Ja som 1.000!

KULT necessita 2.000 sòcies per a seguir creixent

Impulsem (un canvi en) la cultura

La pandèmia ha evidenciat un cúmul de desajustos i desigualtats en relació al model cultura del país, basat en la precarietat i la desídia de les administracions.

Comparteix

Share on twitter
Share on telegram
Share on whatsapp

Impulsem (un canvi en) la cultura

La pandèmia ha evidenciat un cúmul de desajustos i desigualtats en relació al model cultura del país, basat en la precarietat i la desídia de les administracions.

OFÈLIA CARBONELL

Un any després, sembla que comencem a veure la llum. Les mesures canvien, les ciutats s’obren i la vacunació avança, però hi ha un sector que sembla que segueix igual. I és que cada dos mesos tornem al mateix debat: la cultura, és segura? És essencial? Hem d’obrir teatres? Podem programar concerts? Cíclicament recuperem hashtags, campanyes i discussions entorn d’un sector que és protagonista però que rarament escoltat. Les mesures i les reaccions a aquestes han estat sempre pensades des del punt de vista de l’espectador. «La cultura és necessària perquè a tots ens agrada gaudir d’un concert». «La cultura és prescindible perquè hi pots accedir des d’internet». Però, i la gent produeix aquesta cultura? Mentre nosaltres podem encantar-nos decidint si tenim ganes de veure teatre i si és més segur que anar en metro o no, estan en joc la dignitat, el sou i el sostre de milers de treballadors: artistes, programadors, tècnics i molts altres. Si una cosa està clara, és que la cultura no és segura quan n’ets treballador. Les mesures arriben tard i són poques. Les campanyes són superficials. Però aquesta crisi que vivim ara només deixa al descobert un problema que s’arrossega de fa molts anys: la precarietat en la cultura és un tema estructural.

Un dels sectors més actius fent campanyes de conscienciació a internet des del primer confinament ha estat el de la música. Sindicats com l’SMAC! han vetllat per fer difusió de les problemàtiques que malauradament no arriben a l’espectador. S’ha treballat per esmicolar la idea romantitzada del músic que toca per les muses i en més d’una ocasió s’ha aconseguit fer tocs d’atenció al Govern perquè es replantegés el pla d’ajudes. Però, un any després, ha canviat alguna cosa? Dos artistes de perfils musicals ben diferents, però que coincideixen en la feina sindical ho expliquen: La  Cristina Miguel, saxofonista jazz, ha passat els últims anys de la seva vida formant-se musicalment mentre es feia un lloc en l’escena cultural de diverses capitals europees. Pel primer confinament va tornar a Barcelona i, davant el panorama desolador, va decidir afiliar-se al sindicat i col·laborar activament en la comissió de gènere. Per altra banda, en Víctor Jimenez té anys d’experiència en la creació de xarxes de programació cultural i és de fet un dels músics que tira endavant el projecte de la Caixa de Ressonància, una plataforma impulsada per l’SMAC! que treballa per crear alternatives ètiques de programació i consum d’activitats musicals. Específicament, la Caixa de Ressonància investiga els camins per difondre cultura a internet prescindint de les plataformes que fan encara més profunda la precarietat laboral del món cultural.

Ens reunim via Zoom i comencem amb una única pregunta: ha canviat alguna cosa, després d’un any? «Des del primer moment ha faltat un enteniment del nostre món laboral», comença la Cristina, «Tot el plantejament d’ajudes que s’ha fet ha estat molt ideal. Només per començar, en el punt més baix del confinament, qui no podia demostrar hores cotitzades de manera regular no s’hi podia acollir. Sabent que el món de la música encara funciona en gran part de manera irregular, va ser un molt mal acostament. Un any després potser es coneixen més aquests problemes gràcies a la feina de difusió del sindicat, però realment no ha canviat res en les estructures que perpetuen el model laboral precari que tenim. Hi ha una falsa sensació que amb l’estiu s’anirà obrint tot i que tornarem a la normalitat, però cal pensar quina és la normalitat que volem». I en Víctor afegeix: «Ens falta fer l’exercici de pensar quin model de cultura defensem. I el camí pot ser precisament revalorar equipaments culturals de proximitat i apostar per la cultura de petit o mitjà format. A més de pensar si tornem a omplir teatres i si ens podem moure pel territori val la pena estudiar altres temes: com contractem? Se’ns dona d’alta, als músics que actuem? La crisi que vivim farà que els espectacles promoguts per grans empreses i públic massiu no surtin a compte, però això no vol dir que no hi hagi una altra mena de cultura més que possible. Amb el mateix pressupost d’un macro-festival pots programar tot un any d’activitat cultural en un ateneu de barri».

El que està clar és que per impulsar la cultura no ens podem limitar a consumir-la de manera acrítica, sinó que el que cal impulsar és un canvi estructural

Encara que hi hagi feina per fer, sembla que el debat de la cultura s’hagi posat al centre. En uns pocs mesos hem vist com els mitjans públics promovien diferents campanyes de suport al sector: «La cultura és segura», «Amb la cultura» i el més recent, «Impulsem cultura». Ara, des del sindicat són conscients que segueixen sent plantejaments superficials. En molts casos encara es duen a terme males pràctiques a l’hora de programar artistes: no es donen d’alta i no es contracten. «Des del món del jazz ho veiem especialment magre», explica la Cristina. «Els llocs on els músics de jazz trobàvem feina eren els bars. Els pocs que han aguantat i tornen a obrir estan duent a terme males pràctiques. Veiem músics més que consolidats de l’escena nacional cobrant 50€ per concert. Hi ha locals que no paguen als músics si no han rebut abans les ajudes de l’estat. Bars que et demanen que toquis fent taquilla inversa i cobrant de les propines del públic. En general encara ens veuen com un reclam per atraure clients que consumeixin, res més. Fan falta canvis que han de venir dels propietaris dels bars i restaurants on es programa aquest tipus de música, és una relació entre mons laborals completament diferents. Falta empatia i enteniment, i potser suport per part del Govern que hauria de pensar mesures que facilitessin la relació entre els dos sectors.»

«Per tal que una campanya no sigui buida cal que vagi acompanyada de sentit crític», continua en Víctor «Durant el primer confinament vam veure una explosió d’accions culturals desinteressades per part dels artistes. Ens vam trobar tots pujant contingut massivament i sense veure cap retribució en plataformes poc ètiques que es lucren de la nostra explotació. Youtube, Instagram, Spotify… no hi havia cap reflexió entorn de quina manera compartíem la nostra feina. Amb les campanyes del sindicat i de Caixa de Ressonància sí que estem veient cada cop més artistes apostant per formes alternatives de compartir, com Bandcamp. Quan un artista es planta i es nega a fer un streaming per Youtube, de retruc ajuda a conscienciar al públic que el segueix, que de mica en mica va entenent la feina que hi ha darrere el món de la cultura». Encara que els dos músics són optimistes amb els canvis que es veuen dins del mateix sector, expressen que queda molta feina per fer: «La salut mental dels músics ha estat en situació crítica durant la pandèmia, però hem de ser conscients que el sector ja estava molt malament des de la crisi de 2008. Les contractacions que es veien el 2006, per exemple, no s’han tornat a veure mai més», explica en Víctor.

I és que la falta d’estabilitat d’un sector inherentment intermitent, com és el de la música, s’ha estat ignorant durant dècades fins que la pandèmia ho ha deixat tot al descobert. La falta d’estructures per facilitar la regularització dels treballadors culturals s’ha acabat fent més que evident en els últims mesos. Ara fa un any, l’SMAC! publicava el «Manifest de la Desescalada per fases del sector cultural». Hi podem llegir propostes que avui en dia encara no s’han abordat des del Govern, com la creació d’un règim de treballadors intermitents com existeix a França o el plantejament d’una renda bàsica universal que podria servir de salari mínim en un món on està més que normalitzat cobrar 50€ per concert. El que està clar és que per impulsar la cultura no ens podem limitar a consumir-la de manera acrítica, sinó que el que cal impulsar és un canvi estructural. Un canvi que replantegi el món cultural com un món laboral on hi treballen artistes, programadors i tècnics. Un canvi que no passi per alt els abusos amagats darrere la irregularitat. Un canvi que entengui la cultura com un bé, no de consum sinó de base social.

// Article publicat originalment l’11 de maig de 2021 a Catarsi Magazín.