En els primers anys d’aquest segle es va estrenar una pel·lícula que va transitar amb força èxit per algunes sales de cinema d’art i assaig del nostre país. Posteriorment m’ha costat trobar-la en els inevitables catàlegs que apareixen de forma recurrent sobre cinema i educació en revistes especialitzades o en xarxes socials sobre el tema. I, no obstant això, d’un temps ençà, cada vegada que em sento davant un teclat per escriure alguna cosa sobre educació, no puc evitar que aquest film m’aparegui com un punt de partida útil per a la intel·lecció del nostre present educatiu i social.

La pel·lícula en qüestió s’ambienta, no pot ser d’altra manera, en un suburbi de París. Envoltat pels característics edificis de protecció oficial que a força de muntanyes de ciment i estètica carcerària han esdevingut un testimoni arquitectònic global per dret propi; no només per el seu més que dubtós funcionalisme, sinó de tota una concepció tecnocràtica del que va significar el dret a la ciutat, la modernització i la integració social. Això, combinat amb les dècades d’abandonament i neoliberalisme posterior, confereix a aquest paisatge urbà un aire de ruïna i catàstrofe post bèl·lica que, no obstant, la frescor i enginy de les i els joves que protagonitzen la pel·lícula aconsegueixen transfigurar fins al punt que finalment adquireixen l’encant de les runes d’un vell amfiteatre grec.

Un amfiteatre en les runes del vell Estat social, escenari que les i els adolescents de la pel·lícula utilitzen per assajar una obra teatral que preparen per a l’institut del seu barri: El joc de l’amor i de l’atzar, de Marivaux. De tal manera que als carrers i parcs d’aquest barri s’acaben superposant els drames quotidians d’aquests joves amb els de la pròpia obra teatral. La escurridiza o cómo esquivar el amor (2003), d’Abdellatif Kechiche és una pel·lícula estranya per al seu gènere: en ella no trobem professors abnegats lluitant contra l’exclusió social, alumnes díscols que poc a poc comprenen el caràcter salvífic de l’educació per trencar amb la seva condició …; La escurridiza no és un relat edificant d’integració social; com tampoc està en la senda dels manifestos antisistema que anirien de Zero en conducta a La Haine.

Aquesta pel·lícula no impressiona per la força icònica dels seus símbols, ja siguin aquests herois arquetípics de l’educació inclusiva o de la rebel·lió redemptora, sinó per la subtilesa didàctica de la seva al·legoria. Com en el millor teatre brechtià, la inclusió d’un marc fictici dins d’un altre, no té per objecte principal transparentar els fils socials que mouen els personatges que recorren la superfície de la pantalla, sinó els fils i les concepcions que mouen (com una titella) a l’espectador en la seva vida quotidiana un cop ha sortit de la sala de cinema i s’enfronta a la realitat (és a dir, a les il·lusions i pràctiques ideològiques que sustenten aquesta mateixa realitat).

Dèiem que l’obra de teatre que assagen els nois i que esdevé el subtext dels drames quotidians d’aquests mateixos joves (però també del propi espectador) és El joc de l’amor i de l’atzar de Marivaux. Una comèdia del segle XVIII on l’embolic amorós s’articula a través d’un joc de disfresses i equívocs diversos entre senyors i criats. Però tot i la gràcia i lleugeresa rococó del dramaturg francès, combinada amb el caràcter plebeu i popular dels criats, a la fi de l’obra el fred càlcul burgès i la seva il·lusió d’igualtat meritocràtica s’imposa. I qualsevol indici d’atzar o transgressió s’esvaeix; el determinisme social aflora en forma de veritable amor, tornant a posar les relacions de classes i els afectes desbordats al seu lloc: el senyor amb la senyora i el criat amb la minyona.

I és aquest determinisme social el que denuncia la pel·lícula. Un determinisme que s’imposa a través (i gràcies) a una il·lusió d’igualtat i llibertat que en realitat no és tal. Per això, gràcies a l’al·legoria i la trampa de la doble ficció, l’espectador cau de ple en la ratonera. Des d’allà, pot començar a objectivar com opera aquesta il·lusió d’igualtat en la seva vida quotidiana un cop abandonada la sala. Una Il·lusió que, parafrasejant Marx, no és un simple fet de consciència (una falsa representació o creença subjectiva que es projecta sobre la societat), sinó una il·lusió objectiva i social que estructura i organitza el joc de les relacions socials de tal manera que tot l’entramat confirma als seus jugadors en cada fibra del seu ésser (ara forçats a jugar aquest joc d’amor i d’atzar en les runes de l’estat social) la culpa i responsabilitat individual del seu propi fracàs.

Precisament d’aquesta culpa, d’aquesta responsabilitat i d’aquest fracàs (i de com transformar-les radicalment) ens parla Marina Garcés en Escola d’aprenents: dels dispositius narratius i científics, dels mecanismes de reconeixement, de les fronteres invisibles, de les pràctiques polítiques i socials que les consoliden i institucionalitzen com un tatuatge en els cossos i les ànimes de les i els oprimits: «la servitud no consisteix en ser un fracassat o un perdedor, sinó en estar dominats pel codi de l’èxit o del fracàs.» (Garcés, 2020: 114)

Per això, ja des del mateix títol, Marina Garcés arrenca amb una proposta provocadora: la figura de l’aprenent com a marc de referència per pensar l’educació. No com a figura sociològica, però sí reivindicant les ressonàncies plebees d’un terme que xoca ja d’entrada amb qualsevol forma d’elitisme (volgut o no) a l’hora d’abordar tot procés pedagògic. Un procés pedagògic que pren els contorns híbrids d’un amfiteatre grec i una àgora enmig de la vida quotidiana i la catàstrofe eco-social del nostre temps. Però no per sostreure’s d’aquesta vida quotidiana ni d’aquesta catàstrofe que la informa, sinó per articular democràticament en el seu si mirades i veus, l’acumulació de records, de relats personals i col·lectius (de classe, raça, gènere, etnicitat …) que les actuals formes de poder polític i social sumeixen en el silenci adaptatiu d’una escola formalment neutra: «aprendre a llegir no és aprendre les lletres, sinó aprendre a dir les pròpies opressions per canviar la posició en el món. Les textures de la servitud canvien amb el temps, modifiquen les seves formes, les seves arts i les seves maneres de fer, però no la seva lògica, que és la construcció d’un oblit compartit.» (Garcés, 2020: 116)

Per això, ja en el primer capítol, Marina Garcés polemitza amb foc amic (per dir-ho així): amb la distinció de Jaques Rancière entre escola i aprenentatge. Doncs el filòsof francès volent-se sostreure, amb tota la raó i sigui com sigui, de les formes d’alienació inscrites en la divisió social del treball en pro d’una educació emancipadora, acaba obviant, no obstant, les dificultats concretes a les que hauria d’enfrontar-se aquesta aposta educativa. I, per tant, acaba parlant d’una escola emancipada que no és d’aquest món (totalment al marge de l’ordre social i productiu) o que, si ho és, derivaria en la pràctica en privilegi d’uns pocs (perdent el seu caràcter democràtic i emancipador ). Com diu l’autora: «la igualtat de l’escolar, de principi universal, pot esdevenir un factor de distinció si l’aprenent queda exclòs d’ella». (Garcés, 2020: 22)

L’estratègia de Garcés a l’hora de pensar els elements constitutius d’una pedagogia crítica i emancipadora és des d’un bon principi molt diferent. L’autora no parteix dels moments d’excepció o desafiliació respecte a l’ordre social per part dels i les de baix, sinó dels quotidians conflictes i contradiccions (d’aquesta normalitat deshumanitzant que un altre moment d’excepció molt diferent i que travessa el llibre —la crisi del COVID-19— ha posat més en evidència que mai). Una normalitat que determina els processos educatius reals, siguin aquests formals o informals, i les seves lluites: reproducció de les relacions socials dominants, d’una banda; potencial per a l’emancipació, l’autonomia personal i la transformació social, de l’altra. La filòsofa es submergeix en ells a partir de la figura de l’aprenent com a enclavament epistemològic, però també ètic i polític, per reflexionar sobre la pedagogia en el seu conjunt.

Contingut de Catarsi Magazín | Llegeix la ressenya completa