Jordi Benavente (Martorell, 1980) ha escrit ‘Tots els focs totes les pistoles’ (Lleonard Muntaner), una miscel·lània molt poètica. Els seus relats són com aquelles escenes que en els últims minuts se sent un tret que ressona i la pantalla passa a negre, fins al pròxim capítol encara no pensat -o sí-. En aquest compendi de 41 textos que l’autor ha escrit i reescrit una vegada i una altra, hi ha un imaginari que Benavente ha anat configurant al llarg dels anys. Envoltats de pistoles dels guardaespatlles del President i en plena Setmana del Llibre en Català, des de Surtdecasa conversen amb l’autor.

– A xarxes socials vas dir que ‘Tots els focs totes les persones‘ eren “contes boscans, poemes en prosa, miscel·lània salvatge”.
Per mi tots els textos tenen una pulsió poètica, dir el màxim amb el mínim i fins i tot deixar algun missatge ocult. A més, tots els textos estan lligats per una mateixa veu amb la intenció de crear una atmosfera, com un estat d’ànim.

– Com ha estat el procés d’escriptura d’aquesta miscel·lània?
Són textos que venen des de fa anys, no és que em llevi un dia i digui vull fer un llibret. Han estat recollits o rumiats mentre caminava, que és quan estic més relaxat i tinc la ment més tranquil·la. Coses viscudes, imaginades o somiades les puc refer mentre camino. Ha estat un procés de reescriure i reescriure. He descartat moltes peces i al final apareixen 41 textos.

Contingut del mitjà col·laborador Surtdecasa.cat | Llegeix l’entrevista completa