Barcelona té una vida subterrània molts cops invisible més enllà de les grans sales musicals. El periodista Nando Cruz, acompanyat del fotògraf Martí Fradera, ha visitat durant més de quatre anys molts d’aquests espais musicals que queden fora del mapa, que creixen en els marges, sota les pedres, a cada barri de la ciutat, i que ni tan sols són considerats espais musicals. Parcs, passadissos, esglésies, bars petits, sales d’institut, fins i tot masies a l’altra punta de Catalunya. Aquests reportatges es van convertir en una sèrie titulada ‘Otros Escenarios Posibles’ publicats a ‘El Periódico de Catalunya’ que va recollir més de 220 propostes. Ara, Cruz ha decidit apropar el projecte als barris i convertir-lo en una exposició, ‘Altres escenaris possibles’, que recorrerà deu centres cívics de la ciutat al llarg dels propers mesos. La iniciativa radiografia més de 165 espais musicals i va acompanyada també de passejades pel barri per visitar-los in situ. Un projecte que més enllà de l’àmbit musical, visibilitza els llaços comunitaris que encara resisteixen als barris. Hem parlat amb Nando Cruz.

– Quan comences a cartografiar musicalment Barcelona?
Jo portava des de principis dels anys noranta fent de periodista musical, treballant a El Periódico de Catalunya. Era crític de concerts i solia anar a unes sales que no eren més de cinc o deu. Quan fa vint anys que fas això, la moto ja baixa sola cap a la Sala Apolo, perquè és el camí que fa cada dia. O a la Sala Razzmatazz, o al Palau de la Música o a l’Auditori. Això et genera una certa sensació d’avorriment, d’estar en una bombolla. I et comences a plantejar si hi ha altres espais on les persones gaudeixin de la música; si hi ha concerts en altres barris on se suposa que no hi ha vida cultural. També comences a pensar que la música no cal gaudir-la a la nit, sinó que hi ha més franges horàries. Hi ha músiques que es gaudeixen al matí i altres a la matinada. Començo, per pura curiositat i per esgotament d’aquesta rutina, a investigar. I és quan trenco amb la rutina, quan començo a descobrir una Barcelona desconeguda, tot i que soc d’aquí i fa vint anys que hi treballo!

– Semblava impossible que pogués existir tanta diversitat?
Jo quan sortia d’aquests llocs trucava de seguida al diari: hi ha una cosa extraordinària, que vull explicar encara que em doneu un raconet! I un dia se’m va ocórrer proposar una secció. Anar a llocs inusuals, llocs insòlits i i explicar qè s’hi fa. En un principi, vaig pensar que potser em costaria trobar-los, però la meva sorpresa va ser descobrir que amb cinquanta llocs no en tenia prou. Al final, la secció, va durar més de quatre anys amb els quals vaig fer 221 reportatges cada setmana. Vaig començar a veure la ciutat d’una altra manera. Vaig veure que per anar a un concert no calia anar a una sala convencional. Així que vaig tornar a descobrir una ciutat on feia cinquanta anys que hi vivia!

– Comences a fer un periodisme no només musical sinó també sociològic i amb un estil literari.
Quan anava a la Sala Apolo a fer una crònica d’un concert, no tenia gens d’interès explicar com havia arribat fins allà, perquè tothom sap com s’hi arriba. Tampoc tenia interès explicar l’entorn de la Sala Apolo, perquè tothom el coneix. Però clar, si vas a llocs que no has visitat mai, tot era una novetat. Per mi, eren excursions, com fer turisme a la teva pròpia ciutat. Tot era sorprenent! I això per un periodista és superenriquidor. De vegades, parlava més de l’entorn i de la sala que dels mateixos artistes.

– Vas cartografiar els espais visitats en un Google Maps?
Fins que no en portava més de vuitanta reportatges no se’m va ocórrer posar-los en un mapa. Però recentment he recordat que a mi, de petit, m’agradaven molt els mapes. He tornat al tema de les cartografies! L’ubicació geogràfica me la prenia com un criteri més a l’hora de seleccionar espais. De fet, la manera de triar als concerts on anava era per completar tot el mapa. Si feia tres setmanes que m’estava movent per Ciutat Vella, posem per cas, llavors pensava me’n vaig més enllà de la Ronda de Dalt a veure si trobo alguna cosa. O, com pot ser que a les Corts encara no hagi fet cap reportatge? Doncs, me’n vaig cap a les Corts.

– Vas fer la prospecció a partir del teu barri?
Jo visc al Guinardó, però soc criat a Nou Barris. L’altre dia un veí em va dir que allà a la plaça Eivissa feien concerts en un bar i jo mai ho havia vist, i hi havia passat mil vegades! Sóc d’aquesta zona, però no és que la conegui més que altres barris, perquè crec que tots els barris tenen llocs amagats que durant el dia són una cosa, però a la nit es transformen. M’he anat informant per xarxes socials; llocs que sabia que existien i que esperava el moment adequat per visitar-los; músics que anava a veure en un determinat lloc i que després espiava en quins altres espais havien tocat. Quan va arribar la pandèmia va passar una cosa molt curiosa i és que teòricament estava tot parat però va arribar un moment que vaig fer una crida per Twitter i molts dels reportatges van ser de gent que m’escrivia i que m’anava donant informació. Vine a Amposta que estem fent un concert en una masia, em van dir un cop, i jo hi vaig anar. Per mi era molt interessant trencar amb la idea que les teves fonts d’informació havien de ser les discogràfiques o les promotores. En aquests reportatges això no ha passat de cap de les maneres. En cap cas.

Contingut del mitjà col·laborador Surtdecasa.cat | Llegeix l’entrevista completa