El passat 5 de setembre va tenir lloc una nova conversa KULT, en aquest cas centrada en les arts de carrer i en el seu potencial per incentivar la participació popular. La conversa va estar organitzada conjuntament amb La Soll de Tàrrega i va comptar amb la participació de Natàlia Lloreta, directora executiva de FiraTàrrega, Anna Giribet, directora artística de FiraTàrrega, Enric Blasi de la companyia La Baldufa i Ferran Orobitg de la companyia Fadunito. El debat el va moderar la periodista Gemma Peris de Ràdio Tàrrega.

La conversa, seguint el fil conductor de la cultura i la participació, va permetre abordar diferents temes com la democratització de la cultura, la seva mercantilització o el seu sentit comunitari. Partint de la premissa que la cultura i l’accés a la cultura no és neutral, sinó que està travessat per les condicions socials, el debat va arrencar reflexionant sobre el sentit participatiu i l’accessibilitat de les arts de carrer.

Arts de carrer i participació

Anna Giribet va iniciar la conversa ratificant el potencial que tenen les arts de carrer a l’hora d’implicar la ciutadania en els processos de creació. Aquesta implicació, però, no només hauria d’estar enfocada en el moment de l’actuació, sinó també en tot el procés previ, perquè significaria que els artistes i els veïns d’un poble han conviscut i assajat conjuntament, va afirmar Giribet.

Enric Blasi, en la seva primera intervenció, va posar d’exemple el Festival Enre9 que coordinen des de La Baldufa. Va afirmar que festivals com aquests assenyalen que “el teatre del futur serà comunitari o no serà” perquè canvien les formes de participació i de representació que estem acostumats. Paral·lelament, va ressaltar la importància que en el teatre comunitari hi tenen les comunitats múltiples i variades que hi ha als pobles i ciutats. Unes comunitats que difícilment són representades en els equipaments culturals, i mostra d’això és que tampoc hi són entre el públic. El fet que el Festival Enre9 s’organitzi al barri de la Mariola de Lleida, on hi ha realitats socioeconòmiques molt diverses, és un pas important per canviar aquestes dinàmiques. “Cal que el teatre comunitari també vagi acompanyat de la diversitat de col·lectius que el fan, és per això que en la segona edició del festival hi vam programar la companyia de circ Colokolo del Marroc”, va detallar Blasi.

Per la seva banda, Natàlia Lloreta va apuntar com “les arts de carrer són una gran porta d’entrada a la cultura perquè no has d’entrar a cap teatre ni a cap espai d’exposicions, sinó que senzillament te la trobes i per força hi tens una interacció. Penso que les arts de carrer són un primer pas per afavorir un accés col·lectiu a la cultura i més per aquelles persones que no tenen les condicions per accedir-hi.”

En el seu torn, Ferran Orobitg va apuntar que si parlem d’arts de carrer, la paraula clau és el carrer i especialment en tornar a utilitzar el carrer. Fer un debat al carrer o organitzar assajos oberts al carrer és una oportunitat per recollir tot el potencial que tenen els carrers. Per altra banda, també va ressaltar que el teatre comunitari permet explicar les històries dels altres, deixant de banda l’ego de l’artista, i d’aquesta manera es poden crear nous interessos per apropar a gent que ara mateix no assisteix al teatre.

Implicar les comunitats en la creació

A la pregunta de com podem implicar les comunitats en la creació, Orobitg va explicar la manera de funcionar de forma comunitària de companyies com Nuovo Cinema Neo Cinetico. Un projecte que té molt en compte el treball amb el territori i amb el fet d’immergir-se i de viure al lloc on es produirà la recerca. Aquests són projectes costosos a nivell de diners i temps, però suposen models inspiradors a l’hora de vincular les comunitats i el territori. Un altre exemple és el projecte Senda impulsat per l’Associació de professionals d’Arts de Carrer d’àmbit estatal (PATEA). En aquest cas, el projecte consisteix en què companyies d’arts escèniques vagin en poblacions rurals a actuar i a conviure amb la gent del poble durant un cap de setmana. Paral·lelament també s’organitzen xerrades i tallers. Amb aquests exemples Orobitg va mostrar com “hem de treure la part de productivitat de la cultura. Les arts de carrer permeten desmarcar-se només de la representació teatral pura i dura.”

Per la seva banda, Giribet va assenyalar “que fa anys que estem fent les coses malament, perquè si no fos així, entre el públic i els ponents hi hauria més varietat. Quan parlem de democràcia cultural també hauríem de tenir en compte quines històries expliquem. Realment captem els interessos de les comunitats que ens envolten? La resposta la tindríem si els hi preguntéssim directament a aquestes comunitats.”

Lloreta també va seguir amb aquesta reflexió i va explicar que “quan es va popularitzar el teatre comunitari fa una dècada, al principi hi havia una concepció molt utilitarista dels col·lectius, considerant que s’havia d’anar a buscar a persones amb diversitat funcional o dones immigrades per fer una obra. Les convocaven en un assaig, els hi explicaven una història que venia definida des de dalt, feien uns dies de treball comunitari i l’obra i ja està. La cultura ha de ser permeable i crear pòsit”, va concloure.

Blasi va acabar la seva intervenció en aquest bloc posant d’exemple l’espectacle de Chicharrón dedicat a la fusió del circ i el flamenc. “Aquest espectacle va venir a actuar al barri de la Mariola, el barri on hi ha més concentració de gitanos en nivell percentual. Tota la setmana va estar fent un taller amb els nens i nenes gitanos del barri. El dia de l’espectacle va omplir el passi, va ser emocionant”

Producció cultural i mercantilització

Al voltant de com afecta la lògica productivista a l’hora de crear i programar espectacles, Blasi va afirmar que “soc plenament conscient que formo part d’un model capitalista, però tothom forma part d’aquest model. Jo em sento atacat, per exemple, quan es diu o es pensa que tota la culpa del capitalisme la tenim els artistes perquè mercantilitzem la cultura. Els artistes no som ni més ni menys. Tots formem part d’un model capitalista i entre tots l’hem de fer caure.”

Per la seva banda, Orobitg va apuntar com el model de producció cultural es fomenta des del moment que les subvencions es dissenyen per produir un espectacle nou cada any. Per altra banda, també va explicar el cas de la seva companyia i el procés d’internacionalització i des-intercionalització que han viscut. “Durant un temps el 70% dels nostres espectacles els fèiem fora de Catalunya, anàvem d’un lloc a un altre sense parar. A la zona de Lleida, per exemple, podíem arribar a fer només un bolo en tot l’any. Per això dèiem que ens volíem des-intercionalitzar, perquè no trobàvem sostenible aquest model.”

Des de la direcció de FiraTàrrega, Lloreta va manifestar que no hem d’oblidar que FiraTàrrega és un mercat d’arts escèniques des del seu inici l’any 1981. “El fet que aquí s’hi vinguin a comprar i a vendre espectacles no ens ha de fer dolents, és el sistema capitalista que vivim. En els darrers anys hem intentat introduir propostes inclusives i participatives, és aquí on els programadors venen a comprar un model, no venen a comprar l’obra. Venen a inspirar-se per duplicar o replicar un model.”

Giribet va considerar que a banda de tenir la funció principal d’exhibir i relacionar els programadors i els professionals, FiraTàrrega també impulsa des de fa deu anys el programa de suport a la creació Territori Creatiu. “Per nosaltres és important que a banda de l’exhibició també es pugui acompanyar els artistes en la creació. Hi ha programes com Hivernem que ofereixen temps i espai per pensar i desenvolupar projectes. Aquests programes són una nova manera de treballar, més allunyats de la lògica productivista.”

Lloreta va tornar a intervenir per incidir en aquesta visió dels programes d’acompanyament. Va ser il·lustrativa quan va dir que “sobre la democràcia cultural s’ha passat per diversos paradigmes: primer es parlava de tenir accés a la cultura, després d’incentivar que la ciutadania sigui la que faci cultura, però això no vol dir que tota aquesta cultura s’hagi de professionalitzar.” Lloreta va defensar que en la vessant comunitària de la cultura hi ha part molt important que no s’ha de professionalitzar, “no ha de passar tot per fer diners, sinó per tenir una experiència transformadora.”

Seguint aquesta línia Blasi va comentar el cas de les comunitats d’aprenentatge en l’àmbit educatiu. “Les comunitats d’aprenentatge són models educatius que hi ha una figura especialista i una comunitat que participa d’aquest procés d’aprenentatge. Crec que això és extensible a la cultura, on hi pot haver-hi la figura d’un professional, però també d’una comunitat que aporti els seus coneixements, un model de co-creació.”

Els reptes de les arts de carrer

El debat va acabar reflexionant sobre quins són els reptes actuals de les arts de carrer. Blasi va exposar que un repte és que la part de creació i exhibició siguin més representatives de la realitat social del país, “cal que les arts de carrer mostrin més realitats diferents i contribuir a diversificar el públic.” Per la seva banda, Giribet va mostrar la seva preocupació pel buit de transmissió de coneixement en les arts de carrer. “Generalment, les arts de carrer s’expliquen poc en els espais de formació reglats, existeix un coneixement que no té espai per transmetre’s.” Lloreta va apuntar com la defensa de la llibertat creativa és important per afrontar els reptes actuals en els possibles atacs de censura. Finalment, Orobitg va parlar del repte d’habitar el carrer, va acabar dient que cal “deixar de parlar d’espai públic i tornar a parlar de carrer.”