La vam entrevistar durant la Fira Literal, abans de la Gran Conversa ‘Descolonitzar el segle XXI, per una proposta política radical’. El seu treball denuncia la desigualtat i injustícia existents entre qui pot i ha de ser protegit i qui no pot o no ha de ser-ho, que acaben sent els col·lectius més precaris i vulnerabilitzats per les lògiques capitalistes. La politòloga francesa, presidenta del col·lectiu Décoloniser les arts, ha escrit diversos llibres sobre descolonització, esclavitud colonial, feminisme i reparació dels museus. El darrer ha estat publicat per Tigre de Paper, amb el títol Una teoria feminista de la violència. Vam començar aclarint dos conceptes cabdals en la seva obra: descolonització i postcolonialisme.

Quina és la diferència entre descolonització i postcolonialisme?

Quan parlo de descolonitzar, per mi, és un procés històric que no ha acabat i que no té final. Podrem dir que estem descolonitzades quan no hi hagi més capitalisme, ni racisme, ni patriarcat, ni imperialisme. Estem en el camí, però no hi hem arribat encara. Descolonitzar per mi és un verb actiu, no és un estat. No puc dir «ah, jo estic descolonitzada». Inicialment, hi ha hagut un procés de descolonització en la independència de les colònies. Va ser un moment en el qual hi va haver un munt de programes sobre independència econòmica, cultural, industrial, etc. Així i tot, aquests programes no han estat realitzats. I tampoc es va tenir en compte la descolonització dels esperits, de les ànimes. Durant molt de temps ens han posat unes idees al cap i d’això no ens en podem desfer d’un dia per l’altre. Postcolonial s’enfoca més en el moment històric que en el procés, s’enfoca en el pas dels colonialismes a la independència de les colònies. Descolonitzar vol dir descolonitzar-se a una mateixa i a la col·lectivitat, i engloba tots els aspectes de la vida: educació, concepció de la salut, la bellesa, l’espai arquitectural i social, les categories que corresponen a feminitat i masculinitat, a infància… Es tracta d’una concepció global i total. 

Com podríem aconseguir la descolonització de les dones?

Hi ha moltíssims aspectes en aquest procés. Primer de tot, cal dir que totes les dones seran lliures quan les que han estat fabricades com a més vulnerables i precàries de la societat ho siguin. Així, hem de mirar quines són les dones que han estat fabricades pel patriarcat, el capitalisme i el racisme com les més vulnerables i més fràgils. Quan elles siguin lliures, totes seran lliures. No es tracta de començar per dalt, perquè les dones de la burgesia siguin lliures, més lliures, sinó de partir de les més vulnerabilitzades. És un fet de classe. Hem d’atacar la relació entre capitalisme i racisme. Les dones blanques han estat fabricades com a blanques. La història les ha fet blanques. Què vol dir abandonar aquest concepte? No hi haurà descolonització si elles continuen ocupant aquests espais particulars en la societat que els hi ha donat el capitalisme. Per això, s’ha d’observar molt precisament les condicions de les dones, estar atentes a quines lluites porten a terme i ser al seu costat. No es tracta d’un feminisme nacionalista sinó d’un feminisme internacionalista. Per mi, també es tracta d’oposar-se al feminisme carcerari, al feminisme punitiu, al feminisme corporatiu… La descolonització de la situació de les dones tindrà lloc quan es descolonitzi el món. En un feminisme que busca la igualtat entre homes i dones no hi ha descolonització. Si no canviem el món del voltant, desigual, ple d’injustícies i violència, no hi haurà descolonització.

Sovint dius que per descolonitzar el món, cal tenir en compte els conceptes de materialitat i immaterialitat. Què hauríem de fer per descolonitzar un museu, per exemple, a part de tornar els objectes? 

Començo per dir que la descolonització d’un museu occidental és impossible. Perquè tota la seva estructura, la seva fundació, la seva història, estan basades en el robatori i la trampa. Siguin les col·leccions de persones aristocràtiques o de l’Església, fetes amb diners acumulats a través de l’explotació, que permetien que llavors es compressin les grans obres dels grans pintors i es creessin col·leccions privades. El museu occidental està basat en la trampa i el robatori, en l’explotació. I amb les colònies, és encara pitjor. Allò és robatori organitzat, organitzat completament. És una trampa organitzada. Hem de tenir en compte que el 90% del patrimoni artístic d’Àfrica està fora del continent africà. El 90%. En tots els museus d’Europa hi trobem objectes d’art africà, en tots els petits museus. D’aquesta manera, ja no és suficient posar una taxa o posar-hi un altre objecte per descolonitzar, perquè l’arquitectura mateixa parla de la dominació. Es poden portar a terme pràctiques decolonials com ara visites o canvis de perspectives, però el museu no serà decolonial. Es pot intentar descolonitzar la Història de l’Art, explicant altres persones artistes desconegudes i altres històries, està molt bé, tot i que d’aquesta manera no es descolonitzarà completament el museu. 

Quines serien les propostes per fer menys impossible descolonitzar un museu?

Es tracta de fer justícia i de reajustar certes coses. Tenir en compte totes aquelles històries, la manera com ens relacionem i desconstruïm la nostra cultura visual, mirar diferentment. S’haurien de tenir en compte aspectes com ara com està construït el museu, qui el neteja, qui el guarda, qui és la persona directora. Perquè el museu no és només el que està penjat a les parets, és la manera com funciona. Tot això s’ha de mirar de manera conjunta. El capitalisme va molt de pressa, té molta capacitat d’absorbir les coses que critica i fer veure que tot està bé.

Aquest és un contingut de Setembre | Llegeix l’article complet