Ja som 1.000!

KULT necessita 2.000 sòcies per a seguir creixent

Julià de Jòdar: «Tenim una cultura de qualitat, però ha perdut els vincles amb el poble»

Conversem amb l'escriptor Julià de Jòdar sobre la necessitat que la cultura torni als carrers, a acompanyar les lluites populars, en lloc de quedar arraconada i dirigida pel mercat i la politització institucional.

SANDRA VICENTE

Comparteix

Share on twitter
Share on telegram
Share on whatsapp

Julià de Jòdar: «Tenim una cultura de qualitat, però ha perdut els vincles amb el poble»

Conversem amb l'escriptor Julià de Jòdar sobre la necessitat que la cultura torni als carrers, a acompanyar les lluites populars, en lloc de quedar arraconada i dirigida pel mercat i la politització institucional.

SANDRA VICENTE

CONVERSES KULT

Julià de Jòdar (Badalona, 1942) es defineix a si mateix com a fill de la barreja. Mare de Cartagena i pare d’Almeria, va créixer alternant el castellà matern amb el català del carrer. Anys després, quan es va convertir en l’escriptor creador de la trilogia L’atzar i les ombres, ja havia triat el català com a llengua de cultura. I no se n’ha mogut. «De vegades, les tries et venen donades», assegura de Jòdar. La llengua en què escriu la va aprendre als carrers i a les places, directament dels veïns i veïnes del barri, alguns nascuts aquí i d’altres nouvinguts. Un català que, com l’escriptor, és de barreja. Per això, de Jòdar lamenta que la cultura en català sigui vista com a «elitista i allunyada del poble».

Així, sobre les polèmiques que envolten la llengua catalana, l’escriptor opina que fan patir la cultura però també, i sobretot, les classes populars, que es veuen irremeiablement enfrontades. És per això que creu i defensa que la cultura ha de tornar als carrers i posicionar-se del costat de les lluites populars, per generar consciència i germinar un canvi social. Aquest retorn a les bases, però, haurà de venir precedit d’una «neteja» del sistema públic d’ajudes i subvencions culturals que, segons de Jòdar, «genera un vincle viciós entre cultura i política que deixa els artistes en mans dels interessos dels partits i del mercat».

Quin és el paper de la cultura en la transformació social?

Depèn del que entenguem per cultura. Si la veiem com una producció, consumida per un públic més o menys actiu, crític i conscient, aquesta definició ens enllaça amb el mercat, que crea cultura en funció dels interessos econòmics. Després tenim la cultura oficial que, segons el meu parer, hauria d’estar als antípodes del mercat. Però habitualment tendim a veure la producció institucional com una protecció i una ajuda a la subsistència de la cultura, i ens obliga a consumir-la de la mateixa manera acrítica que consumim cultura de mercat.

Però per a mi cultura és una altra cosa: és una concepció del món, que tracta què està passant en un teixit social i en un moment concret, així com les seves contradiccions, lluites i crisis. Aquesta cultura ha de ser protagonitzada per la gent, però la societat és passiva i acrítica, com si consumir cultura fos anar al súper. Hem perdut la capacitat revulsiva que tenia la cultura, que establia lligams amb un carrer sensibilitzat i sabia que era capaç de canviar les coses. Hem perdut la cultura que es posava del costat de les lluites del poble i, de vegades, al capdavant. Aquesta relació amb la cultura s’ha de renovar contínuament. No n’hi ha prou amb fer calaix i omplir els teatres, tenir fama i sortir a la tele.

Quin hauria de ser, doncs, el paper dels lectors, dels espectadors?

Les classes populars han quedat reduïdes a consumidores d’allò que els ofereix el mercat i la cultura ha entrat en aquest joc. Això ha eliminat la consciència sobre què significa la cultura. Avui, cultura popular significa calçots, castellers o la Patum, i això està molt bé, però els temps demanen una altra cosa. No he vist que hi hagi hagut una visió transformadora per part de la cultura en relació amb la crisi que vivim des del 2007, per exemple. No s’ha fet càrrec de la pobresa, dels desnonaments o de l’empobriment.

Trobes que la cultura ha perdut una oportunitat?

Els desnonaments, per exemple, només són tractats com una notícia als informatius de TV3. No hi ha hagut producció cultural i és fonamental que hi hagi continguts crítics i artístics per educar políticament la població. Aquest compromís polític de la cultura, que avui no tenim, sí que hi va ser quan va morir Franco: en aquell moment hi havia una gran quantitat de lluites per la llibertat i els drets fonamentals de les quals la cultura se’n va haver de fer ressò si no volia acabar a la paperera de la història. Però com que avui no tenim una resposta i una pressió popular clares i explícites, l’art, la cultura i la bellesa s’han quedat a la seva torre de marfil, produint allò que els convé. Però convé a la societat? Té sentit aquesta renúncia? Aquestes són les preguntes que s’han de fer els artistes mínimament conscients.

Sandra Vicente entrevista Julià de Jòdar / Foto: KULT

Planteges un escenari en què la cultura és reactiva. Però no podria ser al revés? La cultura podria ser capdavantera de les lluites a què el poble no arribi?

Podria ser, però hi crec poc, perquè la vida de l’artista és d’una precarietat brutal. Molts han hagut de marxar a Madrid perquè aquí no poden sobreviure. La cultura és un gremi molt endogàmic i les administracions no s’han preocupat pels artistes, que es passen el dia pidolant pels pressupostos de cultura. No els podem demanar que prenguin consciència per estimular políticament la gent. És el poble qui, des de les organitzacions, ha de generar una dialèctica que sigui reapropiada pels artistes. Això ens retornaria la consciència revolucionària que hem perdut d’ençà que ens dediquem a sobreviure des de la resignació. També ho vam viure durant el Procés, quan la cultura no va tenir cap paper capdavanter. Hi va haver molts manifestos, però cap idea radical de la cultura com a element de transformació. El problema és que la concebem com a quelcom que ens ve donat, que està pensat pel gaudi, no com a element revolucionari. I aquest és un problema radicalment polític.

«Concebem la cultura des de l’individualisme. Abans de pensar en una defensa col·lectiva hem d’aconseguir que no quedi només en mans del mercat, sinó de la societat en el marc de la qual es produeix»

Dius que no es pot demanar un compromís al sector cultural perquè és molt precari. Però hi ha altres sectors que també ho són i sí que s’han organitzat. Creus que seria possible crear un front cultural per unir els artistes i creadors i reclamar un canvi social?

Això ho ha de fer la gent jove, a la qual encara no hem cedit el protagonisme. Hi ha una quantitat enorme de joves que podrien fer coses interessantíssimes des de baix, però no ens arriben. Molts es queden en la producció d’aparador, esperant algú que els doni l’oportunitat de donar-se a conèixer. És normal voler projecció, però després arriben els contractes que et demanen que deixis de fer allò que feies, que dona sentit a la teva feina. Et demanen que canviïs de llengua i d’actitud per convertir-te en allò que vol el mercat. És molt difícil desmuntar aquesta dinàmica perquè considerem la producció cultural des de l’individualisme, de salvar-te tu. Abans de pensar en una defensa col·lectiva de la cultura hem de vèncer la individualitat i aconseguir que no quedi només en mans del mercat, sinó de la societat en el marc de la qual es produeix.

Et remets, doncs, a la Transició o el tardofranquisme per trobar aquesta cultura revulsiva?

Crec que la societat ha anat perdent l’interès en ella mateixa, segurament per les batalles que s’han anat perdent. Als setanta, els desnonaments haurien donat lloc a innombrables companyies de teatre de carrer fent actuacions, representant la violència estructural i creant una consciència col·lectiva que arribaria a tot el veïnat, no només als activistes. Amb això, la gent estaria tan conscienciada que els Mossos no gosarien executar un desnonament. No estem a l’alçada del moment de crisi social i l’art està desaparegut. Vam tenir aquesta relació entre consciència popular i cultura a la República. El franquisme la va destruir i durant la Transició es va recuperar, però a poc a poc es va anar trencant. Ja sigui per interessos particulars o per falta d’ajudes. Avui tenim una cultura de qualitat però que no té un vincle amb el poble.

No et podria dir quan va ser l’última vegada que vaig tenir consciència d’haver recuperat aquest lligam. I això té molt a veure amb la precarietat que, en part, és culpa de les institucions. El sistema públic d’ajudes i premis està tancat en ell mateix i genera un vincle entre cultura i política tremendament viciós, lligat al mercat capitalista. Els artistes que surten d’aquest cercle generen esquerdes en el sistema, però ràpidament són arreglades i aquests creadors són reabsorbits pel mercat, que els etiqueta com a temperamentals o polèmics, però no arriben a generar consciència ni organització al seu voltant. Ni la societat ni el sistema cultural es fa càrrec d’artistes crítics i això permet que les administracions siguin les que tallen el bacallà. Parlem d’institucions com la Institució de les Lletres Catalanes, on només entres per quota política, per tenir vincles amb partits o per meritocràcia. Així és com es reparteix el pinso de les subvencions culturals.

«El sistema públic d’ajudes i premis genera un vincle entre cultura i política tremendament viciós, lligat al mercat capitalista»

Tu fas literatura i has fet política. La cultura és política, però què en penses, de la politització de la cultura?

Ens duu al clientelisme corromput, que ajuda només els qui són afins, propers, coneguts o que tenen tant prestigi que seria un suïcidi polític no ajudar-los. En aquest sentit, TV3 també ha entrat al joc, amb el retrat que fa del panorama cultural català. Veient aquests filtres informatius s’entén com d’important és per la salut del país liquidar aquesta dinàmica. Però qui sigui que iniciï aquesta lluita no ha de tenir interès a conservar la cadira. Els partits, alguns sense adonar-se’n i d’altres de manera plenament conscient, pensen més en la quota i la cadira que els toca que no pas en la necessitat de fer crítica del sistema. Per això, la cultura és molt fàcilment controlable per aparells de partit i els interessos ideològics i econòmics. Està indefensa. I és quelcom que ningú no critica perquè tothom espera la seva part del pastís.

La cultura moltes vegades està travessada per debats que no són culturals, sinó polítics. Un el trobem en la llengua. És un debat que s’ha de tenir, però fa l’efecte que només focalitzem en la polèmica. Com creus que s’hauria d’abordar?

La part del debat que és artificial ve del franquisme: és una qüestió política que es nodreix del desconeixement i genera una catalanofòbia que ha fet forat a la societat gràcies a la parafernàlia dels aparells d’estat. Per entendre les polèmiques sobre el català hem de partir de la base que durant aquests quaranta anys d’autonomisme no hem sabut admetre que patim una discriminació lingüística que semblava controlada. Amb la immersió i la difusió del català a través de TV3 no n’hi havia prou: hauríem d’haver fet de la cultura en català un element d’ampliació de la concepció del món per a tothom, per als qui parlen català i per als qui no. Hauríem d’haver-la fet permeable i revulsiva, hauríem d’haver explicat a la gent que no parla el català que aquesta cultura i aquesta llengua serveixen també per canviar les coses. I no ho hem fet. En lloc d’això, hem deixat que es tanquin en elles mateixes i siguin autoreferencials, cofoies, tranquil·lament instal·lades en un àmbit de confort en el qual es poden reproduir sense gaires riscos.

Julià de Jòdar durant l’entrevista a la Nau Bòstik (Barcelona) / Foto: KULT

Per això, quan va arribar el moment de la transformació política amb el Procés, ens vam trobar que teníem un barranc sota els peus i va ser quan vam veure aflorar tota la catalanofòbia. Aquest safareig i embolica que fa fort amb la llengua fan que el català i la cultura pateixin com a elements de cohesió col·lectiva que són (o haurien de ser). I és que l’objectiu fonamental dels qui protagonitzen aquest embat no és lingüístic, sinó que vol desunir i enfrontar les classes populars. Els pobles poden parlar en català o en castellà, però mai no haurien de ser antagònics. Els qui busquen això són els mateixos que tenen una idea de la llengua i la cultura fetes des de dalt.

«Les classes populars poden parlar en català o en castellà, però mai no haurien de ser antagòniques. Els qui busquen l’enfrontament són els mateixos que tenen una idea de la llengua i la cultura fetes des de dalt»

T’ho plantejo diferent. Creus que la cultura en català pot pecar, en alguns casos, d’elitista o de purista i d’allunyar-se de certes classes populars a les quals sí arriba la cultura de masses, que es fa en castellà?

Per respondre, s’ha d’entendre bé què va significar la Guerra Civil, la derrota i el franquisme. Abans de la guerra, el català era una llengua activa políticament i social. Després hi va haver persecució i el català es va convertir en una cosa de catacumbes, pròpia de les classes mitjanes cultes, perquè només es permetien certes mostres culturals en català, com els Pastorets, que no arribaven a les classes populars i, per tant, no es van poder desenvolupar lliurement en català al llarg de la dictadura. Per tant, el català va quedar en reserva a les mans de filòlegs, escriptors i persones que el parlaven en la clandestinitat o l’exili: era un àmbit reduït i podem dir que elitista. Però quin remei! Si aquesta elit no hagués conservat el català com a llengua de cultura, també s’hauria perdut com a llengua de carrer.

Aquest curtcircuit és fonamental per entendre per què el català és vist com a llengua de cultura. Això era veritat en part, però durant els seixanta i els setanta es van començar a fer revistes de masses, la Nova Cançó feia temes més melòdics i, fins i tot, cantants convencionals com la Lolita Torelló o el Francesc Heredero van començar a expressar-se en català. No hi havia la voluntat que quedés arraconada com a llengua elitista, però faltava una cosa fonamental: públic de masses. Arribar a aquella gent que no era catalana de soca-rel hauria demanat diners i una capacitat política que no hi era, perquè encara pesava l’ombra dels censors dels governs civils. A més, per l’altra banda, RTVE només emetia en castellà i això va allunyar encara més qualsevol producció en català, fins i tot per la gent que el parlava.

Portem el debat al present i, concretant encara més, focalitzem en el jovent. Per què costa tant que la cultura arribi als joves?

El jovent tendeix a consumir cultura de masses que, com ja hem dit, es produeix en castellà. La cultura de masses està molt bé, però no pot ser l’única. Però és que les persones més grans no ho hem fet gens bé i no podem esperar que el jovent ens prengui el relleu de la nit al dia. També pesa l’autocensura d’aquells que no volen o no poden apostar per la cultura en català: com ho han de fer si són tremendament precaris i veuen que ni tan sols el Govern de la Generalitat no ho ha fet? És la institució la que té el deure de vetllar per la cultura, però la feina de picar pedra l’hem de fer nosaltres des de baix. Quina mena de visió de país oferim si es genera la narrativa cultural des de les poltrones de la política? Les nostres administracions són lluny dels carrers i tancades en les seves pròpies cabòries. Aquest biaix ve donat per l’orgull ferit com a independentistes, però influeix en tothom. La nostra cultura no pot ser fruit d’un orgull ferit perquè ens tanca les portes d’un canvi social.