La conversa KULT “Cultura, classe i política” va abordar la relació que mantenen aquests tres conceptes partint de la base que la cultura ha funcionat històricament com un marcador i una expressió de classe. La conversa també tenia per objectiu evidenciar com el caràcter polític de la cultura ha permès representar lluites i conflictes socials. En el debat hi van participar Antonio Gómez, professor de filosofia a la Universitat de Barcelona i Daniel Gasol, artista visual antidisciplinar. La conversa va estar moderada per Laia Mauri, comunicadora política i cultural, que va obrir el debat ressaltant com la cultura és tot allò que explica i passa a les comunitats, sent la classe un element clau a l’hora d’estructurar-les. 

Cultura i classe 

Antonio Gómez va iniciar la conversa abordant com entendre la relació entre la cultura i la classe, tot ressaltant el paper privilegiat que té la cultura en qualsevol projecte polític emancipador. “La cultura sempre mostra una manera d’experimentar i viure la classe. És un error que en la relació entre cultura i classe s’entengui que la cultura és una realitat secundària”, va assegurar. Tot seguit va donar a entendre que les idees i les creences en tant que expressions culturals també tenen una realitat material pròpia perquè indueixen a l’acció. Va exemplificar-ho fent referència a Georges Sorel, filòsof i sindicalista, quan parlava de la tasca que tenia el mite de la vaga general revolucionària a l’hora d’invocar la protesta. En aquest sentit, l’imaginari de la vaga obrera no funciona com una entitat abstracta sinó com alguna cosa real que modela les condicions materials. Gómez va sintetitzar-ho expressant que “la cultura són tots els sediments que es generen al llarg de la història i que mostren les sinergies col·lectives que tenen lloc en conjuntures històriques determinades.” 

Per altra banda, seguint un dels plantejament del llibre Los olvidados, va apuntar com una comprensió errònia de la cultura és aquella que porta a contraposar allò material i allò cultural. “Creure que la lluita pel pa és materialista i que l’amor o la por són abstraccions és una forma d’idealisme. Creure que una lluita sindical és material i que una lluita antiracista és cultural és replicar la dicotomia cos/ànima o cultura/natura, un paradigma que està superat”, va afirmar. En aquesta direcció l’autor de Los olvidados va plantejar que darrera de la contraposició d’allò material amb allò cultural s’hi amaga una pulsió reaccionària. 

En el seu torn, Daniel Gasol va reflexionar sobre com la cultura està condicionada per la voluntat exemplificadora de les institucions culturals. “La noció que la cultura ha de ser exemplificadora parteix dels principis de la modernitat. Aquesta herència ha propiciat que les institucions culturals hagin estat espais d’anunciació i afirmació, i mai siguin espais per posar les idees en crisis”, va apuntar Gasol. El cas dels museus il·lustra de forma clara com tot allò que s’hi exposa passa a ser un art pur i legitimat. Això fa existir una jerarquia dins dels espais culturals i valida la idea que existeix una alta cultura i una baixa cultura, un centre i una perifèria cultural, va concloure. 

Tot seguit, va afegir que les institucions juntament amb el capital defineixen què és cultura i què no en relació al rèdit econòmic i simbòlic que se’n pot extreure. A més a més, el capital ha arribat a fagocitar les dissidències per incloure-les en els seus espais tot desactivant el seu potencial. Aquesta és la hipòtesi que Gasol ha desenvolupat a Art (in)útil. Sobre com el capitalisme desactiva la cultura. 

Cultura i contrahegemonia. Com exercir-les?  

En un segon torn d’intervencions al voltant del potencial emancipador i contrahegemònic de la cultura, Antonio Gómez va apuntar que si per una definició de cultura entenem la creació de sentits i la capacitat de definir la realitat, la cultura no només està al servei de l’hegemonia dominant, sinó que la cultura és allò que permet contrarestar les hegemonies. 

“Quan parlem de política hegemònica parlem de política totalitzadora, però des del punt de vista de les esquerres no es pretén ser totalitari. L’esquerra no pretén ser-ho en la mesura que vol obtenir la legitimitat perquè un projecte polític sigui capaç d’organitzar la societat.”  És per això, va afirmar Gómez, que necessita dimensions culturals contrahegemòniques. Per la seva banda, Gasol va problematitzar la idea d’accés a la cultura criticant que la noció de dret parteix de la concessió que algú atorga. “La cultura no ha de venir concedida per ningú. La democràcia influïda pel capitalisme ha substituït la idea de necessitat per la noció de dret. Es planteja que són sinònims, però no ho són. El dret sempre és servicial en el sentit que es considera que algú l’ha de concedir”, va afirmar. 

Tornant al component de classe, Gómez va recalcar com la història de les lluites obreres és, en part, la lluita per no acceptar com a donada la cultura que es suposa inherent a la posició social. “Creure que l’únic horitzó que té la classe treballadora és la lluita per la materialitat i que qualsevol vel·leïtat cultural és una forma de desclassament pot ser una visió reduccionista i reaccionària.” Per exemplificar-ho va comentar la pel·lícula Billy Eliot. La pel·lícula situa en el context de les vagues mineres del 1984 i 1985 a Anglaterra la història d’un fill de la classe treballadora que vol dedicar-se a la dansa. La pel·lícula contraposa a nivell narratiu i visual la duresa del món obrer amb el refinament del món de la dansa. La crítica que Gómez va fer a la pel·lícula parteix del fet que es dona a entendre que la forma d’accedir a la cultura passa per un desclassament individual i una traïció a la classe. Laia Mauri també va intervenir reflexionant com “sempre que es parla d’accés a la cultura en relació a la classe es fa des del punt de vista de l’espectador o consumidor i no com a creador. És per això que és tan estesa la idea que si provens de barris obrers i vols prosperar i consumir cultura has d’abandonar el barri”, va assegurar. 

Gasol va assenyalar que plantejar l’accés a la cultura com un fet lliure i sense conflicte és una ficció. Va insistir com existeix un condicionament de classe pel fet que la cultura sempre busca generar un rèdit econòmic des del punt de vista hegemònic. Gasol sempre ha evocat per canviar el paradigma al voltant de com es genera i s’exerceix la cultura. “Si la classe treballadora ha d’esperar tenir el temps i els diners per generar cultura, segurament no els tindrà mai.” Per això va plantejar actuar des d’una lògica apropiacionista del temps productiu per també dedicar-lo a generar cultura. 

Seguint aquesta idea, Gómez va fer referència al llibre La nit dels proletaris de Jacques Rancière en què fa una genealogia de les vagues obreres del segle XIX. El filòsof explica aquelles vagues que els obrers feien de nit. Els obrers capgiraven l’esquema de l’ordre establert que atorga al dia el temps productiu i a la nit el temps de descans. En aquestes nits proletàries els obrers no descansaven, sinó que es dedicaven a escriure diaris, manifestos i poemes en el temps robat pel capitalisme.