Un molt bon moment per a llegir Joan Fuster i el pensament nacional: entre el problema i el programa que ha estat publicat el juliol de l’any passat per l’editorial Afers. El seu autor, Toni Rico, presenta una síntesi escurçada d’una tesi doctoral fruït de més de deu anys d’investigació sobre el pensament de Fuster i la seva recepció entre el conjunt del moviment antifranquista català, valencià i balear. Un exercici agosarat i d’agrair perquè no només aconsegueix una presentació de Fuster per a les noves generacions sinó també d’entendre el complex recorregut de la proposta política fusteriana en el trencaclosques de la Transició.

És una manera d’abordar els combats polítics ocorreguts en els anys setanta i vuitanta al País Valencià, i de retruc també a Catalunya i a les Illes Balears que té així la virtut d’esperonar un retrobament, més que necessari, amb Fuster. Doncs les causes que animaven a l’escriptor de Sueca a plantejar els Països Catalans com a hipòtesi política i cultural tenen una presència ben vigent.

És curiós que malgrat l’escenari formal i institucionalment favorable; amb un govern que es proclama republicà i independentista a Catalunya i amb coalicions progressistes i sobiranistes al País Valencià i a les Illes, l’escenari d’una acció mancomunada en qualsevol dels àmbits possibles, cultural, econòmic o polític, brilla per la seva absència. I en canvi, com fa notar Ferran Archilés en el pròleg, aquest buit s’ompli de discursos tecnocràtics sobre una Commonwealth catalano-valenciano-balear. Retornar a Fuster ens serveix per oposar una alternativa política i cultural, un futur compartit, en definitiva. Com ens convida Archilés; «És un bon moment per a tractar d’entendre com ens ha arribat Fuster: com hem arribat Fuster, doncs.»

Toni Rico aborda en el seu llibre el paradigma nacional fusterià desbrossant les mitificacions i presentant una proposta d’organització territorial que anava parella a la victòria política del moviment antifranquista. La derrota de l’antifranquisme amb la restauració de la Monarquia clourà al seu torn la possibilitat d’uns Països Catalans.

Malgrat el desenllaç monàrquic a la fi de la Dictadura, Fuster esdevindrà tant el referent intel·lectual de l’antifranquisme valencià com del conjunt de la socialdemocràcia, del comunisme i de la democràcia cristiana, dels territoris catalans. Val la pena preguntar-se el perquè. Una de les maneres de descobrir-ho és reconstruint els debats polítics en el moviment antifranquista, com fa Rico, una d’altra, i ben necessària, podria ser tornar a llegir Fuster per a convidar a noves relectures i interpretacions.

Tots els colors del roig. Nació, classe i poble en Fuster

Un dels grans problemes de Fuster rau en que, arran dels tombants dels anys vuitanta, quan se l’invoca correm el perill de caure en una qüestió noms, o més ben dit, de nominalismes; fusterians versus antifusterians. La víctima d’aquesta antinomia n’és el propi Fuster i el seu pensament que resta aparcat en segona fila. Motiu pel qual una sèrie de llocs comuns apareixen de seguida.

Segons Rico, els mites que assetgen a Fuster consisteixen en considerar-lo exclusivament com a un teòric de les esquerres, de l’independentisme i del nacionalisme. Fins al punt que afirma que les idees de Fuster «analitzades en profunditat, no poden ser qualificades simplement com a progressistes o esquerranes perquè en el fons no ho són» (p.26). Perquè Fuster aniria més enllà d’esquerra i dreta causa de la seva transversalitat fonamentada en un programa antifranquista i de modernització del País Valencià, modernització entesa en termes de simple creixement econòmic d’un model capitalista (p.27).

I alhora l’intel·lectual suecà és reconegut com un «revolucionari modern» fill de la Il·lustració «molt més a prop dels girondins que dels sans-culottes.» Unes premisses en aquest cas polèmiques i difícils d’acceptar sense més. Ja que com reconeix el mateix Rico la transversalitat de Fuster és fruït d’una afirmació que pivota sobre un angle ben clar i visible en la mesura que l’eix esquerra-dreta es trobava delineat per l’adhesió o l’oposició al franquisme. Motiu pel qual; «Hem d’entendre el fusterianisme com a un pensament de fonaments radicalment democràtics i antifranquistes» (p.30).

La proposta de Fuster té un clar biaix de classe tal com afirmarà en els actes del 9 de juny de 1978 en postular un «alliberament nacional, popular i de classe» del País Valencià, partint de la premissa per la qual «si la burgesia no era nacional, l’únic subjecte polític amb capacitat de ser-ho eren les classes populars» (p.100). Tot i que al parer de Rico aquest és un Fuster irreal i descontextualitzat.

Malgrat que el mateix debat Fuster-Vicens Vives sigui il·lustratiu dels propòsits d’un i altre. Mentre Vives es proposà aplicar un correctiu per a encaminar a la burgesia pel camí correcte, Fuster cerca en una altre classe social la constitució de la nació.

(…) Tornar a Fuster en aquest any pot ser un viatge de conseqüències xilenes, doncs la matriu històrica que forní i la idea-projecte que reforjà al voltant dels Països Catalans no deixen lloc a cap mena de dubte sobre les seves intencionalitats. En aquest trajecte, el llibre de Toni Rico es fa imprescindible, es tracta ni més ni menys que d’una brúixola sobre els atzucacs polítics soferts pel bloc històric que Fuster va cisellar. Val a dir que a un mestre se l’ha de jutjar pels seus deixebles i en el cas de Fuster perfectament li podríem trasplantar aquest judici optimista de Pi i Margall; «Hom dirà que m’extralimito però que importa? Tinc fe en l’esdevenidor de la humanitat i en la generació que ve darrera la meva.»

Contingut de Catarsi Magazín | Llegeix la ressenya sencera