KULT necessita 2.000 sòcies per a seguir creixent

Ja som 1.400!

Octavi Gil: “La llengua és l’eina que tenim per comunicar-nos, i els llibres són un altre àmbit en el qual podem fer-la servir”

“Estem acostumant-nos a escriure amb desimboltura, sense arrecerar-nos en una gramàtica i una normativa restrictives que en temps difícils protegien l’esperit del català”

Empar Puerto (Revista Llavors núm.2 Sembra Llibres)

Comparteix

Octavi Gil: “La llengua és l’eina que tenim per comunicar-nos, i els llibres són un altre àmbit en el qual podem fer-la servir”

“Estem acostumant-nos a escriure amb desimboltura, sense arrecerar-nos en una gramàtica i una normativa restrictives que en temps difícils protegien l’esperit del català”

Empar Puerto (Revista Llavors núm.2 Sembra Llibres)

Octavi Gil (Barcelona, 1996) compta amb un grapat de traduccions al català d’obres que, si més no, han marcat un punt d’inflexió en el relat contemporani. Ha traduït On ets, món bonic (El Periscopi) i l’últim llibre de la irlandesa Sally Rooney, que en pocs dies ençà de la seua publicació, va arribar a ser el més venut en el Regne Unit. Per a l’editorial Sembra, ha donat veu en català als feminismes africans reivindicats per Minna Salami en el seu text L’altra banda de la muntanya i ha traduït Sobre l’anarquisme, del consagrat pensador Noam Chomsky. 

Roman significa traducció i els primers textos que es van escriure en llengua romànica eren traduccions i adaptacions dels clàssics. Com entens el procés de traducció literària? 

No coneixia aquesta anècdota però em fa pensar que potser la traducció és la manera més restringida de crear dins de l’àmbit literari. Perquè no deixa de ser una creació limitada pel marc que t’ofereix l’autor de l’obra original. No es tracta de copiar, sinó d’expressar una mateixa idea amb eines diferents. Quan tradueixo procuro tenir present que l’objectiu és crear un ambient adequat perquè els lectors del meu text, influïts pel nostre context, la nostra cultura i la nostra llengua, sentin les emocions més semblants possibles a les que sent el públic que llegeix l’obra original en el context, la cultura i la llengua per als quals es va escriure. 

Què et suposa un major repte: traduir poesia o traduir el fenomen literari de la dècada, això és, traduir Sally Rooney? 

Són casos molt diferents. Traduir la Sally Rooney imposa, perquè abans de començar tens clar que la teva feina tindrà una gran difusió i que se’n parlarà molt. Especialment si no la fas bé, perquè quan la feina està ben feta el nom del traductor tampoc surt més del compte. Més enllà d’això, el text en si en principi no ha de presentar més dificultat que el de qualsevol altra novel·la de primera fila. En el cas de la Sally, a més, des de molt aviat vaig notar una connexió íntima amb la manera d’escriure que té, amb el tipus de reflexions que fa i la mena de coses que passen al llarg de la història, i això va provocar que l’experiència de traducció em resultés molt fluïda i natural. Probablement deu ser perquè no deixa de parlar de gent normal (valgui la redundància) de la meva edat, com puc ser jo mateix o molts dels meus amics i amigues, que per una cosa o per una altra vaig veure retratats en diferents trets dels personatges. És un llibre que presenta una generació i un moment determinats, gairebé un document històric, i la gran responsabilitat del traductor és protegir l’essència que envolta la gent que vol definir.

La poesia és un mar de significats en què és molt fàcil naufragar si no es navega amb la brúixola ben a mà i molta prudència al timó. Són textos més breus i més intensos, i moltes vegades contenen sentits profundíssims i jocs amagats que poden passar desapercebuts. El traductor ha d’entendre radicalment el sentit i la motivació que s’amaga rere cada paraula abans de traslladar-la al text. 

Des de fa anys moltes veus reivindiquen una llengua allunyada de l’espanyol homogeneïtzant. Des de l’Ebre, destaquen diverses autores que també han optat per reivindicar el seu català. Creus que això representa la bona salut de la llengua?

Per descomptat que sí. La llengua és l’eina que tenim per comunicar-nos, i els llibres són un altre àmbit en el qual podem fer-la servir. És importantíssim que escrivim i traduïm de tantes maneres com puguem i vulguem, sense cap mena de complexos. Que cadascú escrigui com li sembli més convenient, perquè després de tot aquesta és la millor manera de tenir una literatura que representi tots els grups d’una societat. Homogeneïtzar la llengua és treure-li gran part del seu potencial. Ni tan sols el diccionari normatiu ens ha d’acoquinar a l’hora d’expressar-nos!

El més important és entendre el context en què es mourà un text determinat, les persones que l’han de llegir i el missatge que hi vols transmetre. I, en el cas concret de la traducció, el patrimoni intel·lectual del seu autor, que va per davant de tot. 

La traducció és una bona via per a l’actualització del cànon? Cada generació necessita una traducció dels clàssics per tal d’actualitzar el cànon literari?

La manera com parlem i escrivim diu molt del nostre caràcter i del moment en què ens trobem. No sé si ara em posaré en un embolic, però fins fa uns anys el català era una llengua acomplexada que no trobava la manera de sentir-se del tot còmoda en si mateixa. Costava trobar l’equilibri entre el que és natural i sona bé i el que és normativament correcte i podem fer servir.

A causa de la convulsa trajectòria política i cultural que s’ha viscut a la península Ibèrica com a mínim durant l’últim segle, si no més, el català actual no pot presumir d’haver viscut en pau durant gaire temps, i de fet potser encara no hi viu avui. El fet de fer servir el català, i la manera com el fem servir, comporten una càrrega política que no existeix en moltes altres llengües d’Europa i del món. No crec que a Londres o a París hi hagi tants debats sobre la genuïnitat o la conveniència d’una expressió o d’una altra com a Barcelona, Palma o Castelló.

La coexistència del català amb una llengua forta i durant dècades imposada com és el castellà ha provocat dos fenòmens: primer, ha difós una gran quantitat d’expressions espanyoles al català quotidià (com està passant amb l’anglès o com havia passat amb el francès), cosa que no és necessàriament dolenta i que pot enriquir qualsevol idioma si es fa bé; i, en segon lloc, aquesta convivència, si se’n pot dir així, ha empès el català a viure en un estat de rebel·lia per la seva pròpia supervivència.

Així doncs, ens trobem en un moment de redescobriment de nosaltres mateixos, tant socialment i cultural com lingüísticament. Estem retrobant expressions perdudes que havien quedat soterrades sota calcs d’una altra llengua, estem acostumant-nos a escriure amb més desimboltura, sense arrecerar-nos en una gramàtica i una normativa restrictives que en temps més difícils van protegir l’esperit del català, però que ara en comptes d’una cuirassa s’havien convertit en una llosa que mantenia la llengua encarcarada, i els parlants atemorits, preguntant-se sovint: “Tal paraula és prou genuïna?”.

És l’hora de treure’ns les manies i de retrobar-nos amb una llengua lliure, natural i sana. La traducció literària hi té un paper rellevant com a via de producció lingüística i cultural autoritzada, i ha de ser un puntal d’aquest desenvolupament per la posició que ocupa. Així que sí, disposar de tots els clàssics literaris al servei d’aquesta causa no pot fer res més que empènyer cap endavant.

A la nota sobre la traducció del llibre de Minna Salami, L’altra banda de la muntanya, expliques que optes per l’ús del femení genèric en comptes del masculí habitual. L’horitzó del llenguatge neutre és a prop en el marc de la traducció?

El llenguatge ha de ser un mitjà de representació. Un llibre com el de Minna Salami que presenta el món des d’un punt de vista desacomplexadament femení, negre, afrocèntric i autoafirmatiu, amb la dona al centre, no pot utilitzar el masculí genèric per referir-se als conceptes plurals i abstractes. No és coherent. La naturalesa del text demana que les lectores (homes i dones) es posin dins de la pell d’una africana negra, i parlar en femení és el primer pas per aconseguir-ho.

Però en el marc de la vida quotidiana ja és una altra història. La brúixola que determina la direcció que pren el desenvolupament del llenguatge posa la practicitat de les idees i les expressions (són útils? sonen bé? generen consens?) molt per davant d’altres factors polítics o ideològics, que sempre generen rebuig en un sector de parlants o en un altre.

El llenguatge perfectament neutre no és un gènere gramatical sinó una mentalitat determinada, i cada llengua l’acollirà a la seva manera.

Per què hem de dir “L’home trepitja la Terra des de fa tres-cents mil anys” si podem optar per genèrics més amplis com les persones trepitgem, els éssers humans trepitgen o fins i tot l’homo sapiens trepitja? A més de ser més inclusius, moltes vegades són més encertats. Ara bé, les fórmules com els metges i les metgesses, o un femení genèric forçat que sona estrany fora d’àmbits concrets i delimitats com el cas del llibre de Salami, tenen massa càrrega política i ideològica, i això interfereix en el missatge que es vol transmetre. No són construccions pràctiques i no acaben de trobar un encaix natural en la parla d’una societat àmplia i plural. El progrés que hem de forçar activament és en la mentalitat des de la qual parlem, i deixar que el llenguatge flueixi i trobi l’encaix amb els nous corrents socials i culturals.

Article publicat a la revista Llavors núm.2 de l’editorial Sembra Llibres.