KULT necessita 2.000 sòcies per a seguir creixent

Ja som 1.400!

100 anys d’un debat encara obert

Avançament editorial del llibre '100 anys de marxisme i qüestió nacional als Països Catalans' (Tigre de Paper)

Xavier Milian

Comparteix

Compartició en twitter
Compartició en telegram
Compartició en whatsapp

100 anys d’un debat encara obert

Avançament editorial del llibre '100 anys de marxisme i qüestió nacional als Països Catalans' (Tigre de Paper)

Xavier Milian

L’any 1910 Gabriel Alomar fou qui obrí la caixa dels trons: «El fracàs de la nostra esquerra catalana és haver obrat sempre com a partit de centre». Després del fracàs de la Solidaritat Catalana i de la Setmana Gloriosa del 1909, havia arribat el moment de «donar caràcter afirmatiu, orgànic, sistemàtic, conscient, a l’obrerisme català; convertir, en un mot, l’anarquisme malèfic en socialisme potent, seriós, constructor; improvisant a Catalunya una forma, europea i catalana a un temps, del gran socialisme internacional».

Entre 1910 i 1923, es produïren importants debats per unir els dos projectes polítics més avançats d’aquella època: el catalanisme, en aquells moments sota l’hegemonia de la Lliga Regionalista, i l’obrerisme, dirigida per la recent fundada CNT. Els sectors més progressistes del republicanisme intentaren arrelar entre la classe obrera. Francesc Layret deia l’any 1911: «Que no es vingui a dir més en la nostra Barcelona que per ser catalanista no es pot anar amb treballadors», xocant així amb Rovira i Virgili, del sector més liberal que li etzibava: «La intensificació de la nostra acció nacionalista la creiem avui més necessària que mai». Encara, Layret li responia: «Per això jo deia que havíem d’accentuar el republicanisme, perquè és el que ens dóna caràcter d’esquerra, ja que el caràcter de catalanitat crec que l’hem de tenir comú amb tots els partits catalans».

Des de les files de la Unió Catalanista, davant d’una cada cop més conservadora Lliga Regionalista i de la desorientació de l’esquerra que s’evidencià amb el Pacte de Sant Gervasi del 1914, Martí i Julià, intentà també, amb Serra i Moret com a mà dreta, de propiciar un gir cap al socialisme: «Jo no seria nacionalista si aquest moviment no fos revolucionari» deia l’any 1912 al periòdic republicà El Poble Català.

També dins la Federació Catalana del PSOE arribava el debat. El primer en obrir la dialèctica fou un jove vendrellenc anomenat Andreu Nin: «Nacionalisme i socialisme són dos termes antitètics aparentment, però la finalitat dels quals es confon i es complementa recíprocament, existint entre ambdós una íntima i indestructible connexió», el qual fou contestat per Fabra i Ribas afirmant que és «un problema que no existeix per als socialistes». Fabra i Ribas, junt amb Comaposada i Pla i Armengol, protagonitzarien el «Debat de 23» enfrontant-se amb Serra i Moret, Campalans… que acabaria, finalment, amb la creació de la Unió Socialista de Catalunya just aquell mateix any.

I, encara caldria sumar aquí, a partir de la influència de la Revolució russa del 1917, el sector de la CNT que impulsà els Comitès Sindicalistes Revolucionaris, que acabarien impulsant el PCE, per a l’any 1930, trencar amb aquest i crear el Bloc Obrer i Camperol, junt amb el Partit Comunista Català impulsat per Arquer, Bernadó i Colomer l’any 1928. Maurín, poc mesos abans del cop d’Estat de Primo de Rivera, anunciava profèticament: «Catalunya sospira per la seva independència […] o som nosaltres els que fem la revolució, o els d’enfront imposaran una dictadura implacable sobre tots nosaltres».

Efectivament, durant la dictadura de Primo de Rivera, el catalanisme i el socialisme es radicalitzaran, aconseguint a la dècada dels 30 que el socialisme es desempallegui del republicanisme, excepte en el cas de la USC que no ho farà fins a la creació del PSUC, i Joaquim Maurín ,adaptant la tesi d’Alomar i sumant-hi l’anàlisi de Lenin, plantegi l’any 31 la teoria de les etapes de la qüestió nacional: la primera sota l’hegemonia de la burgesia de la Lliga, la segona a mans del republicanisme i la tercera a mans dels obrers, els quals «impulsarem la revolució per entrar ràpidament en aquesta tercera etapa que serà la decisiva. Els obrers donaran la llibertat a Catalunya i a la resta de nacionalitats. Siguem el gran moviment d’alliberament».

El període de llibertats viscut durant la II República espanyola, també facilitarà que comenci a articular-se un discurs similar a les Illes i al País Valencià, que viurà els seus moments més tensos en els diferents intents de constituir governs autònoms com el del Principat. Una situació, que encara es viurà amb major intensitat arran de la Guerra Civil espanyola, especialment al Principat, on arran de la Revolució del 19 de juliol del 36, un Andreu Nin ja madur, dirà que: «El problema de Catalunya avui està resolt, i està resolt, no per la petita burgesia, sinó per la classe treballadora, que s’organitza a Catalunya i tira al dret i que en realitat obra com un Estat amb plena autonomia».

La derrota davant del feixisme, provocarà la completa desarticulació de les incipients forces catalanistes i socialistes que havien començat a arrelar al País Valencià i a les Illes, però en canvi a l’exili, s’iniciarà un tens debat entre els partits que havien perdut la guerra a Catalunya sobre què fer un cop els aliats haguessin eliminat el feixisme en la II Guerra Mundial. Des d’aquest moment es dibuixaran dos blocs que ja no es modificaran fins a la mort del dictador. Per una banda, aquells que consideren que un cop enderrocada la dictadura cal exercir el dret a l’autodeterminació i continuar amb el projecte revolucionari frustrat al 39, i aquells altres els majoritaris (PSUC junt amb el republicanisme) que considera que el cal és restablir l’Estatut i la Constitució republicana que foren abolits per Franco.

Un cop l’Espanya de Franco sigui reconeguda internacionalment en el nou context de la Guerra Freda, el PSUC llançarà la seva campanya per a la «reconciliació nacional» que marcarà aquest canvi de la «resistència» a l’«oposició» al franquisme. Just en aquesta conjuntura cap a la dècada dels 50, la generació de la postguerra començarà a construir la resistència a l’interior. Al mateix temps, un suecà anomenat Joan Fuster iniciarà una renaixença nacional, quan dirà sense pèls a la llengua: «Mentre el problema de València no serà considerat pels catalans estrictes com un problema llur, i com un problema rigorosament nacional –des dels punts de mira econòmic, polític i cultural–, el catalanisme no deixarà d’ésser un moviment fracassat en potència».

A partir dels 60, un cop oblidada l’autarquia i en ple procés de «desarrollismo» per integrar la dictadura política en el bloc capitalista, i sota la influència dels moviments d’alliberament nacional que s’estendran arreu del món i l’evolució ideològica del bloc socialista, des de les universitats principalment, començaran a proliferar a tots els territoris dels Països Catalans multitud de partits i grupuscles de tota tendència: maoistes, titistes, proalbanesos, trotsquistes… El debat sobre la qüestió nacional es tornarà a posar sobre la taula, entre aquells que el consideren una lluita indestriable de la qüestió de classe, aquells que defensen genèricament el dret a l’autodeterminació o la República federal espanyola, i aquells que creuen que el «nacionalisme» és un tic burgès que cal depurar. Al mateix temps, a l’altra banda de les Alberes, i sota la imponent influència de l’occità Robert Lafont, també apareixerà un independentisme d’esquerres a la Catalunya nord, amb una particular interpretació sobre la seva situació colonial respecte de París.

Fins a la mort del dictador, tot i la censura i l’obligada clandestinitat, serà el període de major producció ideològica sobre la qüestió nacional des de les múltiples posicions teòriques del marxisme. I, alhora, serà el moment culminant en que com deia Josep Ferrer l’any 1966: «Els obrers no tenen pàtria i són ells, tanmateix, l’única pàtria possible. Són ells la classe en ascens cridada a acomplir realment la nació, mitjançant la transformació de la societat nacional burgesa en societat nacional socialista». Naixia dos anys després l’esquerra independentista.

Però, en arribar la restauració borbònica i, particularment la Batalla de València, es produirà un nou bany de realitat. Els partits catalans adherits al PCE i al PSOE protagonitzaran la col·locació dels fonaments del Règim del 78, amb l’ajuda de les dretes corresponents de cada territori, mentre que aquells partits que defensaven una ruptura amb el règim i el dret a l’autodeterminació per als Països Catalans, quedaran marginats del debat polític.

Els anys 80, mentre ressonen les bombes a la casa de Joan Fuster i s’instaura l’autonomisme, i fins als anys 2000, després de la caiguda del bloc soviètic i l’anunci de la fi de la història, seran les dècades més dures de l’esquerra al conjunt de la nació. Però, alhora, això no farà decaure la producció teòrica, que en aquest nou context, mira de revisar el seu projecte i elaborar noves perspectives que permetin rellançar la lluita pel socialisme, ara sumant-hi definitivament nous moviments com el feminisme o l’ecologisme.

Tot i que s’abandoni gran part de la lluita institucional com a Catalunya Nord o al País Valencià per prioritzar la lluita de resistència cultural, fer un replegament i obrir nous fronts de lluita com al Principat, o anar diluint poc a poc el discurs socialista per no quedar exclòs en el nou règim a les Illes, el descrèdit creixent de l’exemplar «transició democràtica» espanyola i l’agreujament del centralisme jacobí espanyol i francès faran que la lluita no cessi.

Amb el fracàs de la reforma estatutària del Principat i el desgast dels governs espanyolistes i conservadors al País Valencià i a les Illes, durant la dècada passada s’iniciarà una nova etapa, que encara queda per veure com es clourà. Però això ja és material per a les historiadores del futur.

Autor: Xavi Ariza (Fotomovimiento)

El que sí que podem plantejar ja a dia d’avui, i aquest és l’objectiu de 100 anys de marxisme i qüestió nacional as Països Catalans és la necessitat de recuperar tot un segle d’idees i accions de tots aquells catalans i catalanes «d’idees més avançades», que des d’una esquerra revolucionària han intentat resoldre la qüestió nacional catalana.

I més quan ens trobem en un moment de replantejament polític, en el qual de nou, determinades forces d’esquerra continuen ridiculitzant o menystenint la qüestió nacional com un element subsidiari o de seguidisme de la dreta, per tal de tancar d’una vegada el darrer cicle de revolta que s’ha viscut amb l’1 d’Octubre al Principat i que ha tingut la seva rèplica la conjunt dels Països Catalans.

Serveixi, doncs, aquesta monumental recerca plasmada en dos volums i més de 1600 pàgines, per retre un homenatge a les 400 persones citades i als 300 partits polítics que han fet aportacions intel·lectuals de primer ordre en aquest debat. També, per continuar l’obra incompleta de Josep Benet (Graells i Pi de Cabanyes) iniciada l’any 73 amb Marxisme català i qüestió nacional catalana (1930-1936). Però, sobretot, que esdevingui una eina útil per al present i, especialment, per al futur.

Fes possible la publicació d’aquest volum, participa del Verkami!