KULT, comunitat de cultura radical, vam néixer per contribuir a activar els debats al voltant de la cultura. Necessitem milers d’idees brotant, creixent i sembrant dubtes. I és per això que la tardor passada vam organitzar el primer Cicle de Debats KULT al voltant de la tríada Cultura | Comunitat | Revolució. 

Estirant el fil d’aquelles converses, i a partir dels neguits i esperances que en van sorgir, prenem posició com a comunitat de cultura radical per contribuir a articular la nova cultura que volem per a la nova societat que necessitem. I per això fem públiques preocupacions que es van compartir al cicle. Però també aportem propostes i esperances per seguir avançant i prenem posició:

ENS PREOCUPA 

• Hi ha una tendència a associar la cultura a la producció cultural, i a allunyar-la de tot allò que travessa les nostres vides. Posar fronteres sobre què és i què no és cultura interessa especialment a les elits. 

• La cultura no és neutra ni deixa d’estar travessada per altres conflictes. La cultura és política i no es pot escindir de la realitat viscuda. 

• La cultura és generada i transformada en funció dels condicionants de gènere, classe, racials, etcètera. 

• Si no es parla de la classe, de qui pot generar cultura, és difícil que els fills de classe treballadora ens puguem dedicar plenament a produir-la i a crear-la. Quan tot passa per l’esfera del treball, els artistes deixen de ser lliures. 

• La cultura queda a la cua de les prioritats de les classes populars perquè primer hem de treballar (amb condicions sovint molt precàries), afrontar els preus dels lloguers i després trobar el temps per fer i gaudir la cultura. 

• El debat hegemònic sobre la cultura no contempla les condicions de vida de la majoria de la població i bascula entre el model romàntic i el paradigma fordista. El primer contempla la cultura com a productes culturals marcats per l’excepcionalitat i amb un caràcter individualista, excloent i elitista; els agents com a genis dotats d’un talent excepcional, i les institucions culturals com a catedrals del nostre temps. El segon és més democratitzador que l’anterior però igual de pervers, ja que contempla els productes culturals com a objectes de consum, els agents culturals com a productors en un sentit empresarial del terme i les institucions com a indústries culturals. 

• Hi ha una tendència des de les institucions a infantilitzar els públics a qui es dirigeix la cultura. S’oblida qui són les persones a qui s’adrecen les polítiques de promoció de cultura, les seves condicions materials i la seva posició en una societat jerarquitzada. Les pràctiques proteccionistes de les subvencions no van acompanyades d’un estudi de necessitats ni d’acompanyament a la comunitat a qui van dirigides. 

• Hi ha una barrera simbòlica d’accés a les grans institucions culturals del país i queden allunyades de la major part de la població. L’activitat dels grans equipaments culturals no té impacte en les comunitats del seu voltant.

• Hi ha el perill d’acceptar la posició paternalista de l’estat en relació amb la cultura i el perill d’estandardització i homogeneïtzació de les expressions culturals des de les institucions. 

• Hi ha un retrocés dels usos lingüístics a tots els territoris catalans. El castellà té un domini esfereïdor en la majoria de pràctiques de consum cultural i el mercat català no està preparat per competir-hi.

• El català és present en diferents àmbits de la producció cultural, però s’estan afeblint els usos populars. Cal revertir aquest afebliment de l’ús social i assegurar que tothom té accés real a espais informals per practicar la llengua. 

• La normalització lingüística va donar uns resultats desitjables a l’escola i als mitjans públics, però s’havia de revisar molt abans de l’estat en què ens trobem ara. 

• L’element territorial queda oblidat en el debat cultural, però hi ha unes dinàmiques centralitzadores que cal trencar.

• No existeix la xarxa d’intercanvi i diàleg cultural des de Perpinyà fins a Mollerussa, passant per Alacant i Mataró. Hi ha una gran desvertebració dels Països Catalans. La xarxa de casals i ateneus és de les poques estructures nacionals que tenim. 

• Tenim la necessitat de posar un adjectiu perquè la cultura hegemònica no és transformadora. Però hi ha el perill que “cultura transformadora” es converteixi en un concepte buit, en un simple eslògan. A més, no podem oblidar que la cultura no transforma la societat, sinó les persones que han de canviar la societat, per tant, ha d’acompanyar aquells moviments que són explícitament transformadors. 

• Des del que anomenem “cultura transformadora” sovint caiem en una endogàmia d’espais culturals en què tots parlem el mateix llenguatge i significants, ens tanquem i trenquem la possibilitat de jugar la pugna per transformar el terme cultural en el seu sentit més ampli. El repte no ha de ser convertir-nos en autoreferencials, sinó fer una cultura crítica i subversiva. 

PRENEM POSICIÓ

• La cultura pot ser un mitjà per assolir objectius, té capacitat per generar relació i vincle i té una capacitat d’expressar continguts. També té valor per ella mateixa en la lògica de procés, què és el que passa mentre passa un fet cultural.

• Cal donar autonomia als cossos socials i preparar les condicions de la possibilitat. No tothom ha d’anar als mateixos ni a tots els espais, però sí que ha de tenir l’oportunitat de fer-ho. Les institucions públiques han de generar les condicions de possibilitat també en l’àmbit comunitari: que puguin passar les coses, que hi hagi els recursos, els equipaments, els llocs i el temps.

• Necessitem polítiques públiques que contemplin la cultura com a dret des de la perspectiva universal, que la vinculin amb valors del que és públic, democràtic, de justícia social.

• Tant les polítiques públiques com les iniciatives culturals populars i comunitàries han d’estar travessades per la perspectiva feminista i antiracista.

• La renda bàsica universal pot garantir les condicions materials a qui produeix cultura. D’aquesta manera, podem posar l’accent en el procés i no en el producte.

• La cultura és un martell que destrueix i reconstrueix coses noves. La cultura que té capacitat de transformar és la que es fa en comunitat.

• La cultura és un pòsit de la memòria, que ens retroba en aquest “què vam ser”, ens troba en el present, “què som” en les nostres cruïlles, i ens troba en el futur, cap a on volem anar.

• Des de l’economia social i el cooperativisme cal treballar per garantir l’accés a la cultura i ajudar a consolidar projectes culturals de les comunitats.

• Versus els grans equipaments culturals, cal facilitar espais que creïn cultura i comunitat i generin connexions entre realitats diverses. 

• Cal reforçar les relacions territorials que trenquin amb el centralisme de les grans ciutats i articular els espais d’arreu del país des d’on es construeixen comunitats actives.

• Hem de construir i reforçar els espais que vinculen els artistes i les comunitats dels Països Catalans.

• Si “cultura transformadora” s’ha convertit en un concepte buit, proposem paraules com revolució, comunitat, compromís, lluita i subversió perquè la cultura sigui una eina d’emancipació. 

Aquest 2022 continuem estirant el fil i escampem el debat arreu dels Països Catalans. Ja hem començat a anunciar les converses i debats que estem organitzant per a una cultura popular, feminista i compromesa amb la llengua i el país.

Tu també vols prendre posició? T’animem a compartir els neguits i propostes a les xarxes, entre coneguts i en espais de difusió diversos perquè hem de continuar activant les idees i fer que brotin, creixin i animin a l’acció.

KULT.COOP

CULTURA | COMUNITAT | REVOLUCIÓ

Països Catalans, març de 2022