Com a activista de llarga trajectòria i com a vocalista principal del grup de hip-hop The Coup, Boots Riley no és cap profà en l’art polític. Sorry to Bother You és la seva primera incursió al món del cinema.

La pel·lícula, escrita i dirigida pel mateix Riley, narra la història de Cassius Cash Green, un jove afroamericà que va obrint-se camí en una empresa de telemàrqueting fent servir la seva «veu blanca». Alhora que Green va escalant posicions, els seus companys, farts d’uns salaris baixos i de no rebre cap incentiu, decideixen muntar un sindicat, tota una explosió d’acció col·lectiva i organització laboral que pocs cops hem pogut veure a la pantalla gran.

Per bé que el món descrit a Sorry to Bother You és similar al món en què vivim, conté elements de realisme màgic. Al film, l’empresa Worry Free ofereix als treballadors l’oportunitat de no haver-se de preocupar mai més per quedar-se sense feina, menjar ni allotjament si signen un contracte vitalici. Després els instal·len en una presó i els fan treballar sense cap mena de retribució econòmica. Els esclavitzen, en poques paraules. Com explica Riley en l’entrevista següent, aquesta distorsió de la realitat mostra «fins a quin punt estem disposats a acceptar qualsevol cosa si ens la presenten com cal i si pensem que no tenim res a fer-hi».

Sorry to Bother You no és només una pel·lícula entretinguda i al·lucinant; és també una de les millors pel·lícules anticapitalistes que s’han fet en els últims temps. És una de les poquíssimes pel·lícules en què es descriuen a fons lluites laborals col·lectives. I no es limita a ensenyar-nos el que podem arribar a acceptar si pensem que no hi ha res a fer, sinó que ens mostra justament el que podem arribar a fer per combatre l’explotació capitalista.

Jacobin va conversar amb Riley abans d’una projecció de Sorry to Bother You a Washington D. C. sobre la seva aclamada pel·lícula, sobre el paper de l’art en les lluites anticapitalistes i sobre quina mena d’acció política demana el moment actual. L’entrevista l’hem resumida i editada per fer-la més llegidora.

En totes les entrevistes que t’han fet has dit sense embuts que ets comunista. Quan Amy Goodman, de Democracy Now!, va definir-te com a «anticapitalista» tu vas aclarir que eres comunista. Què vols dir quan dius que ets comunista, i en què es diferencia això de l’anticapitalisme normal i corrent?

El cas és que no són conceptes diferents. La majoria de gent que seriosament s’autoanomena anticapitalista sol ser anarquista d’alguna mena o alguna cosa de l’estil. Tinc la sensació que molts dels anarquistes que es fan dir anticapitalistes també es podrien considerar anarquistes socials o anarcosindicalistes. Quan parles amb ells veus que en realitat el món que volen crear [és un món comunista].

I com és aquest món, però?

Aquest món, com jo l’entenc, és un món en què la gent controla democràticament la riquesa que genera amb el seu treball. I això què vol dir? Que és una societat democràtica en el sentit que les coses es voten? Que hi ha assemblees? Aquestes són qüestions que s’aniran veient sobre la marxa.

Dic «comunista» perquè en realitat és d’això del que parlen. De fet, si de vegades la gent s’autoanomena anarquista és perquè l’anticomunisme han calat molt. Molta gent llegirà això i dirà que no és cert, però és com dir «Jo no formo part dels errors que s’han comès en el passat», quan el cas és que sí, que tots formem part dels errors que s’han comès en el passat.

Tant si et consideres hereu d’aquesta tradició com si no, el fet és que en formes part. Aquestes coses s’han de tenir en compte. És per això que dic «comunista», perquè el món que fins i tot els anarquistes diuen que volen crear és comunista.

Sorry to Bother You és una proposta descaradament radical i anticapitalista. Alhora, però, ha estat molt ben rebuda per la crítica d’arreu i ha rebut elogis fins i tot de fonts tan improbables com Politico, que l’ha considerat «la sàtira política més aguda del 2018». T’ha sorprès aquesta reacció?

El que m’ha sorprès és la quantitat de publicitat que està rebent. El sentiment que genera no m’ha sobtat, però sí que no m’esperava que tingués aquesta dimensió.

Deixant de banda la crítica, quina acollida creus que ha tingut el film entre el públic general?

Doncs com que he estat molt posat en la promoció, he parat molt per les xarxes socials. No només faig tuits, també llegeixo; potser de manera obsessiva, però per mi és part de l’experiència. També dec haver projectat públicament la pel·lícula uns quaranta-cinc cops. Per tot això em puc fer una idea de per on va la cosa.

Jo diria que entre el 85 i el 90 % de la gent els ha agradat molt o els ha encantat, o potser a un 80 % els ha encantat i a un 10 % els ha agradat molt. Pot ser que hi hagin trobat defectes, però és que digue’m, si no, una pel·lícula en què no hagis trobat cap pega.

Creus que hi veuen reflectits aspectes de la seva vida?

Sí. En el món del cinema s’ha eliminat tota referència a la rebel·lió. Se suposa que hem de mostrar representacions de la vida, i tant si els protagonistes hi estan d’acord com si no ho estan, la rebel·lió hi és, existeix. Doncs no, s’elimina i en el seu lloc hi posen coses mundanes que realment no formen part del nostre món, com ara cites romàntiques per fer un cafè al migdia.

Després hi ha un grup de gent, un 10 %, que no els ha agradat [la pel·lícula]. Però aquest és el tema: no és que no els agradi pel contingut polític, sinó pel gir argumental.

Segur que en aquest 10 % potser n’hi ha que diuen que no els agrada gens perquè políticament hi estan en contra, però dubto que hi hagi algú que s’aixequi de la butaca dient: «Mira, jo és que no hi estic d’acord, amb això de la vaga».

Justament volia preguntar-te per la vaga. Has dit que la rebel·lió s’ha suprimit de les pel·lícules. De vegades veiem pel·lícules que són sàtires socials, però últimament n’hem vist molt poques que se centrin en conflictes laborals i treballadors que emprenguin accions conjuntes. Per què has decidit centrar-te en aquesta mena de lluites col·lectives en l’àmbit laboral?

Té a veure amb la manera en què analitzo l’origen del problema.

Què és el capitalisme? És l’explotació del treball i tot el que se’n deriva. Aquesta és l’essència del capitalisme, i és també la part que podríem controlar col·lectivament.

Sempre que s’explica la història de Cuba s’explica que Fidel va anar a Mèxic, allà es va ajuntar amb el Che i van començar a cavalcar plegats. Però abans que arribessin ja s’estaven produint vagues, ja hi havia vagues generals. La gent estava preparada. Res de tot allò no hauria estat possible només amb un exèrcit.

Què ho fa que les vagues siguin una eina de pressió tan potent?

Que s’apliquen allà on es genera la riquesa. I, de fet, no són una eina de pressió i prou. Són d’aquelles accions que ensenyen a la gent, tant a la que hi participa com a la que s’ho mira des de fora, com funciona el capitalisme. I encara que tinguin un punt d’espectacle, és un espectacle molt més clar que el que suposa sortir al carrer i entonar un simple «Està tot fatal», o un «Estem contra tal cosa». És un espectacle que instrueix. I també és un espectacle que té el potencial d’exigir compromisos al poder. Pot créixer i la gent el pot fer multiplicar.

Hi ha un documental que es diu Rocking the Foundations, sobre la Federació de Treballadors de la Construcció australiana a la dècada del 1970. Quan es va crear el sindicat, als anys cinquanta, el portava un grup de mafiosos que treballaven amb els amos. Al final van aconseguir fer fora la màfia, i als seixanta va convertir-se en un sindicat molt militant. No necessàriament radical, però sí militant. Feien abaixar persianes. Podien aconseguir el que volien.

Contingut de Catarsi Magazín | Llegeix l’entrevista sencera