L’estiu passat, parlant amb una persona molt propera al rodatge de la nova pel·lícula de la Carla Simón, Alcarràs, em va avançar el rerefons de l’argument i ja n’esperava una recepció plena d’èxits i que no deixaria indiferent. Ja entreveia que tindríem davant un retrat d’un estil de vida que s’esfuma, que s’escola entre la terra i la modernitat. Un manera d’entendre el treball i la tribu familiar, que, per exemple, xoca amb la implantació massiva de centrals fotovoltaiques. Finalment, pocs dies després de l’estrena, he anat a veure Alcarràs i en surto amb una conclusió: no tots som Alcarràs.

Els silencis del padrí parlen per si sols. No li calen masses paraules per transmetre’ns la tristesa d’un món que se li escapa d’unes mans que sempre ha tingut obertes. La tradició oral i la cançó popular no és suficient quan davant tens la rigidesa d’un sistema que ho vol tot ara, aquí i així. Per tant, no tots som Alcarràs mentre continuem perpetuant un model agroalimentari que expulsa la pagesia familiar, a través d’un sistema de preus que ofega a qualsevol productor i a través d’un oligopoli de la distribució i comercialització com l’actual.

Probablement, l’element que ens fa entendre la complexitat d’Alcarràs és la figuera. Una figuera que van plantar generacions passades, que va alimentar els fugitius de la guerra, que va teixir aliances familiar, que continua alimentant la vida i que encara simbolitza l’esperança d’aturar la depredació. Però ni un cistell ple de figues és suficient per combatre la immediatesa del diner fàcil. Així doncs, no tots som Alcarràs quan deixem que s’abandonin les figueres, les oliveres, els avellaners, els garrofers i tots els arbres que han albergat el relat de les nostres vides, les reals i les imaginàries.

Aquest és un contingut de La Conca 5.1 | Llegeix l’article complet