Capítol dins del llibre de Joan Fuster ‘Escrits de combat’ (© Tres i Quatre, 2020)

Fa molts anys, quan em vaig veure forçat a recapitular la qüestió, vaig creure que una fórmula per definir els problemes valencians podia ser la de «cultura satèl·lit». El terme procedia de no sé quin paper del poeta Eliot. Eliot deia que una cultura «satèl·lit» és —cito de memòria— «la que s’expressa en la llengua pròpia però amb un esperit estranger». La paraula «esperit» no m’agrada, i menys encara si se la vol introduir com un «contingut» d’una cultura. No hi ha cap cultura al món que sigui monolítica: que tingui un sol «esperit». En realitat, és difícil precisar en què podem basar-nos per definir una cultura, que, fins i tot literàriament, sobrepassa els límits del seu idioma. Si m’induïen a insinuar, provisionalment, què és una cultura, jo gosaria contestar que un «sistema de referències», i aquestes «referències», en determinats casos, poder ser «estranyes». M’entendreu ràpidament si afegeixo de seguida que els escriptors valencians en català, des del segle xvii almenys, s’han mogut dins un «sistema de referències» castellà: les lectures, els models, els projectes havien deixat de ser unitàriament catalans, com en l’Edat Mitjana, i no podien reduir-se a ser únicament valencians. La literatura espanyola s’hi va convertir en el marc habitual, i no solament per als qui escrivien en castellà.

A les Illes, aquesta condició de «cultura satèl·lit» no va ser tan marcada, i fóra llarg d’enunciar-ne el perquè. Al País Valencià, la inèrcia del Barroc espanyol, u les successives onades culturals, concretament literàries, procedien de Madrid. N’han procedit fins fa quatre dies. Advertiré, de passada, que també la Renaixença, tota, la del Principat també, fou «satèl·lit»: fins arribar al Modernisme, la dependència del món cultural castellà va ser predominant, si no total, per més «catalanescos» i «almogàvers» que se sentissin els escriptors. Al País Valencià això ha estat habitual. La gent de la meva generació, per exemple, que ja va tenir més accés a la literatura del Principat —i no gaire, ben mirat—, encara ens nodríem més de les «referències» castellanes que no pas de les que brindava el Principat modernista, noucentista i postnoucentista. El fet dona una coloració més, i més «regional», als valencians. Fins i tot avui, quan tant s’ha fet per restituir-nos a l’òrbita cultural catalana, encara se n’adverteix el rastre. I no és que jo vingui a propugnar una «autarquia» cultural, que seria idiota i suïcida. Em limito a subratllar que la «castellanització» arribava a un nivell més profund que el mateix idioma. I la conseqüència era el «provincianisme».

No sé si divago. Però crec que calia posar damunt la taula aquests detalls, si és que tenim la pretensió de comprendre, als Països Catalans, el contrast, la dialèctica, o el que sigui, entre «cultura nacional» i «cultures regionals». Actualment, són escassos els escriptors —o escriptorets— en català que, al País Valencià, no hagin procurat reinstal·lar—se en aquell «sistema de referències» que és o hauria de ser una «cultura nacional» catalana. I si aquesta inserció no dona més de si é perquè continua pesant-hi la proximitat del castellà i la postergació social de la llengua. No tant com abans, però continua. Si la societat valenciana, en línies generals, no ha abandonat el seu tradicional provincianisme, la implantació cultural del català hi ha estat decisiva en les últimes dècades. La quantitat de poetes i de prosistes en català que avui podem censar, per quilòmetre quadrat, al País Valencià, fa feredat. No tots són bons i no tots són dolents. En la meva consideració, el fet que importa és l’abundància, d’una banda, i de l’altra, que la genuflexió inconscientment castellanitzada minva de dia a dia. A les Illes, les noves generacions —o no tan noves— disposaven del «sistema de referències» autòcton, insigne, i la seva incorporació a la «cultura nacional» ha estat més fàcil. I que consti que no peco d’optimista.

L’optimisme seria precipitat. I nefast. En l’aspecte literari, moltes barreres han caigut. I en el no literari: tant en la historiografia com en els estudis econòmics i sociològics, i en els geogràfics i en els de les altres ciències que tenen per objecte les realitats passades o actuals, la «referència» al conjunt dels Països Catalans és gairebé constant. I no per un apriorisme militant: pel pur pes de les evidències. Només que això és insuficient. Una «cultura», en les darreries del segle xx, per més «nacional» que es vulgui —i no tinguem vergonya de reivindicar la nostra, perquè, si gireu la vista al vostre voltant, els altres «nacionalismes» són més «nacionalistes» que el nostre, començant pel carpetovetònic—, una «cultura nacional», avui, ja ha deixat de ser impermeable i casolana, i ha d’arriscar-se a la «competitivitat» de l’ús que n’hagi de fer la clientela. Els nostres «regionalismes» d’anar per casa hi perduraran per molt de temps encara. Com a tot arreu del món passa. Però l’espectre de la «normalitat» se’ns imposa. Sempre he estat en contra del venerable eslògan de: «Puis parla en català, Déu li don glòria.»

Ara: tampoc no vull acabar aquest parlament sense remarcar la importància de «parlar en català». Que Déu ens doni glòria o no, és secundari. I quan dic, en aquest punt, «parlar en català», també penso en els qui pinten, en els qui esculpeixen, en els qui componen música. I en els homes de ciència. I en els qui fan cine o fan teatre. O els que dibuixen còmics. La «cultura catalana», des de la «regió» a la «nació», ha d’abraçar totes questes activitats i moltes més, des d’una afirmació solidària. L’alternativa és el provincianisme de sempre, i si es disfressa de «cosmopolitisme», tant se val! Per a alguns de nosaltres, i espero que per a la majoria, la nostra pàtria és la nostra llengua. Tampoc no m’agrada parlar de «pàtries», però d’alguna manera ho hem de dir. Els «regionalismes» s’hi interfereixen: en la fonètica, en la morfologia, en el lèxic. És un problema que no tenen els musics, els pintors, els escultors. En el fons, la convocatòria ve decidida per això que acabo de proclamar: l’afirmació solidària. No basta cridar: «Som una nació!» Ni cal demostrar-ho, perquè som una nació. Però d’una nació emana una «cultura» que respon a les necessitats del poble que la constitueix, i és des del poble, des d’aquest poble que s’estén de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, que hem d’entendre les nostres probabilitats de supervivència col·lectiva. Qualsevol intent de retallar aquesta esperança serà estèril.

Tenim els dies comptats, i hem d’espavilar-nos. Ja no es pot ser «regionalista» de Catalunya: o «nacionalista» de la Catalunya estricta. Ho hem de tenir ben present: la «nació catalana», culturalment i políticament, no pot enclaustrar-se en les quatre províncies del Principat. Acceptar això seria renunciar a la proclamació «nacional»: seria revertir en un «regionalisme» més, que, retroactivament, els duria a prescindir de Llull o del Tirant, de Llorenç Villalonga i de Jaume Roig, i podria multiplicar les al·lusions. Per a nosaltres, els perifèrics, suposaria prescindir de Bernat Metge, i no seria cosa que ens preocupés massa. Però reclamem Verdaguer, Maragall, Carner, Salvat, Riba, Foix, Brossa… I és amb aquesta visió «cultural» unànime que podrem reprendre la marxa. Sense discriminacions i sense manies. Catalans, ho som tots, inclús els qui no volen o no volien ser-ho. Ho era Balmes, ho era Blasco Ibáñez. Ho era Lluís Vives. Som nosaltres els qui, en assumir-los, ens construïm. Cada «regió» dels Països Catalans, al llarg dels segles, ha tingut la seva aventura. De cara al futur, o els Països Catalans, amb aquest nom, recuperem i reestructurem la nostra dispersió «regional» o no serem res.

Jo no he vingut ací a aportar solucions. Els decàlegs «regionals», als Països Catalans, són obvis. M’he detingut a considerar el cas valencià, el més conflictiu. Però catalans, valencians, mallorquins i rossellonesos, encara que les designacions estiguin mal dites, no tenim altra opció que la de la unitat. Ens ve obligada per la història, i ens ve provocada per l’esdevenidor. No solament tenim un patrimoni cultural compartit: és que tornem a tenir-lo ara, tan desigual com es vulgui, però amb una decisió «unitària» resolta. Parlo de «cultura», i especialment de la «cultura literària». L’impacte de les Illes és brillant i excepcional, i comença potser amb don Marià Aguiló. El del País Valencià és recent, amb un bloc de gent, potser no tan madura, però alegrement decidida a no ser ja «regional» sinó «nacional».

Que ho aconsegueixi o no, el temps ho dirà, i no jo. Ningú no vol «desregionalitzar-se». L’exemple gloriós de la novel·lística mallorquina, encapçalada per Llorenç Villalonga, n’és una mostra. Els valencians, avui com en el segle xv, es fan sentir com a valencians, i com a «catalans». No tenim al darrere un Balmes sinó un Blasco Ibáñez. Ni tampoc un Torras i Bages o un Almirall ni un Prat de la Riba. Ni un Maragall, ni un Carner, ni un Salvat-Papasseit. De fet, procedim del no-res provincià de Llorente i de Constantí Llombart. I de la «cultura satèl·lit». Però això no ha estat obstacle perquè, ara, la configuració «regional» s’insereixi en la «nacional». No citaré noms. Evoco només la voluntat. I, certament, una literatura no s’alimenta de voluntats. Però alguna cosa en sortirà. I ja n’ha sortit una: la d’escriure en català, i dins el «sistema de referències» que és la literatura catalana. Si ho fan millor o pitjor, es tracta d’una eventualitat circumstancial. I si ho fan agressivament, tots n’eixirem guanyant. Les actituds corrosives d’alguns mallorquins, també «regionalistes» per reacció, em semblen substancialment positives.

Les tres o quatre «cultures regionals» que s’articulen en «cultura nacional», als Països Catalans, podrien revertir en una fructuosa renovació, si a Barcelona en fossin més atents, i no es limitessin a «mirar-se el melic», com ha dit algú. Certament, avui més que mai, Barcelona, la Barcelona editorial, i no sé si la Barcelona lectora, s’ha obert generosament a la perifèria. ¿On pot arribar l’operació? Els mallorquins revoltats de l’última fornada enceten uns altres camins: un «regionalisme» més, però descaradament «nacional». Al País Valencià no arribem a tant. Però tot vindrà: vindrà la revolta de les «regions» subalternes enfront de la «regió» autoconsiderada «nacional». I serà una revolta «integrada», a la llarga. I de ferment, al cap i a la fi. No m’allargo més en tot això. Caldria parlar de la novel·la, i del teatre, i de tot allò que no és ni poesia ni novel·la ni teatre. Però hi haurà una «literatura catalana» diferent.

I una «cultura catalana» diferent. Els artistes plàstics, els músics, els historiadors, els sociòlegs, ¿no obriran nous camins a les seves especulacions? ¿I no seran, si volen ser, i sobrepassen la misèria acadèmica «regional», o el negoci de les burgesies municipals, una opció autènticament «nacional»? Ací, i entre nosaltres, només és «nacional» allò que abraça tots els Països Catalans. Que cada «regionalisme» hagi de passar per les baquetes del seu entorn particularista és una altra cosa, i cadascú farem el que podrem. Però, per a tots els catalans, per a tots els catalanoparlants, només hi ha una resolució clara: facin versos o novel·les, quadres o escultures, música o història, economia o urbanisme, política o política, la disjuntiva final és aquesta. O Països Catalans o «regionalisme» en el mal sentit de la paraula. És la conclusió a què he aplegat després d’una llarga i complicada experiència personal. I en aquest punt és on volia arribar.

// Joan Fuster, “Cultura nacional i cultures regionals als Països Catalans”. Dins: ‘Escrits de combat‘. València: Tres i Quatre, 2020, p. 185-192. / © Tres i Quatre, 2020