L’art i la memòria oral van centrar la conversa KULT associada a l’exposició ‘Amnèsia per abundància’ promoguda per l’espai de pensament crític i de creació artística A cobert de Moià. L’acte va aprofundir en les pràctiques artístiques al voltant del passat recent i va comptar amb la participació de María Rosa Aránega (artista resident d’A cobert i autora de l’exposició) i Amanda Cuesta (curadora i crítica d’art). La conversa va estar conduïda per Nerea Campo, directora d’A cobert, que va presentar l’exposició de María Rosa Aránega com un recorregut per la memòria col·lectiva del sector tèxtil a Catalunya a partir del moviment obrer i de les històries femenines de comunitat i treball. De la trajectòria d’Amanda Cuesta en va destacar el comissariat de l’exposició ‘Un altre fi. La resta. Art i antifranquisme’ que juntament amb Nora Ancarola han aprofundit en la memòria de les persones silenciades durant el franquisme a partir d’obres de creadors contemporanis.

L’interès i el compromís amb la memòria

La conversa va començar partint de l’interès per la memòria en les respectives línies de treball de les dues ponents. Amanda Cuesta va reconèixer que la pròpia història personal sempre apareix vinculada en les motivacions per aquestes temàtiques. Cuesta va vincular-ho a dos projectes en què ha participat i que la lliguen a la pròpia història i a la memòria col·lectiva. Per una banda, el projecte ‘Quinquis dels 80. Cinema, premsa i carrer’ que vinculava el cinema quinqui amb el context social i polític de l’època i que alhora reflectia la història del seu barri, La Guineueta. I per altra banda, l’exposició ‘Un altre fi. La resta’ que aprofundia en la repressió franquista. “Amb aquest projecte preteníem ampliar la condició de víctima perquè la influència del franquisme va ser molt profunda. El franquisme va afectar a tots els aspectes de la vida a través del control que s’exercia, per exemple, a les dones o amb la repressió política. Un silenciament que també hem viscut les generacions posteriors”, va apuntar Cuesta.

Per la seva banda, María Rosa Aránega també va recalcar els seus orígens a l’hora d’entendre el seu compromís amb la memòria. A nivell personal es va interessar per la política i l’art en el seu pas per la Universitat de Granada. L’efervescència de les lluites estudiantils, feministes o per l’habitatge d’aquells anys van marcar el seu compromís polític. A partir d’aquest moment es començà a interessar per un dels conflictes que tenia més a prop: la dictadura franquista. “La Guerra Civil i la dictadura van ser el lloc des d’on veure i entendre altres conflictes”, va reconèixer. 

Les ressonàncies de la memòria al present: entre el tractament institucional i la lluita per la memòria

Nerea Campo va plantejar quins són els llegats i la vigència d’aquestes memòries silenciades en l’actualitat. Va exemplificar-ho a través del tractament institucional de les polítiques de memòria i amb altres aproximacions a l’exercici de la memòria, ja sigui des de l’art o la politització i la reivindicació de la memòria col·lectiva. Cuesta va reconèixer l’herència franquista a nivell institucional com també a nivell social per entendre la importància i la vigència de l’exercici de fer memòria. Amb tot, es va mostrar crítica amb les polítiques de memòria oficials que no han estat suficients per la restitució. Va exemplificar-ho dient que “la insuficiència de les polítiques de memòria institucional es demostra en dos sentits: per una banda, amb totes les persones que encara resten desaparegudes i amb les fosses comunes de la Guerra Civil que no es podran obrir, i per altra banda, amb la necessitat de moltes víctimes i familiars de víctimes a l’hora d’impulsar associacions que lluiten per la justícia.”

La violència estructural que va caracteritzar el franquisme és clau segons Aránega per entendre com la seva ombra s’allarga fins avui. “Si ens preguntem què es transmet a les noves generacions del franquisme, crec que no es transmet només la violència sinó la construcció d’un silenci imposat. Sembla que s’esperi que el temps superi aquest període, però després de 40 anys de dictadura i 40 anys de conformisme continuem necessitant trencar amb aquest silenci”, va assenyalar.

L’apropament de la pràctica artística a la memòria

En relació a la importància de l’art a l’hora d’aproximar-se a la memòria, Cuesta va afirmar que “l’art és un espai molt interessant per propiciar trobades per parlar i explicar-nos. Allò important en la relació entre art i memòria és la possibilitat de recomposar i repensar aquells imaginaris que sostenen les nostres subjectivitats. A partir del llegat d’una memòria silenciada és molt difícil construir una subjectivitat nova”, va afirmar. Per això mateix, el projecte ‘Un altre fi. La resta’ no el van plantejar com una exposició d’una memòria acabada i per monumentalitzar, sinó com un exercici per visibilitzar relats que havien quedat silenciats i necessitaven un espai on anunciar-se. “Ens interessava teixir un discurs intergeneracional que activés nous finals.” En aquest sentit, Cuesta va explicar com el títol “Un altre fi” feia al·lusió al poema que Joan Brossa va escriure el dia de la mort de Franco. En aquest poema li desitjava un altre fi, un altre tipus de mort. “Nosaltres ens vam servir de la idea d’aquest poema perquè crèiem que ens mereixem un altre fi. Penso que hem de reclamar mesures polítiques per reconstituir les dignitats robades.”

Des de la seva obra, Aránega va reconèixer que “la pràctica artística té valor quan es crea un espai segur perquè s’activin col·lectivament coses que es creien només individuals. Aquesta és la utilitat de l’art que potser no tenen altres disciplines. L’art permet jugar amb una poètica i crear un altre llenguatge perquè la gent repensi i connecti coses que creu inconnexes.” Precisament, l’exposició ‘Amnèsia per abundància’ va funcionar com un dispositiu per fer emergir històries i relats personals sobre el treball a les fàbriques tèxtils de Moià. L’exposició va comptar amb testimonis d’antigues treballadores que van arribar a Catalunya als anys 60 per treballar a la indústria tèxtil. Fent que les seves vivències també propiciessin el sorgiment de històries on el públic s’hi veia reconegut.

A més a més, el treball d’Aránega ha implicat, tal com reconeixia Nerea Campo, una politització de l’arxiu local de Moià, entenent que la mirada que s’hi ha aproximat ha estat a través d’evidenciar els conflictes laborals. Per aquest motiu l’exposició feia especial referència a les primeres vagues, a l’organització dels primers sindicats que neixen sota el lema “Associació o mort” i les reivindicacions obreres durant el franquisme. Per altra banda, a nivell estètic la importància del dibuix i el grafit en l’obra d’Aránega van contribuir a unificar les diferents fonts documentals, orals i visuals utilitzades per l’exposició que anaven des d’imatges familiars a fotos del treball a les fàbriques i a lemes obrers.

En relació a la contribució de l’art per rescatar històries personals, Amanda Cuesta també va destacar la importància que va tenir aquesta tasca en l’exposició ‘Un altre fi. La resta’. La curadora va detallar l’absència d’obres que expliquessin la repressió cap a les dones durant el franquisme. D’aquesta manera, el projecte va servir per crear dues audioteques i una instal·lació d’imatges per reflectir aquests episodis de control i repressió. Una de les audioteques va recollir diversos testimonis de dones que havien passat per institucions custodiades pel Patronato de Protección a la Mujer on explicaven els abusos i les tortures que van patir. A partir d’aquesta audioteca van començar a aparèixer més històries i testimonis de dones, fent que s’acabés creant un grup de suport a les dones represaliades pel Patronato de Protección a la Mujer.

Lectures per aprofundir en la tasca de l’art i la memòria oral

La conversa va acabar amb diferents lectures recomanades que havien anat apareixent durant el diàleg entre les dues ponents. Les dues van coincidir a recomanar el llibre Desenterrar las palabras de Clara Valverde que tracta sobre la transmissió generacional del trauma de la violència política del segle XX a l’Estat espanyol. Per la seva banda, María Rosa Aránega va recomanar els llibres Poéticas de la ausencia d’Isabel Cadenas, un volum de referència per conèixer obres que des de la cultura visual han recuperat memòries silenciades pel franquisme, i El arte de invocar la memoria d’Esther López, un assaig que s’apropa a la memòria de les víctimes del franquisme a través d’objectes i vestigis arqueològics. Per altra banda, Amanda Cuesta va recomanar el llibre Florencio Pla «la Pastora» d’Elena Solanas que recupera la figura d’aquest guerriller antifranquista a través del relat de la seva neboda. Una mostra de com l’exercici de la memòria fertilitza en les generacions futures.