Quin català és el “correcte”? Com parlen i pensen les persones de classe
treballadora? Quin paper juguen els agents culturals o les editorials? Parlem de
referents i polèmiques recents com la de la novel·la Consum preferent d’Andrea
Genovart.

La llibreria Pati Blau de Cornellà de Llobregat va acollir el passat 18 de maig la conversa
KULT al voltant de l’ús del català en les narratives urbanes i populars. Una de les ponents era
Paula S.Piedad, poeta i cornellanenca, que va estudiar Estudis Literaris (UB) i va entrar en contacte
amb la poesia catalana a través de l’Escola Bloom. Ha publicat tres antologies, participa en
recitals i diferents projectes poètics com la Poetry Spam i Afàsia és el seu últim llibre. L’altre
ponent era David Caño, escriptor dissident, que pren el relleu d’autors com Papasseit, Maria
Mercè Marçal o Joan Brossa i de la contracultura de les dècades dels seixanta i setanta. Ha
publicat vuit llibres de poesia i realitzat centenars de recitals arreu dels Països Catalans, ja
sigui en solitari o a partir d’espectacles musicals.

Les narratives populars i urbanes són obres literàries que busquen reflectir la realitat social i
cultural de les comunitats a través de la ficció. Aquesta conversa KULT va tenir lloc
precisament a una ciutat de la perifèria per analitzar i reflexionar sobre l’ús del català en
aquests espais i en obres recents d’autors i autores catalanes.

La xerrada va començar amb la poeta Paula S.Piedad opinant que pel fet de parlar i pensar en
castellà, la distància estètica a la que se sotmet escrivint en català li agrada i li suposa un
repte: “Quan escric en català tinc una visió molt més freda i puc construir el text d’una
manera molt més racional, amb la idea romàntica d’escriure amb inspiració. Crec que si
escrigués en castellà, tindria aquest lligam emocional amb el text, i potser no seria tan
crítica”.

David Caño va intervenir explicant una opinió que havia exposat a Twitter, on assegurava:
“Volent protegir tant la literatura catalana l’esteu allunyant de l’ús quotidià de la majoria (de
les seves lectures, de les seves creacions, de la manera de gaudir-ne) i això sí que ens
passarà factura. Tornar el català al resistencialisme és el pitjor que ens pot passar”. Caño va
afegir que quan s’utlitzen estructures lingüístiques incorrectes, perquè no estan
estabilitzades, es consideren impures i són criticades. I això el que està produint és afavorir
aquests processos de substitució lingüística del castellà cap al català. “És una mica la
mateixa sensació que quan una persona castellanoparlant en els seus espais més
quotidians, fa l’esforç de parlar en català, però ho fa des d’un lloc on no és estrictament
correcte i sempre hi ha l’altra persona que contínuament l’està corregint… I això és una
pena”, opina Caño. “Per això, sembla que ara no es pot prendre el català del carrer i les
formes orals, ha de ser un català sempre molt correcte, molt pur, molt net i durant aquest
procés tan sobreprotector, crec que se l’està allunyant de la majoria del públic. I això està
passant a la literatura, però no passa amb altres experiències artístiques, com les noves
músiques urbanes en català”, afegeix.

En aquesta línia, es remarca que no existeix tan debat en el teatre o el cinema, el debat
entre les fronteres, la correcció, la versemblança i la llibertat creativa. Com amb Consum
preferent d’Andrea Genovart, la novel·la de Guillem Sala El càstig, també va rebre moltes
crítiques -més enllà de la pròpia crítica literària-, perquè va utilitzar una llengua híbrida entre
el català i el castellà. La novel·la està ambientada al Besòs i el protagonista és un professor
d’institut. Els que parlen són els seus personatges, no l’autor, opinen tan Caño com
S.Piedad. Caño opina que Guillem Sala està agafant una estructura que és gairebé una
traducció del castellà. “Per què? Doncs perquè la gent ja l’ha interioritzat. Potser a nivell de
correcció està malament, però a nivell d’oralitat ja és català, és català de carrer i ja no és
només castellà, però l’autor l’està utilitzant per fer versemblant el seu personatge”.
Es planteja si la manera d’emprar aquest català oral ha servit per apropar-lo més al públic
lector i els ponents opinen que “evidentment que sí, perquè és un català més del carrer,
menys institucional, menys acadèmic”. Possiblement ara que l’ús del català està en
descens, la gent connectarà més amb aquest tipus de llenguatge, el que trobem en obres
com Consum preferent, que en un català acadèmic de Pompeu Fabra.

Paula S.Piedad creu que és una forma més d’experimentar, i que se sent identificada amb
aquesta manera de pensar i/o parlar: “Pot ser una forma per a què gent que no està
acostumada a parlar en català, li costa o li fa vergonya per si s’equivoca, que el senti més
proper. Pot ser una via per incentivar a llegir més en català. Però no tots els llibres han de
ser escrits així, evidentment”. Caño afegeix: “Li estem donant una responsabilitat molt gran
a la literatura. Perquè dos, tres, o quatre persones facin llibres híbrids o experimentin, no vol
dir que el català hagi de desaparèixer ni s’hagi d’embrutar. Als creadors i creadores, que ens
deixin crear. I els partits polítics que facin les seves polítiques per protegir la llengua”.

Nous referents

La jove poeta es reafirma amb una identitat xarnega: “No tothom té vuit cognoms catalans,
ni té una masia, com la dels anuncis de Casa Tarradelles, ni la seva iaia es diu Mercè. Hi ha
molta gent que viu molt a prop de Barcelona, inclús a Barcelona, que té una història familiar
molt diferent i, per tant, el seu bagatge cultural és divers. I això és normal que es reflexi a la
literatura”. “Per mi, quan Juana Dolores va guanyar l’Amadeu Oller amb Bijuteria va ser
com, ostres, una persona amb la que m’identifico per qui és, per d’on ve, per ser i parlar
com parlem al Baix Llobregat, ha guanyat un premi. Tenir referents sempre és molt
important i necessari”, afegeix S.Piedad. De fet, Caño opina com Dolores: “Escriure bé és
més revolucionari que escriure en català” .

En aquest sentit, es parla de diferents autors i autores contemporànies, com Irene Solà,
Miriam Cano, entre d’altres, i sobre si aquestes últimes polèmiques influeixen en què
autores i autors novells s’autocensurin a l’hora de publicar.

El paper dels agents culturals i les editorials

Segons Paula S.Piedad ho decideixen tot: “Per exemple, si te’n vas a llibreries grans, com la
Central o La Casa del Libro, els llibres que més veuràs són els de les editorials grans. Tenen
la capacitat per invertir en publicitat; les seves estratègies del màrqueting al final decideixen
les lectures. Per exemple, otorgar un premi tan important com l’Anagrama a l’Andrea
Genovart és també una estratègia, per crear ressò mediàtic, però és positiu. Pel que fa a les
editorials, crec que les petites sí que s’estimen els llibres que es publiquen, però en les
grans com Planeta, s’analitza com guanyar més diners. En definitiva, les editorials tenen tot
el poder. Les grans i les petites”. Per la seva banda, David Caño opina que les editorials
trien el seu catàleg i que si realment vols escriure i publicar la teva obra, ara hi ha moltes
opcions. Per tant, “l’antic ‘imperi de les quatre editorials i els quatre mitjans de comunicació
que controlaven tots els processos i tenien la força de poder enaltir qualsevol autor/a o
enfonsar-ne qualsevol altre, ja està superat”, assegura.

Per concloure, tant Caño com S.Piedad opinen que l’ús del català o les noves formes de
llenguatge en les narratives populars, és enriquidor en qualsevol de les seves vessants.
Perquè ofereixen un retrat de la realitat; de les diferents realitats que hi ha a Catalunya.