El podcast sobre literatura «Quina societat narrem?» va reunir diversos perfils del circuit literari català a propòsit del projecte Som Audiovisual de La Guixeta, amb la col·laboració de Bitlab i KULT. En la conversa hi van participar Aissata M’ballo, editora de Jaŋde; Irene Jaume, llibretera de La Ciutat Invisible i Núria Bendicho, escriptora. Andrea Gumes, periodista cultural i conductora de la conversa, iniciava el podcast analitzant els canvis dins del panorama literari català de l’última dècada:

“La literatura parla de nosaltres, els llibres són reflex d’allò que ens passa, que pensem, que ens envolta. Però fins ara no hi érem totes. L’univers literari ha transitat a través de la mirada d’uns i les històries d’altres, en un ambient elitista i resclosit, de mirada curta i privilegis forts. 

L’univers literari català, ara farà ja uns anys, ha començat a obrir finestres. Entren aires nous, potser no estaríem parlant d’un canvi radical pel que fa a l’oxigenació de l’ambient, però sí una obertura gradual a noves subjectivitats que fins ara no havien estat representades, tan dins la narrativa com l’assaig. [Incís, no pas perquè no volguessin entrar-hi, sinó perquè aquestes finestres eren de doble vidre i tancament per dins. Que encara ara semblarà que ens estem despertant tard, quan en realitat aquestes històries porten bategant dins el cos i cap de moltes, impacients per sortir en forma de pàgines, des de fa molt de temps].

Són molts els agents que han format part d’aquest abordatge dins les lletres catalanes. En pocs anys hem passat de tenir una lleixa a les llibreries sota el títol “Feministes enfadades” a que les dones ocupin espais, rànquings, premis i converses. Encara hi ha qui intenta agrupar-ho sota una única etiqueta, com a part d’un tot, com a part d’un res. 

I tot això, com deia, per la insistència, hores i cos posat de moltes. Diversitat en l’autoria dels llibres, però també l’aparició d’editorials independents que han contribuït a augmentar la bibliodiversitat, així com les llibreries independents i l’entusiasme de les llibreteres que també han jugat un paper rellevant per destacar aquestes tendències. En tot aquest circuit també han tingut un paper rellevant les xarxes socials i l’audiovisual donant a conèixer aquestes obres. 

I, sobretot, la resposta de qui està a l’altra banda, d’aquelles que amb la compra de llibres, la cerca a biblioteques, els clubs de lectura, i les hores dedicades a llegir confirmen que trobaven a faltar aquestes històries, que en el jo de les autores han començat a veure-s’hi reflectides.

La pregunta, el punt de partida, és: quina societat narrem? Quina influència tenen aquests nous subjectes representats a l’hora de crear referents? Quins són els circuits que actualment ocupa la literatura?“

El panorama literari català: autores, editorials i llibreries

Andrea Gumes feia el símil que en els últims anys “sembla que està entrant aire fresc” en el panorama literari català i preguntava com havíem de radiografiar aquest moment. Aissata M’ballo entenia que a dia d’avui podem parlar d’una petita escletxa que s’està fent gran a l’hora d’incorporar obres crítiques. “Estem en un bon moment en la mesura que el públic lector català està sensibilitzat amb moltes causes socials i és receptiu a aquestes obres, però tampoc estem en el context ideal”, afirmava M’ballo. Irene Jaume compartia la mateixa visió, però sent conscient que molt sovint les veus que provenen dels marges acaben publicant en editorials petites i independents, amb menys incidència i visibilitat. Núria Bendicho afegia que si pensem en quina literatura es publica encara hi ha pocs autors que parlen de qüestions de classe o són d’origen migrant. Tot i això, destacava iniciatives com l’editorial Jaŋde o L’Agulla Daurada, que han explorat diverses realitats i narratives a l’hora de repensar el món. Segons Bendicho, els intents de narrar la realitat des d’altres perspectives sovint queden exclosos perquè no hi ha un gust estètic consolidat per aquest tipus de literatura. En aquest sentit, apuntava que encara estem condicionats per una concepció de la gran literatura fortament vinculada al gust cultural d’una classe mitjana-alta occidental.

En concret, l’editorial Jaŋde ve a corregir la manca de representació d’aquestes altres realitats i subjectes a l’hora de narrar el món. M’ballo explicava que l’origen del projecte es remunta a una experiència personal viscuda als 23 anys, quan va adonar-se que mai s’havia sentit representada per la coberta d’un llibre. Juntament amb Diana Rahmouni, també sòcia impulsora de l’editorial, M’ballo destacava com “vam veure que hi havia editorials independents que estaven publicant autors que es troben als marges, però no hi havia cap projecte editorial que tingués en el seu centre l’estratègia de millorar la visibilitat i la representació de les comunitats racialitzades a Catalunya.” Per la seva banda, Irene Jaume va fer referència als canvis en el context editorial que han viscut des de La Ciutat Invisible des del seu naixement el 2005. “Inicialment, La Ciutat Invisible va néixer com una llibreria independent especialitzada en no-ficció i assaig crític i polític. Durant aquests anys hem vist una proliferació d’editorials independents molt positiva, que han sacsejat un sector que, segons com, podia semblar estancat”, va apuntar.

Núria Bendicho, com a lectora i escriptora, va reflexionar sobre els canvis en el panorama literari a partir de la seva experiència amb la publicació de la seva primera novel·la, Terres mortes (2021). Va explicar com va viure un cert encasellament, ja que molts mitjans de comunicació van agrupar els autors emergents sota l’etiqueta de literatura de joves. “Érem autors completament diferents entre nosaltres. Alguns compartíem referents perquè, per sort, es tradueix molta literatura al català. Ara tenim accés a grans obres universals que abans no existien o que estaven mal traduïdes, perquè la finalitat no era garantir-ne la qualitat, sinó simplement fer-les accessibles en català. Per molt que els mitjans de comunicació ens presentessin així, no formàvem part de cap moviment”, va comentar. A més de l’etiqueta de literatura de joves, l’altra gran classificació que van utilitzar per la seva obra va ser la de literatura rural. “Em relacionaven amb la Carlota Gurt, l’Irene Solà o l’Eva Baltasar pel simple fet que les nostres novel·les s’ambientaven fora de les grans ciutats. Si analitzes totes aquestes novel·les, però, la relació que mantenim amb el món rural és molt diferent entre sí”, va destacar.  

Literatura crítica i política

Gumes reprenia el fil de la conversa per entrar a preguntar què és la literatura crítica i política. M’ballo la va definir com “aquella literatura que intenta donar al lector una visió diferent per interpretar la realitat. Poder analizar el món que t’envolta amb uns altres ulls a través d’eines per tenir sentit crític.” Aquesta definició del concepte, però, pot canviar segons els usos que aquesta tingui. En aquest sentit, Irene Jaume es va qüestionar què passa quan un gran grup editorial, amb interessos purament comercials, publica títols de literatura crítica. Per això, va remarcar que aquest tipus de literatura no només depèn del contingut de les obres, sinó també de qui les publica. Des de La Ciutat Invisible, vinculen l’esperit crític de la literatura principalment al diàleg que els llibres poden establir entre ells, contribuint així a enriquir un panorama de veus crítiques amb el sistema.

Segons Bendicho, la tendència comercial de la literatura crítica està relacionada amb un intent del capital d’apropiar-se de l’auge de qualsevol corrent polític per convertir-lo en rendible. “El fet que entenguem que la literatura política ha de generar un diàleg posa en joc una cosa molt important: la consciència del lector davant de la literatura. Jo entenc que la literatura política ha de generar subjectes crítics. Per tant, no tota la literatura que parla de temes polititzables és literatura política, però sí que tota la literatura és polititzable, perquè se li pot fer un discurs polític”, va apuntar Bendicho.

El paper de les editorials i les biblioteques

En relació amb el panorama editorial, la conversa també va plantejar algunes preguntes sobre la possible saturació del sector: Es publica massa? Hi ha prou lectors per tants llibres? Inicialment, les editores de Jaŋde es van preguntar quin sentit tenia fer una nova editorial davant aquesta possible saturació. Des de Jaŋde, però, van invertir la pregunta: Qui està realment saturant el mercat? “No són les editorials cooperatives i independents com nosaltres, sinó els grans grups editorials”, van concloure. Aquesta reflexió va reafirmar-les en la seva decisió de ser-hi i de mantenir un projecte coherent. M’ballo també va exposar la dificultat de les persones d’origen migrant per accedir al sector editorial. “El món editorial està molt professionalitzat, és blanc i privilegiat. Accedir a l’edició sovint implica fer-ho a través d’estudis de màsters. Així que en aquest entorn pren una decisió política impulsar una editorial que tingui en el seu centre les veus racialitzades.”

Bendicho també va parlar de la responsabilitat de les editorials a l’hora de difondre la literatura crítica i de posar en circulació unes determinades obres dins d’una literatura, ja sigui en el cas de les traduccions o les obres originals. “Aquesta responsabilitat també és similar amb el cas de les biblioteques per difondre aquesta literatura crítica. A priori, la funció de les biblioteques hauria de ser educativa per fomentar el gust lector. A la realitat, la pressió del món editorial també és a les biblioteques. Sovint es sotmet la voluntat lectora quantitativa -l’obra més demanada- a la funció de tenir obres que generin lectors crítics. D’aquesta manera, no s’entén la literatura com un mitjà de coneixement, sinó com a pur entreteniment. La tasca que els pertoca a les editorials i biblioteques no és simplement la de trobar els seus lectors, sinó la de generar-los”, va assenyalar Bendicho.

Imaginació i representació

L’última qüestió que es va tractar a la tertúlia va girar al voltant de la representació de la literatura i la figura de l’escriptora. Tal com va assenyalar Irene Jaume, existeix un imaginari masclista que nega la imaginació de les dones a l’hora d’escriure. Aquest estereotip considera que tota la literatura de dones és autoficció, perquè pressuposa que les dones no poden escriure d’allò que no han viscut. A més d’aquest prejudici, també s’hi afegeix l’exigència que la figura de l’escriptora esdevingui una figura pública i ofereixi un relat sobre la seva obra, sovint vinculat a qüestions extra-literàries. Bendicho va admetre aquesta pressió amb la publicació de la seva primera novel·la: “Ara mateix publiques un llibre i tothom espera que parlis de tu. Per mi, la novel·la ja parla per ella mateixa.”

A més a més, en el seu cas es va considerar que, pel contingut de la novel·la, no encaixava amb el que es pressuposa que és la literatura de dones. “A mi em deien que feia literatura d’home”, va explicar Bendicho, reforçant una vegada més l’estereotip sobre el que poden escriure els homes i les dones. Es pressuposava que una novel·la ambientada en el món rural, turbulenta i cruel, no corresponia als estereotips femenins. Bendicho també va compartir el xoc que va sentir en convertir-se en una figura pública. “Per mi la literatura era una cosa romàntica, en què l’exercici d’escriure requeria soledat. L’exigència de promoció és ingent per la por de les editorials a no ser llegida.” Per contra, Bendicho va reivindicar que la creació és un procés que requereix molt temps, molta soledat i molt poca distracció. Per últim, l’autora va criticar la idea d’exposició que viuen les escriptores, una pressió que s’ha anat estenent a la resta de professions del llibre, com en el cas d’editores o llibreteres.

Enllaç al podcast: https://laguixeta.cat/video/quina-societat-narrem/