KULT necessita 2.000 sòcies per a seguir creixent

Ja som 1.400!

Daura Mangara: «Les minories silenciades no hem de permetre que la societat parli per nosaltres»

El banyolí ha publicat el disc 'Poesia per bandits', on parla del seu pas per la presó i reflexiona al voltant de la justícia i el racisme estructural.

Helena Martín (Surtdecasa.cat)

Comparteix

Compartició en twitter
Compartició en telegram
Compartició en whatsapp

Daura Mangara: «Les minories silenciades no hem de permetre que la societat parli per nosaltres»

El banyolí ha publicat el disc 'Poesia per bandits', on parla del seu pas per la presó i reflexiona al voltant de la justícia i el racisme estructural.

Helena Martín (Surtdecasa.cat)

Del racisme, de la presó, de la ràbia i de l’activisme, Daura Mangara (Banyoles, 1993) ha après moltes coses de la vida i les ha convertides en art. El darrer resultat és ‘Poesia per bandits’, un disc que combina cançons melòdiques i versos recitats que parlen d’oxímorons com la justícia injusta, l’agressivitat calmada o les silenciades que tenen veu. El músic ha trobat en la paraula, un canal per autocurar-se del passat i per articular la lluita antiracista dels afrocatalans. Una de les seves grans fonts d’inspiració és el Moviment Afrobanyolí Social, on hi ha trobat persones que són un refugi on construir un món millor.

– ‘Poesia per bandits’ compta amb sis cançons. Com ha estat el procés de creació?
Per una sèrie de problemes personals vaig passar un període de temps a la presó i allà vaig començar a escriure. Les cançons del disc neixen de l’angoixa, de la desentesa amb la societat, de la injustícia i del racisme. El paper va ser el lloc de reunió per totes aquestes coses que jo no entenia del món. De mica en mica van anar sorgint reflexions, de la nostàlgia, de l’enyorança, de la ràbia fins i tot, hi vaig anar plasmant pensaments. Tot aquest collage es converteix en ‘Poesia per bandits’.

– Les vas escriure quan estaves a la presó o un cop en vas sortir, agafant perspectiva?
Les vaig escriure a la presó. En ser físic, al disc hi ha un petit poemari amb escrits de presos i cartes que vaig enviar quan estava empresonat. Allà queda molt reflectit el sentiment d’estar privat de llibertat. Podríem dir que el disc és una reflexió per apropar a la societat la gent empresonada, que també forma part de la societat tot i que aquesta a vegades no ho vol acceptar. És una reivindicació i també una autocura.

– Vas canalitzar el que senties a través de l’art. Escriure va ser un alliberament?
Escriure per mi és totalment terapèutic. Quan escrius et veus emmirallat, i quan ho rellegeixes caus en reflexions que hauries d’haver fet aleshores. Utilitzo l’art com a mètode tant per reivindicar com per automedicar-me.

Fotografia: Abril Martí (Surtdecasa.cat)

– Ara, passats uns anys des que vas escriure aquests textos, t’hi segueixes sentint identificat?
M’hi sento totalment identificat, no he canviat gaire. Tornar-ho a llegir m’ha ajudat a millorar alguns aspectes de mi mateix, a ser més reflexiu i curós en algunes coses. Crec que moltes persones també s’hi sentiran identificades.

– Una de les reflexions més transversals que fas al disc és al voltant de la justícia. Afirmes que “la justícia mai serà justa”…
Està claríssim que vivim en una societat racista, encara que ens vulguin pintar que no és així. Hi ha racisme institucional, hi ha una infantilització de les persones immigrants. Considero que la gent d’aquí té tendència a pensar que ser immigrant equival a pobresa i a poca capacitat cerebral. Són coses que s’han de canviar i s’ha de fer des de la part de dalt de la piràmide, des de la justícia i el poder polític. Si no canviem la part de dalt, és difícil que la part de baix canviï. No em cansaré mai de repetir-ho: vivim en una societat racista i les persones que es queden en silenci pateixen, i a les que parlen, els fan patir per haver parlat. És molt difícil trobar el teu lloc en una societat que no accepta els seus errors.

– La cançó ‘La bústia del vent’, de fet, és una cançó que es presenta com una carta escrita a la presó perquè qui escolta entengui “la vida dels negres com jo”, per apropar la teva història. La teva música educa en clau antiracista?
Sí. A vegades escric des de la ràbia, però si no converteixes la ràbia en una eina per seguir construint, es converteix en inútil. Molts artistes reivindiquen des del racisme, però des d’una perspectiva iracunda. Un referent, si canalitza les lletres malament, es pot convertir en verinós. Jo intento evitar que les generacions que venen hagin de passar per la merda que jo he passat per adonar-se’n de certes coses. Intento utilitzar aquest canal per comunicar-me des de la serenor i la calma, perquè no es converteixi en una cosa destructiva. Encara que els artistes vulguem anar d’underground hem de ser conscients que l’art és una responsabilitat.

Contingut del mitjà col·laborador Surtdecasa.cat | Llegeix l’entrevista completa

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és Logo-surtdecasa.png