- Mala fe
I, malgrat tot, escriuen. Els col·lectius «equivocats» (per raó de sexe, color o classe) de vegades treballen, s’escapoleixen, suen, passen d’amagatotis i tenen la gosadia de saltar-se totes les prohibicions informals per crear alguna cosa que té el valor «correcte», és a dir, una obra d’art.
Així que les prohibicions formals deixen de funcionar, què es pot fer per enterrar l’art, per justificar que no és bo, per ignorar-lo, degradar-lo i, ras i curt, fer-lo desaparèixer?
Siguin quines siguin aquestes tàctiques, tindran una cosa en comú: seran, lògicament, fal·làcies. I la seva falsedat —de fet, sovint, la seva completa idiotesa— ens porta a un problema encara més gran a l’hora de parlar-ne: com se les pot creure, la gent, aquestes coses? Heus aquí el punt de vista d’Abraham Maslow:
Algú que ha estat inclòs en una categoria tendeix a mantenir-s’hi aferrissadament, perquè qualsevol comportament que contradigui la […] categoria pot ser vist com una excepció que no cal prendre’s seriosament […]. [Aquesta és] la resposta a l’etern problema que la gent cregui contínuament en falsedats fins i tot quan tenen la veritat davant dels morros.
Però com s’estableixen, aquestes categories? I fins a quin punt les persones «assenyades» poden seguir creient-hi «raonablement»? En el cas de les escriptores i altres grups «equivocats» que es dediquen a l’art, les tècniques de contenció, el menyspreu i la negació absoluta són, de vegades, tan il·lògiques (i tan esteses) que és difícil no pensar que hi ha en marxa una conspiració conscient. Com pot ser que algú argumenti d’una manera tan idiota i no se n’adoni? Tot i això, és igual de fàcil insistir que una estupidesa com aquesta deu tenir a veure amb la ignorància. Com pot ser que algú que s’adona de la seva estupidesa no s’aturi, si no per qualsevol altre motiu, per pura vergonya? I si la teoria de la conspiració conscient no serveix (tret d’algunes excepcions, en què hi ha diners pel mig), ni tampoc la de la completa ignorància, què està passant? (Hi ha una tercera teoria, en què cada suposat cas de sexisme, racisme o desavantatge de classe esdevé una qüestió d’enemistat personal aquí, o una casualitat allà o qualsevol altre motiu més enllà. Aquesta teoria és part del problema, no la seva explicació. Es limita a negar que hi hagi cap problema.)
Culpables d’una conspiració conscient? Difícilment. Els grups privilegiats, com tothom, volen pensar bé d’ells mateixos i creure que estan actuant de manera justa i generosa. La conspiració conscient o bé s’aturaria ràpidament o bé degeneraria en la mena de guerra freda desagradable i armada amb què ha de conviure Sud-àfrica. Ignorància genuïna? Certament, de vegades és així. Però en parlar de sexisme o de racisme, hem de distingir entre els pecats que els misògins actius i els fanàtics cometen conscientment i els pecats per omissió vagues, poc conscients, de la gent normal, decent, fins i tot de bon cor, en el context d’un sexisme i un racisme institucionalitzats que fa que cometre’ls sigui molt fàcil.
No sé si mencionar aquesta dimensió social del sexisme, el racisme i la classe, ja que pot ser utilitzada com a vàlvula d’escapament per aquells que estan massa cansats, massa enfadats, massa desbordats o massa acomodats per voler canviar. Però és cert que, tot i que les persones són responsables de les seves accions, no ho són del context social en què han d’actuar ni dels recursos que se’ls ofereixen. Hem d’acceptar, a la força, que gran part de la nostra cultura ja ens ve donada; no tenim prou temps ni energia per fer-ho d’una altra manera. Tot i això, els resultats d’aquest no pensar poden ser espantosos. Al nivell de l’alta cultura de què s’ocupa aquest llibre, és probable que el fanatisme actiu sigui poc freqüent. A més, gairebé mai és necessari, perquè el context social és lluny de ser neutre. Per actuar d’una manera que sigui, alhora, sexista i racista i poder mantenir el privilegi de classe, només cal comportar-se com marca el costum, de manera normal, fins i tot educada.
Tanmateix, dubto que ningú que es comporti d’aquesta manera no sigui conscient que alguna cosa no va bé. Prendre decisions sense permetre’s a un mateix adonar-se que les està prenent, sentir, vagament, que gaudim d’avantatges sense intentar ser conscients de quins són (i de qui no en gaudeix), acceptar creences perquè són habituals i còmodes, fer-nos un relat a mida per complaure’ns del nostre comportament tradicional com si fos un comportament moral, saber que no sabem, preferir no saber, defensar el nostre estatus com si el tinguéssim clar, amb una passió mig sincera i mig egoista com a «objectivitat»… Aquesta gran i embrollada àrea de la ingenuïtat humana és el que Jean Paul Sartre anomenava mala fe. Quan es posen de manifest, les tàctiques que s’utilitzen per mantenir la mala fe ens semblen moralment atroces i horriblement estúpides. Això passa perquè són moralment atroces i horriblement estúpides. Però això només passa quan les exposem, és a dir, quan en som conscients. D’aquí l’esforç de molts per fer justament això: oh, glotolog!
Un llibre de Raig Verd | Ves a la fitxa del llibre