Ja som 1.000!

KULT necessita 2.000 sòcies per a seguir creixent

Entrevista a Maria-Mercè Marçal

La poetessa reflexiona sobre les perspectives presents en la seva obra, referents culturals i polítics, sobre gènere i feminisme i sobre els perills de la institucionalització de la cultura.

Comparteix

Share on twitter
Share on telegram
Share on whatsapp

Entrevista a Maria-Mercè Marçal

La poetessa reflexiona sobre les perspectives presents en la seva obra, referents culturals i polítics, sobre gènere i feminisme i sobre els perills de la institucionalització de la cultura.

Entrevista d’Anna Montero a Maria-Mercè Marçal publicada a ‘Daina. Revista de literatura’ el 1987.

L’any 1977 apareix el teu primer llibre, Cau de llunes, llibre guardonat amb el premi Carles Riba 1976. ¿Com arriba una dona de classe abaixa i nació oprimida a la poesia?

Això de com s’arriba a al poesia és un tema una mica complicat i alhora molt senzill. Comences a escriure poemes, ¿per què? Primer suposo que per necessitat i després en català, cap als quinze o setze anys. Un moment important per a mi va ser l’època de la Universitat, quan, realment, vaig començar a conèixer a fons la poesia catalana. Aquest fet em va provocar un impacte molt fort, podríem dir que vaig prendre’m la poesia com una cosa prou més seriosa o molt més lligada a la meva tradició literària. D’entrada, em vaig quedar sense paraules, muda, vaig estar uns anys incapaç d’escriure. I després, Cau de llunes va ser una mica com reprendre la paraula. El llibre era una selecció entre molts poemes que vaig fer, moltes provatures diferents, intentant trobar una forma pròpia, i d’aquesta selecció v sortir el llibre. De fet, van anar molt lligades la presa de consciència lingüística i la presa de consciència nacional. El tema social en mi ha estat sempre molt visceral. Directament no sé si hi ha sortit gaire, en la meva poesia; en canvi, penso que en el fons sempre he tingut una actitud d’adscripció a un grup social i no a un altre; més tard, es va convertir en una posició ideològica, potser pel fet que jo realment provinc d’una classe baixa, però també d’una família des d’aquest punt de vista una mica ambigua. Possiblement, vaig prendre una opció davant d’aquesta ambigüitat i, en un moment determinat, vaig assimilar la classe social a què pertanyia realment. De fet, penso que totes les preses de posició són molt viscerals inicialment, després hi poses la ideologia.

J. Marco i J. Pont, a la seva antologia, t’inclouen dins la «generació dels 70». ¿Penses que va existir realment un grup de poetes amb uns pressupòsits comuns? ¿Es pot parlar de «grup generacional»?

A l’època en què vaig arribar a la Universitat, hi havia tot un seguit de gent que escrivia poesia. Estàvem connectats entre nosaltres, i en sorgiren diversos projectes editorials. Hi havia una relació de grup, una certa actitud, almenys entre la gent amb què jo estava més vinculada: hi havia, si més no, unes certes preocupacions i admiracions literàries comunes. Penso que va ser determinant la nostra postura crítica davant el que havia estat la poesia realista social. Pensàvem que havia empobrit la poesia oi que unes preocupacions polítiques, moltes vegades tant o més radicals que les altres, podien ser donades amb una forma literària més rica i amb una llengua més acurada. Això anava lligat a d’admiració per Foix. Aquesta característica penso que és bastant general. Així, al País Valencià hi havia gent que estava en la mateixa línia. A diversos llocs hi va haver un nou interès pel treball amb la llengua, i per això ens van dir formalistes.

En aquell moment hi havia també unes afinitats ideològiques bastant fortes. A hores d’ara, no crec que funcioni com a grup, sinó com a referència històrica. A més, penso que la gent ha evolucionat de manera molt diferent.

Els mateixos J. Marco i J. Pont relacionen les arrels populars dels teus primers dos llibres amb l’estat de l’experiència. ¿Quina va ser, realment, la influència de Blake en els dos primers llibres, a més del cas del poema «Cega, cega estrella» que reprèn l’estructura del poema de Blake, «La flor»?

Jo només havia llegit de Blake les Cançons d’innocència i d’experiència, perquè les va traduir Antoni Turull per al Mall i vam estar revisant-les junts; vaig viure bastant tot el procés d’aquesta traducció. Més que influència directa, hi ha un aspecte de Blake amb el qual sintonitzo: aquesta reivindicació d’una mena d’innocència o d’ingenuïtat que continua afirmant-se a pesar de l’experiència i, en certa manera, alhora que l’experiència. En el fons penso que és un tema romàntic, allò dels dos pols, dels dos contraris, aquesta enyorança d’una mena d’innocència mítica, d’ingenuïtat mítica, que l’experiència, el coneixement i l’amargor que comporta no et fan abandonar.

Però no hi ha influència literària directa; vaig imitar aquest poema una mica com a homenatge. Hi ha una espècie de sintonia amb la imatge del plaer, més de fons que de forma, diguem-ne. No sé si ho vaig treure de Blake, penso que és una d’aquestes coses que ja hi eren, en mi.

Cau de llunes és un llibre combatiu, políticament compromès. Al segon llibre, Bruixa de dol, sembla que el compromís s’ha centrat en el primer punt de la divisa de Cau de llunes: «haver nascut dona». ¿Aquest fet respon a una posició personal, a un canvi social…?

Això és una constant que es repeteix molt en les dons: tenim primer una actitud combativa amb sectors, diguem-ne col·lectius; all`, per exemple, de la lluita de classes i la qüestió nacional; són unes reivindicacions en les quals manifestes una actitud de lluita, però que, si les poses en el primer pla, hi ha un problema previs que pot quedar tapat, el problema de la identitat de qualsevol dona, en qualsevol lloc del món, en aquest moment. És a dir, tu tens una certa identitat col·lectiva com a nació oprimida, com a classe social, i resulta que hi ha una altra història que en certa manera hi queda massa barrejada, diluïda, quan de fet és un problema previ. Penso que a Bruixa de dol enfilo per aquí: el tema del nom, el nom com a senyal d’identitat i d’existència. El problema de la identitat és un dels temes centrals dels meus llibres; el que passa és que es planteja de forma indirecta o de forma moltes vegades barrejada amb altres temes. ¿Què és tenir una identitat com a dona? Això és una qüestió bastant complicada. D’entrada penso que som en una tradició en què la identitat i la idea de subjecte van molt lligades a un determinat concepte d’identitat i de subjecte que, precisament, exclou les dones. Dins aquesta tradició, té una identitat qui fa la cultura, i la cultura s’oposa a la natura, representada per la dona. El problema, per a les dones, és com trobes una identitat en tot aquest embolic. Una forma, la més fàcil (?), d’adquirir una identitat és prescindir d’aquest grup al qual pertanys per naixement, i aquest pas es pot reflectir molts cops per un rebuig de la maternitat (perquè la imatge de la dona associada a la natura està condicionada pel tema de la maternitat, no només per com les dones veuen la maternitat, sinó per com els homes viuen el fet d’haver nascut d’una dona). No és el meu cas; el problema es planteja quan tu vols actuar com a subjecte, com a algú que té identitat, però sense abandonar aquest grup i penses que el que cal és un marc, un àmbit on es pugui ser dona, sense renunciar a ser natura ni a fer cultura.

El problema de fons és aquesta dicotomia tan forta de la nostra civilització entre cultura i natura: els homes fan cultura; les dones són alhora la natura i el lligam de la cultura amb la natura, estan com al límit. Penso que aquest és el tema un dels temes bàsics…

I això es fa explícit en la divisa de Bruixa de dol, que és una afirmació de la teua identitat… «Jo tinc un nom…» ¿no és cert?

Sí, el que passa és que és una afirmació una mica paradoxal, perquè, de fet, el nom és un senyal molt lligat al que seria precisament el domini masculí. En aquesta societat, la dona no té nom: en tot cas, en té un que no es transmet als fills. Llavors afirmo el nom, i en un altre lloc parlo d’un «nom ferit» o una cosa així, un nom que d’alguna manera ten consciència que està esborrat i l’has d’afirmar. Però més endavant lligo el nom i el cos. En el fons el nom pertany clarament al terreny de la cultura, llavors és la meva afirmació d’existir en el món de la cultura, el fet de dir-ho és reivindicar aquest nom, perquè representa el que no hi és.

El segon llibre, Bruixa de dol, va tenir una gran acceptació per quatre voltes. ¿A què atribueixes aquest èxit, estrany normalment en un llibre de poemes?

No sé, jo mateixa vaig ser la primera sorpresa. Penso que el fet de la reivindicació o presa de posició com a dona en podria ser un element, el fet d’agafar aquest món màgic, en un moment en què tot això estava en l’ambient…, no ho sé…, a mi m’ha sorprès.

He trobat gent que diu que els ha agradat molt una part, és a dir, que és bastant divers, bastant variat; això pot explicar que hagi agafat un ventall de públic més ampli que Sal oberta, que potser és un llibre molt més dens, més tancat i que, per això mateix, ha de ser més important.

Jo trobe un trencament en el teu tercer llibre, Sal oberta, respecte als dos llibres anteriors. La reivindicació feminista explícita desapareix i hi ha un aprofundiment en la reflexió de l’experiència personal. ¿Respon aquest fet a l’acceptació de la teoria d’algunes feministes, segons la qual el temps de la denúncia ha de ser superat, per arribar a l’espai creatiu de la dona?

Quant al procés penso que es tracta d’això. Hi ha un moment que, a Bruixa de dol, es barregen les dues coses. Hi ha poemes més reivindicatius, però tu mateixa tens la necessitat d’aprofundir més en la teva experiència. Penso que el feminisme lliga molt l’espai privat i el col·lectiu. N’és indestriable, perquè com deia abans el problema principal és el tema de la identitat de les dones, i això és absolutament una barreja d’afirmació individual, d’aprofundiment en la teva experiència, i de vinculació col·lectiva.

En Sal oberta hi ha simplement un aprofundiment dels dos temes bàsics, En la part dels poemes amorosos és un lèxic molt lligat a la meva comarca, voluntàriament. Suposo que pel lligam que sempre he trobat entre la relació amorosa, en l’espai de l’erotisme, i el món infantil, el de la pròpia infantesa. Després, ho he pogut llegir, teoritzar, però ha sorgit molt espontàniament. Fins i tot a Sal oberta hi ha poemes explícitament infantils. En el fons és allò que dèiem del Blake, aquesta reivindicació d’un cert món, que no és tant la infantesa com a realitat —la infantesa com a realitat està més marcada per l’experiència que per la innocència—, sinó com aquest estat mític que també té la infantesa a través de la imaginació, sobretot.

Hi ha un rebuig de certs símbols de la cultura, les ulleres, per exemple…

Sí, les ulleres com allò que et possibilita integrar-te en la cultura i que entrebanca el retorn a una espècie de paradís perdut més o menys salvatge o innocent. I això lliga amb Blake.

Els dos darrers llibres Sal oberta i La germana l’estrangera, són temàticament paral·lels. Hi ha l’amor, el desamor i la maternitat. La teua poesia sembla nàixer directament de l’experiència personal. ¿Com es transforma l’experiència en poema?

Quan el que visc m’és complicat o conflictiu o complex, quan necessito, diguem-ne entendre, aclarir, aleshores la poesia és una forma, a través d ela qual el que és fosc, no és que es torni clar, perquè el poema és fosc, però en certa manera s’ordena. És una mica com ordenar el caos. El caos sempre es dona quan apareixen fantasies, fantasmes molt lligats a l’inconscient; i llavors cal una íntima baralla amb el que seria la pròpia ombra (això és un tema que surt molt en els meus poemes, i de mica en mica he anat comprenent per què). Aquesta mena de baralla amb la pròpia ombra penso que és el motor, l’origen de la meva poesia. I en el fons és el motor, l’origen de la meva poesia. I en el fons és el mateix tema de la identitat, és a dir, saps qui ets tu, entre altres coses barallant-te amb tot allò que en tu és descontrolat i en allò que és descontrolat hi ha moltes vegades actituds culturalment apreses.

Més en concret, jo generalment començo per un vers i faig, com Carner explicava en aquella famosa teoria de «l’han poètic». La poesia venia d’una paraula i aquesta paraula es coronava de tot un vers; aquest era «el vers donat», deia ell, i els altres els havies de construir.

Fins ara no he escrit llibres, sinó que cada poema ha nascut sol; de vegades un poema te’n porta un altre, però no hi ha un pla previ. Una sola vegada he planificat un llibre, el de les sextines, Terra de Mai. Potser perquè jo estava vivint un moment molt obsessiu al voltant d’un tema. Un cop vaig fer la primera, en vaig fer quinze, perquè en la col·lecció aquella em demanaven quinze poemes i em vaig posar en situació de fer-les. El que passa és que quan vaig arribar a quinze hauria pogut fer-ne vint-i-cinc. És una cosa molt viciosa això de les sextines, és una espècie de voràgine.

Poques vegades un poema ha nascut d’una idea. Alguna vegada sí, però fins que no trobes el vers desencadenant… És com si les paraules te’n demanessin unes altres, elles mateixes, no tant les teves idees o conceptes.

Tu escrius la realitat que veus «amb els ulls d’un nom de dona». ¿De quina manera es pot escriure com a dona? ¿És qüestió de punt de vista? ¿Hi ha un llenguatge de dona, un món de dona?

Jo penso que a partir de la situació que trobes des del dia que naixes, com a dona, en el món, vius la realitat d’una forma marcada per aquest fet. Això pot significar unes limitacions, però també una riquesa específica, quan et poses a fer cultura (no vull dir la paraula privilegi, perquè no penso que escaigui). En certa manera, és parlar d’una realitat que ha tingut una traducció cultural petita i que, si, a més a més, et planteges què vol dir tenir una identitat, per força has de tenir una actitud crítica respecte a la cultura tal com l’han baratada. I això, per força, determina una relació teva amb la literatura com a forma de creació d’expressió diferent. Penso que sí que hi ha un món i un llenguatge de dones, no sé si això és un fet essencial o resultat d’un procés històric.

Tot està encara per fer, no tenim estudis per veure què han fet les dones en literatura: si realment hi ha unes diferències o no, si hi ha punts en comú o no. Ens movem sobre el buit o sobre intuïcions. Hi ha elements que tens molt clars, per exemple, que una dona parlarà d’una manera i un home d’una altra de tot el que és al voltant del tema de la maternitat, posem per cas, i fins i tot de la relació eròtica; no debades tenim un cos diferent. Ens movem en una cultura que ha minimitzat molt el cos; el cos és la natura, l’important —sembla— és la raó i la raó no té sexe! Penso que hi ha, de segur, una vivència concreta de les dones, una vivència específica diferent. En concret, una dona que vol fer cultura, d’entrada ja s’ha de plantejar què té a veure la cultura amb ella, cosa que un home no s’ha de plantejar. Un home està instal·lat en la cultura; el corrent, l’aigua és masculina, i en aquesta cultura hi ha unes quantes dones flotant, relacionant-se d’una forma bastant estranya; les dones escriptores, en molts casos escriptores genials, com per exemple Emily Dickinson, sembla que no es poden enquadrar en cap corrent, en cap escola, i suposo que és per aquesta relació estranya amb la cultura. I, al mateix temps, si simplement t’hi poses i formes part del corrent, estàs deixant de banda una cosa important, que és el teu cos. Tens unes determinades possibilitats, tens una determinada forma de tenir plaer, tens una determinada forma fins i tot, diuen, de respirar. I, és clar, deixar tot això de banda i fer tot un procés de transsexualisme mental, per força també dona uns productes diferents. En darrer terme, un transvestit no és una dona, i, doncs, una dona que nega els seu sexe quan escriu, curiosament sempre dona un producte diferent i especial perquè, de fet, no és un home.

El problema és que hi ha molt poques dones. És evident que els homes marquen tendències, marquen escoles, i les dones, en tot cas, són allà. En principi penso que sí, si no és una actitud molt conscient i molt deliberada, per inèrcia no t’influiran les dones, per una qüestió simplement numèrica, per desconeixement. Jo, de fet, he citat a vegades algunes dones, la mateixa Clementina Arderiu. Penso que hi ha algunes formes mètriques que les he agafades d’ella (Clementina Arderiu, des del punt de vista del sentit de la llengua, del sentit del ritme, és immensament superior a Riba). Moltes vegades he citat altres dones, Sylvia Plath, Emily Dickinson o la mateixa Adriene Rich, però, és clar, jo no llegeixo l’anglès. És a dir, la influència, en tot cas, pot venir per una imatge, una vivència expressada d’una forma determinada, però una influència de llenguatge o de formes de dir o de fer poesia, penso que es dona poc. en els països on hi ha més dones últimament suposo que hi ha més influències d’aquest tipus. Però aquí les tres poetes que coneixes (i d’aquella manera!), la Salvà, la Leveroni i l’Arderiu, es porten vint anys l’una amb l’altra, i hi ha pel mig un munt d’escriptors…

¿Quina és, per a tu, la funció de la crítica feminista?

Penso que el que hauria d’intentar la crítica feminista és veure o analitzar les obres de les dones buscant la relació concreta amb el món, les dificultats concretes, l’experiència singular que aquest fet comporta. I potser això també ho haurien de fer els homes, potser s’hauria d’analitzar més les obres dels homes en tant que obres d’home. En darrer terme, sembla que ser home sigui ser la Humanitat. Hi ha una barreja entre l’Home i el que seria el mascle humà, que fa com qui diu innecessari, aparentment, plantejar-se aquesta qüestió. I això és una trampa, perquè les obres dels homes no deixen de reflectir, també, un punt de vista específic, i prendre el particular per l’universal no deixa de ser fraudulent; i això és el que se’ns ha venut com a cultura…

Fonamentalment, la ginocrítica seria veure les obres de les dones amb ulls de dona, simplement això. I, per exemple, analitzar una cosa que ha estat deixada de banda, el món de les relacions entre les dones. Aquest és un tema que sempre s’ha vist en relació entre les dones. Aquest és un tema que sempre s’ha vist en relació amb el «tercer en presència», és a dir, amb el masculí com a referent. I aleshores, es produeix com una deformació molt forta en l’enfocament de les qüestions. Per exemple, recordo que Adriene Rich, en un estudi preciós sobre la Dickinson, dins el llibre Prejuicios, mentiras y silencios, planteja la personalitat de la Dickinson al marge de com s’havia vist sempre, és a dir, com una dona excèntrica, tancada, i al mateix temps amb un amor platònic desconegut. Adriene Rich considera que és absurd buscar el personatge masculí, quan el que hi ha és una lluita i una relació d’Emily Dickinson amb allò que ella percep com «la seva part masculina» i que, de fet, va molt lligada al seu geni poètic. I veus l’enorme importància que tenen les seves relacions femenines, amb la mare, la germana, per exemple. És una dona que no es casa, que sembla que s’exclogui del món, cosa que «ho deia Adriene Rich— és la forma més intel·ligent que tenia aquesta dona per fer el que realment volia fer: escriure poemes. Això és un exemple de com una mateixa història pot ser vista des d’una perspectiva diferent i que fa canviar la visió. Penso que la ginocrítica ha d’anar per aquí, intentar veure les coses des d’un altre punt de vista, el d’una dona. El que passa per ser un punt de vista neutre també és el punt de vista d’un home, i això és el que caldria recordar. Un crític parla des de la seva perspectiva d’home, no des de la perspectiva de cervell asexuat. En la història aquesta d’home i dones, tothom hi és implicat d’una manera o d’una altra; aleshores no es pot ser neutral, i, si no es pot ser neutral, s’ha d’afirmar el punt de partida. Si no, és una qüestió de mala fe.

Algunes autores, des de Virginia Woolf, pensen que s’ha d’evolucionar cap a l’androgínia de l’artista, és a dir, cap a la potenciació dels elements masculins i femenins que formen part de la ment creadora. ¿Què en penses, d’aquesta visió de la creativitat artística?

Jo estic força d’acord amb el que diu Virginia Woolf. El que passa és que aquest terme de l’androgínia em sembla perillós. Es planteja que els homes tenen una part femenina i les dones una part masculina. Però el problema és que partim del que entenem ara per masculí i el que entenem per femení. Aquests són uns termes que fins ara estan carregats amb tota una història que no acceptem. Estic d’acord amb el que en el fons vol dir Virginia Woolf: cal, per a l’artista, una actitud que transcendeixi, que vagi més enllà de les limitacions que la nostra cultura ha establert per a un sexe i també per a l’altre: que es trenqui aquesta barrera. Des d’aquest punt de vista, em sembla perfecte. Ara, dir-ne androgen, d’això, em sembla perillós, i dir «això és femení, això és masculí» em sembla partir d’una visió ja culturalment molt marcada. ¿Què és femení? ¿Allò que tradicionalment s’ha considerat femení? ¿Allò que en aquest moment les dones són, senten, diuen? ¿O bé allò que les dones haurien pogut desenvolupar en un altre tipus de societat que no fos opressora, etc.? Això és un interrogant total. Jo penso que hi ha una experiència específica de les dones, en tant que éssers vivents en el món, i que es plantegen uns temes, uns problemes, etc., però moltes vegades, quan aquestes dones es plantegen coses, de fet estan transgredint el que tradicionalment s’ha dit que era la feminitat. ¿I això que vol dir? ¿Que actuen com un home, per exemple, reivindicant el dret a l’avortament o a una maternitat lliure…? La imatge, que em sembla que és de Jung, que tothom tenim una meitat masculina i una meitat femenina, en el fons crec que vol expressar que la nostra cultura ens ha limitat, ha limitat els homes i ha limitat les dones. Els homes, de la limitació, n’han tret uns privilegis, uns avantatges. No tots estem igualment limitats. Uns n’han tret privilegis; d’altres, opressió. En una situació més favorable, potser en algunes coses ens assemblaríem més, però hi ha bastants aspectes possiblement diferents. tot parteix del fet de tenir un cos diferent, crec que això marca molt.

L’androgen està bé des del punt de vista d’anar enllà de les limitacions tradicionals que s’han establert. Però —i això, de fet, es carrega la imatge de l’androgen— Virginia Woolf, per més andrògina que pugui ser, resulta una andrògina prou diferent d’un home traspassant els límits de la masculinitat…

Actualment s’està produint un cert descrèdit de la visió racionalista, analítica del món. ¿Fins a quin punt ha pogut el feminisme en lluita contra el «fal·logocentrisme», com ho anomena J. Derrida, influir en aquest desprestigi de la raó, del logos, com a mitjà d’explicació de la realitat? (Pense en la presència de l’irracional, del misteriós en la teua poesia.)

La cultura, oposada a la natura, i tota aquesta tradició racionalista, està força en crisi des de diversos punts. No sé si el feminisme hi ha contribuït o hi ha coincidit, és difícil de saber quin és el desencadenant. Com a mínim té molt a veure amb aquesta crisi d’una certa imatge del jo racionalista. Com a mínim, és un dels moviments que qüestiona aquest fal·logocentrisme.

La vinculació que actualment té la cultura amb les institucions, ¿no penses que té el perill de desvirtuar el seu caràcter crític?

Penso que no necessàriament hauria de condicionar tant. Hi ha moltes maneres de relacionar-te amb les institucions. Una manera és entrar a fer una certa política cultural; per tant, a participar-hi molt directament. Llavors és molt inevitable que realment afecti la teva obra. Ara, suposo que hi ha altres maneres de relacionar-s’hi: intentar aprofitar aspectes de finançament, que no necessàriament t’han de condicionar. Una cosa és pensar una obra ja amb una orientació i uns interessos concrets, però si es planteja a la inversa, és a dir, tu fas la teva obra des de la teva perspectiva de creació personal i saps què vols i on ets, no penso que sigui negatiu col·laborar amb les institucions, depèn molt del que paguis per això. Hi ha una posició que és la que jo he practicat força: vaig fent la meva obra, vaig publicant molt fora del joc; aleshores hi he participat molt mínimament. Però arriba un moment en què et planteges que si tu no jugues, juguen els altres, i això suposo que és la temptació. En tot cas, cal tenir les coses molt clares: si participes en la cultura oficial, com a mínim has de ser honest i saber què hi fas, i quines són les teves posicions irrenunciables. I a favor de què i de qui jugues.

La teua obra ha estat freqüentment guardonada amb premis. ¿Què en penses, dels premis literaris?

Jo penso que si es relativitzen els premis, si se’ls dona el paper que tenen, si se’ls dona el paper que tenen, si no se’ls supervalora, penso que tenen una funció. Són una mena d’estimulant. M’interessen fonamentalment com a dues coses: una, com a possibilitat de descobrir gent nova, i, d’altra banda, l’aspecte econòmic. Sobretot en poesia, on no hi ha ningú que en visqui, és una de les poques remuneracions. Hi ha gent que considera que dir aquestes coses és una mena de sacrilegi. Si jo tingués molts diners, potser pensaria que la poesia és una cosa que no es pot relacionar amb els diners, aquesta cosa tan poc «noble», però no és així. Per a la poesia, els premis són l’únic mecenatge.

Els premis fan una funció; com més n’hi hagi, millor. Més dotacions hi haurà per a la poesia.

Xavier Bru de Sala, en les «Reflexions crítiques» del Poliorama, va fer una intervenció qüestionant el paper actual de la poesia, i dient que s’havia de connectar amb la realitat tecnològica, etc. ¿Què en penses? ¿Té cap sentit fer poesia ara? ¿S’hauria de fer una altra classe de poesia?

Penso que, en darrer terme, com a mínim, la poesia té una funció personal, de creació personal. Crec que no té cap sentit plantejar-se si cal o no cal fer poesia, perquè estic convençuda que hi ha tot un àmbit d’experiència, de coneixement, que només té la poesia. Quan algú es planteja les coses més en termes de política cultural que no pas de processos creatius individuals, em sembla que en el fons està fent més política que cultura, i sobretot que literatura. Penso, per exemple, que un poeta com Martí i Pol ha tingut una difusió enorme i ha fet poesia, i amés una poesia de qualitat. Penso que ha contribuït molt a la difusió de la cultura catalana tot acostant l’alta cultura i la cultura més popular.

De vegades sembla que s’hagi de donar una mena de fórmules programàtiques o de consignes: jo soc molt escèptica respecte dels resultat d’aquest tipus d’actituds.

Has expressat sovint la intenció d’escriure narrativa. ¿Per què aquest canvi?

M’ho plantejo des del punt de vista de la necessitat personal d’expressió de reflexió, d’utilitzar un altre llenguatge, una altra forma de fer literatura. He fet alguns contes, molt pròxims a la poesia. Són breus. En canvi, la novel·la té unes dimensions que permeten un altre tipus de discurs, una altra forma de fer literatura. També he pensat en el teatre, però sembla que m’hagi decantat per la narrativa. Fa pocs anys d’això, de manera que no he fet gran cosa, alguns contes i moltes projectes de novel·la. Però jo penso que en la novel·la, tal com jo la veig, hi ha uns elements de la poesia que, més o menys, hi quedarien incorporats; aleshores suposo que el que em demana la novel·la és altres registres que el poètic, encara que el poètic s’hi incorpori.

¿Expressaries les mateixes coses mitjançant un altre llenguatge?

Suposo que girem bastant al voltant dels mateixos temes de fons, però la narrativa permet altres perspectives diferents de l’estrictament poètica. El que noto, des de fa temps, però últimament més, és com una necessitat de trencar amb els límits que sento en la meva poesia. Això pot portar tant a escriure novel·la com a un altre tipus de poesia. tinc la sensació que la poesia que escric és com una continuació, sobretot de l’últim llibre. En canvi, el poc que he fet en narrativa és una altra cosa, és com canviar de registre. A més hi ha històries que, de vegades, et sembla que val la pensa d’explicar, d’enfrontar-t’hi. Hi ha totes unes possibilitats en la novel·la que pera mi es van obrir a partir de llegir Virginia Woolf, i després, més endavant, Djuna Barnes, que incorpora un element d’humor i d’ironia, un element una mica càustic, absents en Virginia Woolf. Jo he tingut amb la narrativa més tradicional un cert problema de rebuig. Hi ha novel·les molt clàssiques que m’agrada llegir. El problema és que jo no em veig escrivint així. He hagut de buscar altres formes. En llegir Virginia Woolf, en concret Les ones i Entreactes —de fet, la Virginia Woolf més experimental—, i, més tard, Djuna Barnes, he pensat que puc fer narrativa.

// Publicada a ‘Daina. Revista de literatura’ el 1987.