones. Dones negres que lluiten contra una triple opressió: de gènere, racial i de classe. I amb les seues veus anem assistint a les seues realitats. Si a Florescència ens trasllada a un món que coneix de primera mà —el sistema sanitari sud-africà— per mostrar-nos el dolor silenciós de l’endometriosi i la brutalitat de la xenofòbia i les violacions correctives, a Aigua passada ens porta a una escola per a negres després del 1994, on la directora, una dona excel·lent disposada a canviar la realitat des de la seua escola, ha de lluitar contra el seu propi passat. 

Les novel·les de Matlwa ens parlen des dels marges, des de l’altra banda de la muntanya, com ens diria Minna Salami, per fer-nos veure altres realitats però alhora per poder parlar també de l’ací i l’ara. Amb Coconut, la que fou la seua primera novel·la premiada amb el Wole Soyinka, ens apropa a dues dones negres però de classes socials diferents per parlar-nos d’autoodi, d’arrels, de lluita i de negació. Una novel·la que també reflexiona sobre l’ús de la pròpia llengua i dels referents propis, com ara un déu, Badimo, que ho era tot abans que arribés aquest Déu blanc. 

L’Àfrica de Kopano no és l’Àfrica de Camus o de Conrad, és l’Àfrica de les dones negres; de les esperances, també, entre tanta por, entre tant desconcert, entre tanta misèria. L’Àfrica de Kopano s’obri amb pes ferm contra la precarietat, contra l’atur, contra la desnutrició infantil, i lluita per crear referents propis, per un sistema sanitari universal digne, per unes dones lliures. 

L’activista i escriptora nord-americana bell hooks ens explica a través dels seus llibres com el feminisme negre beu dels marges per poder tindre una veu pròpia. Kopano Matlwa beu d’aquests marges per crear literatura i bellesa colpidores, com també ho fa l’escriptora nigeriana Adichie als seus contes i novel·les, escriptora amb la qual ha estat comparada per The Bookseller. 

Com ella mateixa explicava en l’acte del CCCB, escriu perquè l’ajuda a pensar, i a nosaltres llegir-la ens ajuda a repensar-nos i a mirar el món amb uns altres ulls, des d’altres latituds. Llegir Coconut, Florescència o Aigua passada (Sembra Llibres) no ens fa millors persones però ens ajuda a voler ser-ho, a voler enderrocar murs i a posar noms a totes les violències que pateixen les dones al llarg del món. Novel·les polítiques que no ens alliçonen i que, en canvi, busquen les nostres complicitats, les nostres veus. 

Des del dolor. Des dels marges. Kopano Matlwa fa literatura, i de la que se’ns queda enganxada durant una temporada llarga. 

Aquest és un contingut de Sembra Llibres | Ves a la revista Llavor