Respondre a la qüestió de què es la cultura, en abstracte, representa un error. Ho afirmo amb contundència perquè és impossible deslligar la genealogia universalista d’aquest interrogant dels viaranys iniciats per l’antropologia colonial del segle XIX. Aquesta herència, vulguem o no, segueix entelant les nostres aproximacions a això que anomenem «cultura». Quin és el centre cultural des del que es produeix la pregunta «què es cultura»? Aquesta inquietud aparentment paradoxal ens indica que la pregunta sobre la cultura és necessàriament una pregunta sobre el poder. Per tal de ser fidels a l’atmosfera política internacional en la que ens trobem, podríem, per exemple, preguntar-nos què es la cultura des del punt de vista de l’Estat modern. Això ens obligaria a analitzar de nou quines són les nostres condicions materials i quina és la nostra situació —no com a individus, sinó com a part de comunitats vives— al si d’una societat profundament jerarquitzada.

Parlar sobre cultura és fer-ho sobre cosmovisions, sobre llenguatges, sobre formes de percebre i practicar el món dins de tradicions culturals particulars. No pot evadir-se el caràcter social i encarnat d’aquesta qüestió. Parlar sobre cultura és, per tant, parlar sobre comunitats en plural. Això ens fa parlar sobre ancestralitats, ja que tota comunitat conté una genealogia. La qual cosa ens obliga a enfrontar la reflexió sobre deshumanització, subalternitat i la forma en la qual el poder, al llarg de la història, ha posat determinades comunitats unes contres les altres. No hi ha escapatòria. Tal i com assenyalava amb anterioritat, la pregunta sobre la cultura és una pregunta sobre el poder.

La cultura és un camp de batalla

La cultura és també l’espai, el camp de batalla en el qual es produeix la disputa pel sentit comú. Disputa sense la qual tot imaginari i tota proposta política està condemnada a transitar la superfície. Cultura és l’espai o lloc des del que s’aferma la ideologia, o dins del qual s’organitza la crítica que la desemmascara; en el qual s’arrela l’estatus quo o des del que es posa en marxa la lluita d’alliberament d’un poble contra el sistema d’opressió que el constreny. Efectivament, la cultura és produïda, transformada i consumida de formes molt diferents en funció dels condicionants de classe, racials, de gènere, etc. malgrat que la globalització dels productes culturals representa un fet que trenca barreres —o, millor dit, que les sobrepassa deixant-les totalment intactes—.

La veritat és que la cultura genera comunitat, però també és cert que provoca friccions i ruptures dins d’aquesta mateixa comunitat; o que pot produir aliances insospitades entre comunitats aparentment diferents. La cultura, mitjançant la producció cultural, és una eina d’adoctrinament de masses del sistema capitalista. També genera, no obstant això, comunitats crítiques que interroguen el nostre moment històric i que elaboren respostes transformadores.

Contingut de Catarsi Magazín | Llegeix l’article sencer